L'aniversari de la Julita

Avui la Julita hauria fet vuitanta-nou anys. Ella ja no podrà celebrar-ho, almenys no aquí entre nosaltres, però en el nostre record i en la nostra memòria, i tant que ho farà. 

I també els 90 i els 91, i cada any en què els qui encara no fa un mes ens hem quedat orfes de la seva presència siguem capaços de recordar-la. De la mateixa manera que el meu avi Joan n’hauria celebrat 103 o el nostre primer petit n'hauria fet 12 aquest any. Diuen que ningú mor del tot mentre hi hagi algú que el recordi, així que aquí estarem, Julita, recordant-te i celebrant-ho mentre siguem capaços de mantenir el cap clar.

La Julita, a més de ser fins fa ben poc la Cardona més longeva de tots els que quedem en vida -Julita Ribot Cardona, d'aquí el parentiu- va ser una de les meves principals fonts de memòria familiar. Mentre la salut la va respectar, vam parlar i ens vam trobar tot el que vam poder: no va dubtar a apuntar-se la primera a la reunió familiar dels descendents d'aquells germans Cardona Baldrich que va tenir lloc el 2017 al poble on tot va començar, El Pont d'Armentera (aquí l'article que ens van dedicar a la revista genealògica "Tataranietos" parlant sobre aquesta reunió), on va poder visitar l'antiga fàbrica i se li van entelar els ulls, emocionada.

La Julita, emocionada a la porta del que havia
sigut la fàbrica de teixits dels seus avantpassats

Un any abans, el 2016, ens va acompanyar -a primera fila, com havia de ser- a la presentació del llibre "La indústria llanera al Pont d'Armentera" de l'Àngels Boada, un llibre basat en gran manera en la documentació trobada al forat de l'escala durant unes obres a la que havia sigut la casa familiar dels Cardona Baldrich, i es va emportar a casa un exemplar signat per l'autora tota orgullosa del que havien fet els seus avantpassats.

El dia de la presentació del llibre a l'antiga fàbrica,
amb l'autora i el seu cosí Santiago

Vam esmorzar junts un parell o tres de vegades els últims anys i ens vam enviar fotos i anècdotes de tot el que jo anava descobrint i de tot el que ella anava recordant. Jo sempre l'apretava. "Julita, no saps qui era aquest senyor que surt en aquesta imatge? No et sona? Estàs segura que no tens cap altra foto a casa? Ja ho has mirat bé?" i ella sempre responia amb paciència i bonhomia. Sovint em deia "Jaume, jo només vull saber les coses boniques que descobreixis dels nostres avantpassats. Si trobes alguna cosa lletja, no cal que me l'expliquis" i trobo que no hi ha una frase més representativa del que era ella: va decidir passar per la vida mirant només el costat bonic de tot plegat, i tal com estan les coses al nostre voltant, em sembla una decisió del tot sensata per qui no vol acabar tocat del bolet amb el bombardeig de males notícies en el que vivim immersos.

Una mostra de la nombrosa documentació
que es va trobar a "Cal Patró"

Però el record més potent que guardaré de la Julita i pel que li estaré sempre agraït va ser quan vaig compartir amb ella el meu anhel de posar-li cara al seu besavi -el meu rebesavi- Jaume Cardona Baldrich. Hi va haver un moment en el transcurs de la meva investigació familiar en què posar-li cara al Jaume es va convertir en una obsessió. Ella, sempre disposada a ajudar, em deia que li sabia greu però que no tenia cap imatge d'ell -lògic: era un senyor que havia viscut del 1828 al 1894, la gent no anava fent-se selfies cada cinc minuts com ara- però, així i tot, jo sempre que tenia oportunitat insistia i ella, afable com la que més, mai tenia un no per resposta, sempre em deia que ho tornaria a mirar. I jo, conscient que era una causa perduda, li agraïa sense esperar cap resultat.

Però un bon dia em va escriure molt animada. Tenia una sorpresa per mi -i quina sorpresa!- Pensant, pensant, la Julita s'havia recordat que, quan ella i el seu germà eren petits, al passadís de casa hi tenien penjats dos retrats que a la canalla de casa els atemorien. La seva mare, cansada de sentir-los, va decidir un bon dia fer desaparèixer aquells dos retrats, però va tenir la magnífica idea de no llençar-los a la brossa, sinó que els va retallar i els va amagar on va poder. I on amagues un retrat de dimensions considerables? Doncs en algun objecte que també tingui unes dimensions generoses: en el cas del retrat de l'avi, al fons d'un mirall. I allí havia estat el Jaume els últims setanta anys, de cara a la paret a la part posterior d’un mirall a casa de la Julita, veient la vida passar. I gràcies a la seva memòria i a no donar-se mai per vençuda, vam poder alliberar-lo momentàniament del seu captiveri per poder posar-li cara al seu besavi, al meu rebesavi, al senyor del mirall.

I això sempre li agrairé perquè va ser un regal per a tota la vida.

Allà on siguis, que tinguis un feliç aniversari, Julita.

El mirall on estava amagat el retrat

El retrat, amb la forma del mirall