La Mussara

La Mussara, un dels despoblats més emblemàtics de Catalunya, sempre val la pena visitar-la. I si, a més, tens la fortuna de portar la càmera a sobre en un dia de boira com el que em vaig trobar ja fa uns quants anys, l’experiència es transforma. L’atmosfera espessa i silenciosa t’envolta i et submergeix de ple en els misteris i llegendes que s’han teixit al voltant d’aquest indret.

 

L'antic cinema d'una colònia industrial catalana

L'any 1890, un destacat empresari català va adquirir uns terrenys per construir una fàbrica de filatures. La construcció va començar el 1894 i la fàbrica va entrar en funcionament el 1897. Entre aquesta data i el 1922 es va desenvolupar la colònia, amb la construcció d'habitatges, equipaments i serveis per als treballadors.

La colònia va experimentar un creixement notable fins a la dècada dels anys seixanta del segle XX, quan els inicis de la crisi del tèxtil van portar a un estancament.

Fins aleshores, aquesta colònia havia gaudit d'una rica vida cultural: el 1948 s'hi va constituir un Esbart Dansaire i es van començar a representar els Pastorets. El 1963 es va crear la coral de la colònia.

La crisi es va agreujar i, l'any 1983, la que en altres temps havia estat el motor econòmic de la comarca, ja només donava feina a unes 150 persones. La fàbrica va tancar definitivament el 1993, i amb el tancament va arribar el silenci i també el final de tantes tardes de cinema.

 

El Banc d'Espanya de Tarragona

Entre el 17 de maig i el 16 de juny de 2024, amb motiu de l'exposició "Zoocosis" d'Estela de Castro, el Banc d'Espanya de Tarragona va tornar a obrir les portes de manera excepcional, vint anys després del seu tancament definitiu.

Per als que hem passat milers de vegades davant seu, somiant amb l'interior i desitjant trobar la manera d'entrar-hi sense aconseguir-ho, va ser una oportunitat única i potser irrepetible de veure'n l'interior.

La visita, però, estava limitada als espais del vestíbul principal i un parell de sales adjacents, que eren les zones que ocupava l'exposició. Em vaig quedar amb les ganes de pujar al pis superior, però donades les circumstàncies, ben bé més val això que res.

Aquí teniu el resultat d'aquesta petita excursió per l'interior d'un dels edificis més emblemàtics de Tarragona.

El Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya. Una mica d'història.

L'arribada del ferrocarril a Valls el 1883 va representar un avantatge significatiu per a tot l'Alt Camp i les seves indústries, ja que podien utilitzar aquest mitjà de transport per moure les seves mercaderies. Abans d'això, l'ús de carros i tartanes era l'única opció disponible.

Un dels seus itineraris seguia el camí de ferradura cap al Pla de Cabra i el Pont d'Armentera, amb destinació a Igualada. Es va projectar una línia de ferrocarril transversal que connectava Tarragona i Roses, passant per Valls, Igualada, Manresa, Vic i Figueres, amb una extensió total de 258 quilòmetres.

 

Recorregut previst del “Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña” segons el projecte de 1883

Aquesta ruta enllaçava més de tres-cents pobles i es creuava amb més d'una trentena de carreteres, així com amb diverses línies de ferrocarril ja existents. La finalitat d'aquest projecte era facilitar l'exportació dels productes de la indústria catalana als mercats nacionals i internacionals, especialment a aquelles localitats on es disposava d'energia a baix cost, com ara fusta o aigua.

En aquest sentit, i, a iniciativa del govern central, es van subscriure accions per compensar els possibles expropiats. L’acta de constitució de la societat promotora i explotadora de la companyia, així com els seus estatuts, accionistes inicials i consell d’administració encara es pot consultar a la “Gaceta de Madrid” del 3 d’agost de 1883, a la pàgina 13: https://www.boe.es/gazeta/dias/1883/08/03/pdfs/GMD-1883-215.pdf

 

Portada de la “Gaceta de Madrid” on es fa anunci oficial del projecte

 

Acció emesa pel govern espanyol per sufragar les obres del ferrocarril transversal

Però tornem a l’inici: sembla que va ser el desembre de 1882 quan l'enginyer Josep Campderà i Parés va presentar públicament el projecte del Ferrocarril Transversal. El 8 de desembre, tota la premsa tarragonina va difondre una circular signada per 84 entitats i persones representatives de diversos sectors ciutadans convocant una reunió, el resultat de la qual no va ser molt encoratjador.

La reunió es va celebrar el dia 10. L'Ajuntament de Valls, però, va excusar la seva assistència a causa del curt termini de convocatòria, el dia 8. Malgrat això, Josep Campderà no es va espantar i va iniciar la promoció del projecte. Sense dubte, ell va ser l'ànima d'aquesta iniciativa. Potser per això, l'abril de 1884, li va ser concedida, pel rei, la "encomienda de número de Isabel la Católica"

 

Accionistes de “La Compañía del Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña” (CFTPC) 

Així doncs, el 9 d'agost de 1883 a les 4 de la tarda, van començar a Vila-rodona les obres del Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya. Es van iniciar en un terreny de Maria Guardià Vidal amb uns simbòlics cops de pic i, tot seguit, una brigada de treballadors va començar les feines, disparant un seguit de barrinades.

Durant l'acte, hi va actuar una orquestra de Sant Sadurní, que probablement havia d'amenitzar la festa major (10 d'agost, Sant Llorenç) i els Xiquets de Valls. El projecte era liderat pel mateix enginyer Josep Campderà i Parés, qui va assistir a l'acte d'inici de les obres amb altres personalitats polítiques o lligades al projecte. L'elecció de Vila-rodona com a punt de partida de les obres sembla que va ser deguda a la gratitud del consell d'administració de la companyia del ferrocarril per les facilitats donades per l'Ajuntament de Vila-rodona en l'adquisició dels terrenys.

El propòsit inicial era enllestir primer el tram entre Tarragona i el Pont d'Armentera, i a les obres hi van arribar a treballar un centenar de peons. Almenys durant un any es va treballar intensament en les obres als termes municipals de Vila-rodona, Aiguamúrcia i el Pont d'Armentera. Durant aquest temps, al llarg del trajecte, es van materialitzar desmunts, terraplens i embornals.

Moltes de les obres realitzades han romàs gairebé intactes al llarg de més d'un segle, gràcies només a l'acció del temps. Tanmateix, en les darreres dècades, per manca de protecció i a causa d'explanacions de terres agrícoles, una bona part d'elles s'han anat destruint.

 

Carta de Josep Campderà al director del Centre de Lectura de Reus, demanant publicitat sobre el 
“Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña”

   

 

Diferents vestigis de les obres al terme municipal de Vila-rodona. – Font: Arxiu Santesmases-Rabadà

A partir de 1885, però, les coses es van anar complicant, i un accident laboral amb la mort d'un treballador no hi va ajudar. El desembre de 1886, el marquès de Montoliu prengué el comandament de la direcció general de la companyia i va decidir redefinir l'estratègia. Del projecte inicial ambiciós de travessar Catalunya de punta a punta amb dos ramals complementaris, es va passar a presentar a la capital de l'Alt Camp un pla de treball per completar el tram entre Tarragona i Valls en el mínim temps possible. Així, el Ferrocarril Transversal de Catalunya va transformar-se en un modest carrilet.

 Sota la batuta del marquès de Montoliu, el projecte entre Tarragona i Valls semblava encaminar-se cap a una direcció prometedora. El marquès destacava per la seva personalitat, posició social, prestigi i influència. Aprofitant aquests atributs, va mobilitzar els seus contactes per explorar la possibilitat d'obtenir finançament a canvi de participació en el projecte. Com a argument de persuasió, destacava que l'Ajuntament de Tarragona ja havia subscrit títols per valor de 70.000 pessetes, i que s'esperaven subvencions de la Diputació, l'Ajuntament de Valls i bancs locals de les dues localitats.

Plànol de les restes de les obres localitzades als termes de Vila-rodona, Aiguamúrcia i El Pont d’Armentera, tal com es conservaven l’any 1989

L'agost de 1887, tot semblava a punt per reprendre les obres. Segons informava el "Diario de Tarragona", només restava recaptar el 25% del capital subscrit per disposar del finançament necessari.

A finals de gener de 1888, es va anunciar que les obres es reprendrien al març i que ben aviat el tram estaria operatiu. De fet, el 19 de gener es va formalitzar el contracte per a la construcció del tram amb l'empresari Ernest Bergue, que també es faria càrrec del subministrament del material fix i mòbil.

Ernest Bergue es presentava com una elecció segura, ja que el seu pare havia construït el primer ferrocarril de la península, de Barcelona a Mataró, i els seus germans havien estat responsables de la construcció del ferrocarril de Barcelona a Martorell, a més de realitzar diversos ponts metàl·lics arreu de la península.

Arribat el març, el "Diario de Tarragona" informava que la proposta de construcció presentada per Bergue havia estat aprovada, i només esperava l'atorgament de l'escriptura notarial, prevista per aquella mateixa setmana, per començar immediatament les obres. A principis d'abril, els mitjans de comunicació indicaven que les obres començarien després de Setmana Santa, no només de Tarragona a Valls, sinó també a tota la línia fins a Roses. A Tarragona, ja hi havia l'enginyer Agustí Sandoval i el contractista Celestí Goé, acompanyats d'una brigada d'obrers.

El 19 d'abril, Bergue es va reunir amb l'alcalde de Tarragona per comunicar-li que les obres començarien a principis de maig i que en vuit mesos el tren circularia des de Tarragona fins a Valls.

I efectivament, el 4 de maig van iniciar-se les obres a Tarragona. Tota la plana major de la Companyia del Ferrocarril Transversal, a més d'enginyers i contractistes, van recórrer tot el futur trajecte fins al límit del terme municipal de Tarragona. El dilluns següent, es van posar en marxa les obres de desmunt en el lloc anomenat "Tetuan". A finals de juny, més de sis-cents treballadors ja estaven ocupats en el trajecte de Tarragona a Valls.

Com era habitual en aquests casos, després d'una gran onada d'optimisme, va arribar el silenci. I aquesta vegada, res no va trencar aquest mutisme, fins que el 29 de novembre de 1890, més de dos anys després de l'aturada dels treballs, va dimitir el consell d'Administració i es va nomenar una comissió liquidadora.

Bibliografia:

• Festacatalunya.cat
• Projectes de ferrocarrils frustrats. El Transversal del Principat de Catalunya i el Ferrocarril Tarragona-Valls-Cervera-Ponts" - Josep Santesmases Ollé
• Els ferrocarrils inexistents (II): el ferrocarril de Tarragona a Valls
• Arxiu del Centre de Lectura de Reus

La Casa Vallmanya - Alcarràs

La Casa Vallmanya -també coneguda com a Cal Macià-, a Alcarràs, és un immoble catalogat com a Bé d'Interès Local. Fa un temps es va fer tristament popular per l'estat en què es troba tot i els esforços de plataformes com "Salvem Cal Macià" que topen un cop i un altre amb la inexplicable inacció de totes les administracions que podrien -i haurien- de fer quelcom per evitar-ne la pèrdua.

En l'àmbit històric, es dona la important circumstància que aquesta casa havia sigut residència d'estiu del MHP Francesc Macià, i hi ha documentades una quinzena de reunions d'alt nivell amb personalitats de l'època entre aquestes quatre parets.

                    

                    

La grandesa d'un país també es mesura per la manera en com tracta el seu patrimoni.

I casos com aquest no parlen precisament bé de nosaltres ni com a país ni com a societat.

Recentment, però, -i en ple mes d'agost- el govern de la Generalitat ha rebutjat incloure la casa a la llista de Bens Culturals d'Interès Nacional. La petició de la plataforma ciutadana "Salvem Cal Macià" que ho va sol·licitar fa un any, ha sigut desestimada al·legant que, tot i el valor històric i arquitectònic de l'immoble, aquests no són suficients per a ser inclòs en el llistat nacional. Afegeix, a més, que amb l'actual catalogació com a Bé d'Interès Local la casa ja disposa d'un grau de protecció suficient i adequat.

Podeu jutjar vosaltres mateixos sobre aquestes afirmacions.

    

La notificació de la vergonya

L'església blanca - Catalunya

No és habitual trobar-se llocs així, en aquest magnífic estat de conservació.

Tot i que no era la primera vegada que hi accedia —va haver-hi una primera incursió el 2016, quan encara hi havia vigilància— aquest cop les sensacions no tenien res a veure amb les de la primera ocasió. El fet de poder dedicar temps a fer les fotos amb calma, a visualitzar tots els detalls i a submergir-me de debò en el lloc i en l’ambient, fa que les coses es gaudeixin d’una manera diferent; tot és molt més intens i no t’has de limitar sols a prendre les imatges i sortir corrents com és usual.



Per sort, el fet que aquest indret hagi estat protegit i vigilat fins fa ben poc ha fet que aquesta església s’hagi mantingut així, de la forma que veieu, pràcticament inalterada des que fa més de cent anys, i a iniciativa d’un particular, es va encarregar la seva construcció. El temple, però, no té culte des de finals dels anys setanta del segle passat.
Després, però, quan un deixa enrere el lloc on acaba d’accedir, puja al cotxe i fa el viatge de tornada a casa, pensant, es planteja la pregunta «I a partir d’ara, què?»



Soc ben conscient que, de la mateixa manera que un pot accedir a un lloc com aquest a fer-hi fotos, qualsevol altre amb intencions ben diferents també ho pot fer. I això em preocupa, i, si m’ho permeteu, em sorprèn la manca de sensibilitat generalitzada de les institucions que han de vetllar pel nostre patrimoni arquitectònic, per la nostra memòria col·lectiva.
Els que em seguiu a les xarxes sabeu que no dono mai ni el nom ni la ubicació exacta del lloc que publico, precisament per dificultar-ne la localització i, potser ingènuament, contribuir així a la preservació del lloc. No només això, en aquest cas concret, a més, l’administració de qui depèn aquest bé ha estat advertida que l’accés és obert i que tot aquest patrimoni és accessible a qualsevol que pugui localitzar el lloc i arribar-s’hi amb intencions més o menys perverses.



De fet, posteriorment a la meva visita, han circulat per les xarxes imatges d’alguns personatges mantenint, diguem, actituds poc respectuoses amb el lloc i que, especialment als creients, no els semblarien adequades. A mi, que de fe vaig més aviat just, no m’ho van semblar.



Avui dia, lamentablement, i gairebé dos mesos després de fer aquest advertiment que us deia a l’administració responsable, el lloc continua obert i accessible. Ningú no ha fet res per preservar ni el lloc ni el seu contingut. I jo, per més que sempre em trobo en la mateixa situació, continuo sense entendre-ho.

El Gran Teatre - Montblanc

Era l'última funció, però gairebé ningú no ho sabia. Abrics, barrets i joies, senyores ben mudades del bracet de senyors d’aspecte greu, amb bigoti, cigars de l’Havana i sabates llustroses. Ambient de gala al hall del Gran Teatre. Entre aquests pocs que n’estaven al corrent hi havia la gran Annita Schwigg, la que havia estat estrella rutilant de la dansa clàssica internacional, la gran diva del ballet mundial, aquella dona menuda i estilitzada a qui envejaven les dones i desitjaven els homes, que aquella nit posava punt final a la seva fulgurant carrera.

El que gairebé ningú no sabia, dèiem, era que, juntament amb la Schwigg, aquella vetllada seria també l'última del Gran Teatre, senyorial, centenari, que durant dècades havia entretingut les nits de la sovint frívola burgesia de la comarca, acostumada a les “varietés” i a les comèdies de temàtica indiana. Aquella sala, amb el terra de fusta que cruixia sota les soles de les cares sabates de les forces vives del poble, el que feia olor de tapisseria neta i a zotal, tancaria les portes aquella mateixa nit per no tornar a obrir mai més.

Un lacònic cartell de “tancat per reformes” penjat a perpetuïtat a la porta principal. Cap més explicació. Els assistents, mentrestant, aliens a tot el que estava per venir, aguantaven la respiració davant la imminent aparició en escena de la Schwigg.

Llums apagats. Silenci a la sala. Lentament, el teló que s’obre i a l’escenari, il·luminada i arraulida sobre el terra de fusta, la gran Annita, disposada a fer embogir els presents amb la seva última representació del Llac dels Cignes. Els presents entregats. Aplaudiments. Fins i tot algun crit. I més d’una llàgrima al llarg de la funció, com si inconscientment algunes ànimes sensibles sabessin sense adonar-se que aquella era l'última funció que s’hi representava.

Avui, d’aquella nit només hi resta el cartell de “tancat per reformes”, esgrogueït i polsegós. Han passat massa anys. Ja no hi ha aplaudiments. Ni crits. Ni tampoc les senyores encotillades ni els senyors amb barrets d’altres èpoques. I les comèdies sobre indians han passat de moda. Però el Gran Teatre segueix en peu, ferm, però buit i silenciós. Només, si pareu molt bé l’orella, podreu escoltar els compassos inicials del Llac dels Cignes mentre la gran Annita fa puntes sobre la tarima de l’escenari del Gran Teatre.