Fa uns anys vaig veure la película "La vida de los otros", una magnífica història d'espies ambientada a l'antiga República Democràtica d'Alemanya. Em va impactar veure com l'Estat, a través de la figura dels espies, s'infiltrava a la vida de les persones que considerava que tenien un comportament contrari a la línia governamental o que la seva manera de fer comprometia els valors comunistes.
El títol de la película, però, era el que m'atreia més de tota la història que, com dic, era fenomenal.
El títol de la película, però, era el que m'atreia més de tota la història que, com dic, era fenomenal.
"La vida de los otros"
Aquesta era la capacitat que tenia un espia, la de viure la vida d'altres persones mentre en feia el seguiment, n'escoltava les converses o s'infiltrava dintre de les seves cases mentre ells no hi eren per sabotejar un endoll, enverinar una poma o col·locar micròfons fins i tot a la cambra de bany.
Salvant les distàncies, la sensació que devia tenir qualsevol d'aquests espies dels anys de la Guerra Freda és molt similar a la que algú pot sentir entrant a una casa vella, amb història, carregada de mobles, fotos, quadres, llibres, roba, i s'hi està fins que el sol es pon, havent de recórrer les habitacions amb les llums de mà com a única font d'il·luminació i, clar està, desitjant que no s'acabin les bateries en aquell moment quan a fora al carrer tot és fosc i negre.
Les fotos, però, no aconsegueixen transmetre una de les sensacions més potents quan un recorre un lloc com aquest: l'olor. Aquella olor forta, mescla de pols, armari tancat, naftalina, paper antic, humitat i plomes i fems de colom. I el silenci. El sepulcral silenci que fa que les ombres que queden darrere dels teus passos, allà on el llum de mà no il·lumina, es tornin molt més fosques i amenaçants.
Aquest lloc no està abandonat, però igual que aquests, acabarà sucumbint al pas del temps. O serà víctima de l'especulació immobiliària. O dels mateixos hereus que, estressats pels costos de manteniment d'una casa com aquesta, acabaran desfent-se'n, entregant un tros del seu passat al primer que en pagui una suma de diners suficient. I si convé, li deixaran els calaixos plens de fotografies dels avis o les parets amb els quadres dels avantpassats que van viure aquí mateix fa dos-cents anys.
Salvant les distàncies, la sensació que devia tenir qualsevol d'aquests espies dels anys de la Guerra Freda és molt similar a la que algú pot sentir entrant a una casa vella, amb història, carregada de mobles, fotos, quadres, llibres, roba, i s'hi està fins que el sol es pon, havent de recórrer les habitacions amb les llums de mà com a única font d'il·luminació i, clar està, desitjant que no s'acabin les bateries en aquell moment quan a fora al carrer tot és fosc i negre.
Les fotos, però, no aconsegueixen transmetre una de les sensacions més potents quan un recorre un lloc com aquest: l'olor. Aquella olor forta, mescla de pols, armari tancat, naftalina, paper antic, humitat i plomes i fems de colom. I el silenci. El sepulcral silenci que fa que les ombres que queden darrere dels teus passos, allà on el llum de mà no il·lumina, es tornin molt més fosques i amenaçants.
Aquest lloc no està abandonat, però igual que aquests, acabarà sucumbint al pas del temps. O serà víctima de l'especulació immobiliària. O dels mateixos hereus que, estressats pels costos de manteniment d'una casa com aquesta, acabaran desfent-se'n, entregant un tros del seu passat al primer que en pagui una suma de diners suficient. I si convé, li deixaran els calaixos plens de fotografies dels avis o les parets amb els quadres dels avantpassats que van viure aquí mateix fa dos-cents anys.
És respectable, no seré jo qui ho jutgi, però a un servidor li costa de digerir.
Sigui com sigui, n'hem pogut rescatar un trosset perquè el dia que desaparegui del tot no ens sentim tan buits.
Sigui com sigui, n'hem pogut rescatar un trosset perquè el dia que desaparegui del tot no ens sentim tan buits.
