L'aniversari de la Julita

Avui la Julita hauria fet vuitanta-nou anys. Ella ja no podrà celebrar-ho, almenys no aquí entre nosaltres, però en el nostre record i en la nostra memòria, i tant que ho farà. 

I també els 90 i els 91, i cada any en què els qui encara no fa un mes ens hem quedat orfes de la seva presència siguem capaços de recordar-la. De la mateixa manera que el meu avi Joan n’hauria celebrat 103 o el nostre primer petit n'hauria fet 12 aquest any. Diuen que ningú mor del tot mentre hi hagi algú que el recordi, així que aquí estarem, Julita, recordant-te i celebrant-ho mentre siguem capaços de mantenir el cap clar.

La Julita, a més de ser fins fa ben poc la Cardona més longeva de tots els que quedem en vida -Julita Ribot Cardona, d'aquí el parentiu- va ser una de les meves principals fonts de memòria familiar. Mentre la salut la va respectar, vam parlar i ens vam trobar tot el que vam poder: no va dubtar a apuntar-se la primera a la reunió familiar dels descendents d'aquells germans Cardona Baldrich que va tenir lloc el 2017 al poble on tot va començar, El Pont d'Armentera (aquí l'article que ens van dedicar a la revista genealògica "Tataranietos" parlant sobre aquesta reunió), on va poder visitar l'antiga fàbrica i se li van entelar els ulls, emocionada.

La Julita, emocionada a la porta del que havia
sigut la fàbrica de teixits dels seus avantpassats

Un any abans, el 2016, ens va acompanyar -a primera fila, com havia de ser- a la presentació del llibre "La indústria llanera al Pont d'Armentera" de l'Àngels Boada, un llibre basat en gran manera en la documentació trobada al forat de l'escala durant unes obres a la que havia sigut la casa familiar dels Cardona Baldrich, i es va emportar a casa un exemplar signat per l'autora tota orgullosa del que havien fet els seus avantpassats.

El dia de la presentació del llibre a l'antiga fàbrica,
amb l'autora i el seu cosí Santiago

Vam esmorzar junts un parell o tres de vegades els últims anys i ens vam enviar fotos i anècdotes de tot el que jo anava descobrint i de tot el que ella anava recordant. Jo sempre l'apretava. "Julita, no saps qui era aquest senyor que surt en aquesta imatge? No et sona? Estàs segura que no tens cap altra foto a casa? Ja ho has mirat bé?" i ella sempre responia amb paciència i bonhomia. Sovint em deia "Jaume, jo només vull saber les coses boniques que descobreixis dels nostres avantpassats. Si trobes alguna cosa lletja, no cal que me l'expliquis" i trobo que no hi ha una frase més representativa del que era ella: va decidir passar per la vida mirant només el costat bonic de tot plegat, i tal com estan les coses al nostre voltant, em sembla una decisió del tot sensata per qui no vol acabar tocat del bolet amb el bombardeig de males notícies en el que vivim immersos.

Una mostra de la nombrosa documentació
que es va trobar a "Cal Patró"

Però el record més potent que guardaré de la Julita i pel que li estaré sempre agraït va ser quan vaig compartir amb ella el meu anhel de posar-li cara al seu besavi -el meu rebesavi- Jaume Cardona Baldrich. Hi va haver un moment en el transcurs de la meva investigació familiar en què posar-li cara al Jaume es va convertir en una obsessió. Ella, sempre disposada a ajudar, em deia que li sabia greu però que no tenia cap imatge d'ell -lògic: era un senyor que havia viscut del 1828 al 1894, la gent no anava fent-se selfies cada cinc minuts com ara- però, així i tot, jo sempre que tenia oportunitat insistia i ella, afable com la que més, mai tenia un no per resposta, sempre em deia que ho tornaria a mirar. I jo, conscient que era una causa perduda, li agraïa sense esperar cap resultat.

Però un bon dia em va escriure molt animada. Tenia una sorpresa per mi -i quina sorpresa!- Pensant, pensant, la Julita s'havia recordat que, quan ella i el seu germà eren petits, al passadís de casa hi tenien penjats dos retrats que a la canalla de casa els atemorien. La seva mare, cansada de sentir-los, va decidir un bon dia fer desaparèixer aquells dos retrats, però va tenir la magnífica idea de no llençar-los a la brossa, sinó que els va retallar i els va amagar on va poder. I on amagues un retrat de dimensions considerables? Doncs en algun objecte que també tingui unes dimensions generoses: en el cas del retrat de l'avi, al fons d'un mirall. I allí havia estat el Jaume els últims setanta anys, de cara a la paret a la part posterior d’un mirall a casa de la Julita, veient la vida passar. I gràcies a la seva memòria i a no donar-se mai per vençuda, vam poder alliberar-lo momentàniament del seu captiveri per poder posar-li cara al seu besavi, al meu rebesavi, al senyor del mirall.

I això sempre li agrairé perquè va ser un regal per a tota la vida.

Allà on siguis, que tinguis un feliç aniversari, Julita.

El mirall on estava amagat el retrat

El retrat, amb la forma del mirall

Com localitzar i entrar als llocs abandonats

Una de les preguntes recurrents que em feu arribar a través de les xarxes socials és «Jaume, com ho fas per trobar i entrar en aquests llocs que publiques?»

Entenc que, vist des de fora, aquesta és una qüestió que genera força curiositat quan no estranyesa, així que miraré d’aportar una mica de llum a tot plegat. En el fons, el més complicat és començar, donar el primer pas i trobar allò que et funciona per a poder aconseguir el teu objectiu: trobar llocs susceptibles d’estar abandonats. Un cop interioritzat un mètode de treball eficaç, és com tot, es converteix en una tasca gairebé mecànica.

Em permetreu que primer abordi la part que tracta de com accedir, que potser és la part més òbvia. El tema de la localització és més complex i en parlarem més endavant.

Hi ha dues maneres d’accedir a un lloc abandonat: amb permís o sense. La diferència és abismal entre fer-ho d'una manera o d'altre, i fins i tot en el cas d'accedir amb autorització el panorama també canvia radicalment si l'interlocutor és un particular o una administració. Si el que ens ha de donar permís és un particular, normalment les coses flueixen. Els expliques el que fas i l'interès que tens en fotografiar "tal qual" la seva propietat: 

- «Nen, t'ho netejaré tot abans que vinguis, que està tot molt deixat! 

- NOOO!! No tregui les teranyines, si us plau!». 

Es necessiten grans dosis d’empatia, d’escolta activa i comprensió sense perdre de vista l’objectiu: aconseguir el permís.

Un cop superada l'estranyesa inicial, el propietari particular no acostuma a posar problemes.

La cosa canvia radicalment quan l’autorització te l'ha de donar l'administració, l'església o qualsevol ens que no sigui una persona física. I té la seva lògica: primer de tot, tenen pànic a que prenguis mal a la seva propietat. En segon terme, els estàs demanant permís per fer fotos d'un espai degradat, que pertany a una administració que, normalment, rep diners públics per, entre altres coses, mantenir en bon estat l'edifici en qüestió. I tu els demanes que et deixin entrar, que hi vols fer fotos i que, ves a saber, potser les publicaràs i així tothom descobrirà com està de brut i deixat aquell edifici que ara mateix, ben tancat, no fa nosa ni soroll ni els resta vots.

Òbviament, no els fa cap gràcia.

I com a exemple clar i nítid: la Tabacalera. Però n'hi ha més, molts més. A Tarragona, la resposta també va ser que no amb el preventori de la Savinosa o la Ciutat Residencial, per citar només un parell dels molts exemples que podriem dir, ja que la llista de llocs gestionats per administracions en què la resposta ha sigut negativa al·legant pressumptes motius de seguretat és llarga, molt llarga, amb alguna feliç excepció com l’autorització concedida per fotografiar la ja desapareguda caserna de la Guàrdia Civil del carrer López Peláez de Tarragona.

Així doncs, són comptades les ocasions en què l'administració m'ha obert les portes d'un immoble que depengui d'ells per a documentar-lo. Això no vol dir que dintre d'aquestes institucions no hi hagi qui, a títol personal, intenta donar-te un cop de mà. 

En definitiva, si la visita és amb autorització, no hi ha pèrdua, s’entra per la porta: el propietari t'obre, t'acompanya i t'explica.

Solen ser visites enriquidores perquè coneixes de primera mà la història del lloc i les circumstàncies del seu abandonament. En contrapartida, has d’estar pel que fas, només tens una oportunitat de fer les fotos, de fer-les ben fetes, i mantenir una conversa amigable i distesa amb el propietari de vegades entra en conflicte amb el fet d’aconseguir l’estat de concentració necessari per a poder controlar com i què estàs fotografiant.

Però, i quan no existeix aquest permís perquè no ets capaç d'identificar a qui demanar-lo?

Aquest és un dels escenaris que fan que aquesta afició sigui altament addictiva. La resposta és que entres per on pots, si és que pots. Aquesta afirmació és molt àmplia, i només hi ha un límit autoimposat: no trencar res, no forçar la propietat. Tot i que hem de tenir clar que no estem violentant un domicili, ja que l’immoble no constitueix la residència habitual de ningú, no deixa de ser una propietat privada que té un amo, encara que se li estigui ensorrant.

És seva, i té tot el dret a mantenir-la tancada.

Per tant, aquí entra en joc el principi de prudència, i és que MAI s’ha de perdre de vista la possibilitat que t’enxampin. Aquell propietari que fa trenta anys que no apareix per allí és possible que, recorrent a la Llei de Murphy, s’hi presenti just el dia i l'hora en que tu ets a dintre. I ja t’avanço que el que vindrà després no serà divertit. Si això passa, no has de tenir res a amagar o ja has begut oli: no violentar el lloc és bàsic per no tenir problemes en cas que acabis "entrevistant-te" amb el propietari o amb l’autoritat.

I si et preguntes si m'han enxampat alguna vegada, la resposta és sí, tres o quatre, i sempre sense conseqüències gràcies al fet que no només semblava innocent sinó que també ho era. Em consta que alguns dels agents que m'han estat esperant a la sortida ara són seguidors de “La Makineta del Temps”

Arribat a aquest punt, suposo que us pregunteu «I què fas, Jaume, arribes allí i sempre trobes un lloc per on entrar?»

La resposta és no. De fet, no és infreqüent que el que havia de ser un dia d'exploració intens es converteixi en un romiatge per llocs mig en runes on no pots accedir. Podríem dir que aquesta és una afició on et gastes bastants quartos en combustible fent kilòmetres que sovint resulten infructuosos. Per entrar sense permís et pot tocar escalar, saltar, reptar per terra o travessar un camp d'ortigues. Per això, tot i que no cal tenir una condició física excepcional (diguem que jo no soc el que entendriem per un atleta...) sí que és necessari tenir un mínim d’habilitats motores i estar disposat a embrutar-se de valent.

En conclusió, el procés d'accés a un lloc abandonat comporta un seguiment que pot ser més o menys llarg. En alguns casos, anys. Vas passant, vas veient si tot està igual, si al llarg d'aquest temps s'ha tornat a habitar el lloc, si hi han iniciat obres de rehabilitació, i també, clar, si durant aquest temps algú ha intentat entrar (no, no em refereixo a fotògrafs). Que jo no violenti la propietat com a principi inexcusable no vol dir que tothom tingui aquesta premissa. I no perdem de vista els amics de les coses alienes, que tan sovint fan la feina bruta i sempre, sempre, s’assabenten dels llocs susceptibles d’estar abandonats molt abans que jo.

Un cop aclarit el com accedir, anem a la segona part del tinglado que seria el com trobar-los, que és la part més complicada i a l'hora important de tot plegat.

Quan vaig començar amb aquesta estranya afició cap allà el 2013, la meva primera via per localitzar llocs era agafant el cotxe i fent kilòmetres. Estic segur que tu que estàs llegint això, podries dir-me un parell o tres de llocs que coneixes que estan abandonats o fa un grapat d'anys que estan en desús i que els coneixes perquè els veus cada dia des del cotxe anant a treballar o quan fas escapadetes de cap de setmana: aquesta és la primera font d'indrets quan un comença. Els dos o tres primers anys me'n vaig fer un tip de recórrer masies enrunades plenes de porqueria, però era el que trobava anant per carreteres de segona per tot el territori.

Arriba un moment, però, que ja en tens prou de masies i pretens anar més enllà. I aquí és on entra en joc internet: a la xarxa hi és tot, sols cal saber on i com buscar, però aquesta no és una tasca fàcil ni que s'aprengui d'un dia per l'altre. Com en totes les coses que requereixen de certa tècnica, cal practicar, equivocar-se, tenir paciència, aprendre dels errors i anar perfeccionant el mètode: ja no ens val el que trobem, cal anar a buscar el que volem.

Els recursos, com dic, són pràcticament infinits si saps on buscar, però per anar obrint boca us diré que hi ha força blocs i pàgines dedicades, per exemple, al romànic, al patrimoni arquitectònic o a les construccions catalanes tradicionals. També portals immobiliaris on, de vegades, s'anuncien propietats curioses o, directament, totalment abandonades -les herències de famílies ben estants, són tot sovint caramels enverinats pels hereus que no poden assumir-ne el cost de manteniment i, anys després, les posen en venda en un estat de total degradació-

En tots els casos, és obligatori ser imaginatiu, fixar-se un objectiu i anar per ell sense defallir: algunes de les imatges que podeu veure al web són el fruit de moltes hores, dies, setmanes i en algunes ocasions, mesos d'investigació i recerca. I anar passant, anar controlant si és possible accedir-hi o no.

Una segona font per obtenir possibles ubicacions vàlides seria una eina que ens permet "volar" com les aus per sobre dels terrats i detectar forats a les teulades, senyal inequívoca de falta de manteniment -i, per tant, molt possiblement una manca prolongada de presència humana-.

Endevineu quina?

Efectivament: Google Maps. 

Amb aquesta aplicació de Google podem sobrevolar indrets que d'altra manera ens seria impossible, donant-nos l'opció de poder mapejar grans extensions de terreny en pocs minuts. Només cal tenir bona vista i paciència. 

I què hauríem de buscar? Hi ha forat a la teulada? Hi ha una casa al mig del camp o a la muntanya i no hi ha roderes de cotxe i el camí està esborrat? La casa està pràcticament amagada per la vegetació? Tot això serien indicis que no podem passar per alt.

Una tercera via, que dependrà molt del vostre caràcter i les vostres habilitats socials, són els contactes: amics, família, professionals relacionats amb el món de la construcció, de les arts o de les humanitats que de tant en tant poden aportar-nos pistes o, directament, el telèfon d'algú que té un immoble curiós al qual val la pena fer-li unes fotos abans no s'ensorri.

Podeu estar ben segurs que hi ha d'altres mètodes per localitzar aquestes càpsules del temps, però ja estaria explicant massa i sempre cal deixar marge per a la imaginació i el misteri, oi? ;)