La vella farmàcia rural

Ens situem en aquell espai indeterminat de la geografia espanyola que abraça tants pobles i disseminats de l’interior. Indrets al que saps  que has arribat perquè, només baixar del cotxe —aquest cop amb l’amic Jordi—, totes les mirades dels vilatans, més aviat acostumats a veure com la gent passa de llarg del seu poble, es claven en aquests forasters d'aspecte estrany -roba fosca, motxilles, trípodes fotogràfics- que han decidit aturar-s’hi.

Aquest és l’últim abandonament documentat fins al moment d’escriure aquestes línies. Era febrer de 2025. Des de l’agost de 2024 no havia fotografiat res, però la insistència del Jordi —coneixedor de la meva manca de motivació i a qui agraeixo enormement la seva trucada i la seva proposta— va aconseguir treure’m de casa i tornar-me a portar a la carretera, a la recerca de nous indrets i noves aventures.

Com ja sabeu, sempre sóc força hermètic a l’hora de donar pistes sobre els llocs que visito: intento preservar-ne la integritat. Pot semblar una paradoxa voler mantenir l’abandonament d’un espai que cau a trossos, però no és del temps ni de la decadència que el volem protegir, sinó de la mà vandàlica i destructiva de l’home. És per això que no publicaré imatges de l’exterior d’aquest indret, encara que ajudarien a entendre com d’estrafolari va ser accedir-hi. Només us diré que ho vam aconseguir entrant per un forat al terra de la cuina. I no va ser fàcil ni tranquil·litzador sentir cruixir el terra sota els nostres peus mentre arribàvem a la part de la casa on estava la farmàcia.

Un cop a dins, ja ho veieu: una antiga farmàcia rural, decadent, però que encara conservava —per sort— molts dels elements que la fan inconfusible. Sé que fins no fa gaire, reposant al terra d'aquesta sala principal, encara hi havia el rètol exterior amb la paraula Farmacia, amb aquelles lletres antigues tan característiques dels anys setanta del segle passat. Malauradament, vam arribar tard i ja no el vam trobar, però almenys vam poder gaudir del lloc sense pintades ni destrosses, cosa cada cop menys habitual.

Al darrere de la zona pública de la farmàcia, com calia esperar, hi havia la rebotiga: uns mobles meravellosos, dignes de ser preservats, amb prestatgeries i armaris buits, però sorprenentment ben conservats, tenint en compte els anys d'abandonament i l'alt nivell d'humitat que hi havia.

A l’altra banda, el despatx. També buit, però amb uns mobles tant o més espectaculars, i, sorprenentment, amb tots els vidres encara intactes.

Investigant una mica la història i els motius de l’abandonament, ens trobem un relat que ens resulta familiar d'altres indrets amb  un final semblant: una família on els fills, cercant potser una vida millor lluny del poble, decideixen buscar fortuna a la ciutat, fins i tot a altres països. I la casa, i el negoci familiar, un cop desaparegut el pare, resten en silenci, congelats en el temps. Fins avui.

La casa taller d'en Joan Salvadó i Voltas

Darrere les grans portes de fusta que separen la nostra realitat de la dels nostres avantpassats, hi ha indrets que haurien de ser gairebé sagrats i no pas oblidats. Un d'aquests va ser -sí, malauradament parlo en passat- el taller de Joan Salvadó i Voltas (Vila-seca, Tarragonès, 2 de juliol de 1890 - 1976 †), l'escultor vila-secà que va col·laborar estretament amb Antoni Gaudí en les obres de la Sagrada Família, en el disseny i confecció de no poques escultures del temple que van desaparèixer durant la Guerra Civil.

Més enllà de la seva col·laboració amb Gaudí, Joan Salvadó i Voltas era un artista capaç de donar vida al marbre, a la pedra i fins i tot a l'ivori, i es va acabar convertint en un magnífic restaurador. El que quedava del seu taller i el seu domicili, situat al carrer de Santa Bàrbara de Vila-seca, va romandre tancat i abandonat al llarg de molts anys, en silenci.

Avui, aquest edifici s’ha convertit en una casa de veïns moderna, on només la façana ens recorda el que un dia va ser el taller d'un artista col·laborador d'Antoni Gaudí, restaurador de les escultures del Baptisteri de la catedral de Tarragona i mestre especialitzat en art gòtic.

Aquesta situació, com ja us podeu imaginar, no és un cas aïllat, sinó un reflex d'una tendència alarmant: la manca de protecció i preservació del nostre patrimoni històric, de la nostra memòria. Mentre que en altres països, edificis amb una importància similar o fins i tot menor es converteixen en museus i centres culturals, aquí sovint s'abandonen a la seva sort, propiciant-ne la desaparició en el més absolut silenci mediàtic, o es destinen a usos completament aliens al seu valor original, com passa sovint amb els cinemes de poble, reconvertits en la seva majoria en supermercats.

La pèrdua del taller de Joan Salvadó i Voltas és més que una simple transformació d'un espai físic; és una amputació de la nostra memòria col·lectiva, una pèrdua irreparable que ens empobreix culturalment i ens fa perdre cada dia una mica de la nostra identitat, esborrant el rastre d'allò que vam ser i d'on venim. És urgent que les institucions i la societat en general prenguin consciència de la importància de preservar aquesta mena de patrimoni, només així podrem assegurar que la riquesa del nostre passat no es perdi en la foscor de l'oblit. Malauradament, tenim molts exemples de desídia institucional -qui no ha seguit el cas de la Casa Vallmanya a Alcarràs i les mentides de l'administració al més alt nivell en aquest afer?-

En honor a Joan Salvadó i Voltas, i a tants altres artistes i artesans que han enriquit la nostra història i la nostra cultura, és moment de prendre accions per protegir i valorar allò que ens fa ser el que som avui. No permetem que el silenci i la ruïna siguin els únics testimonis del nostre llegat cultural.

La vidriera que donava accés al taller, avui desapareguda

Vista general del taller

Les filtracions d'aigua van rebentar els forjats

El taller, amb una llum fantàstica, amb la forja en primer terme

Vista de la forja des de la planta altell del taller

Fotografia familiar trobada a l'interior de la casa

La desapareguda porta de la casa, amb les inicials de l'escultor, JSV

 

La casa de les columnes

Una magnífica casa senyorial, antiga residència d'una família acomodada i prominent, il·lustra la decadència d'un estil de vida que es va anar apagant a mesura que els temps canviaven.

Herències inassequibles, hereus vinguts a menys, i un patrimoni dispers i esmicolat entre multitud de descendents són elements comuns en molts dels abandonaments que documento, i aquest cas no n'és l'excepció.

A l'altre costat del problema, les administracions, com voltors, esperen impassibles que la casa caigui per acabar adquirint un apetitós solar al centre de la població. Un tros de pastís massa temptador per deixar-lo perdre, que farà que ningú mogui un dit per evitar-ne la pèrdua patrimonial i històrica. Ben aviat, un gran cartell anunciant pisos nous de trinca a preus desorbitats ocuparà l'espai que ara, amb prou feines i en un equilibri precari, ocupa la sala amb el piano.

Mentre arriba aquest dia, els pillatges són constants: desapareixen incessantment els pocs objectes de valor que encara es poden aprofitar. En aquesta casa, fins i tot ha desaparegut un enorme llit de fusta delicadament tornejada que ningú sap per on l'han pogut treure.

El final de la història per a tots aquests objectes sol estar en una aplicació de venda, compartint espai amb la roba del nen que s'ha quedat petita o la consola de jocs que ja no fem servir perquè ha quedat obsoleta.

Tot plegat, una història que em resulta tristament familiar.

 

L'antic cinema d'una colònia industrial catalana

L'any 1890, un destacat empresari català va adquirir uns terrenys per construir una fàbrica de filatures. La construcció va començar el 1894 i la fàbrica va entrar en funcionament el 1897. Entre aquesta data i el 1922 es va desenvolupar la colònia, amb la construcció d'habitatges, equipaments i serveis per als treballadors.

La colònia va experimentar un creixement notable fins a la dècada dels anys seixanta del segle XX, quan els inicis de la crisi del tèxtil van portar a un estancament.

Fins aleshores, aquesta colònia havia gaudit d'una rica vida cultural: el 1948 s'hi va constituir un Esbart Dansaire i es van començar a representar els Pastorets. El 1963 es va crear la coral de la colònia.

La crisi es va agreujar i, l'any 1983, la que en altres temps havia estat el motor econòmic de la comarca, ja només donava feina a unes 150 persones. La fàbrica va tancar definitivament el 1993, i amb el tancament va arribar el silenci i també el final de tantes tardes de cinema.

 

Casa Sugranyes - Montblanc

Vaig assabentar-me de la situació de Casa Sugranyes de casualitat, com gairebé sempre en aquests casos, i a través de les xarxes socials em vaig posar a estirar el fil. A mesura que llegia, no em podia creure el que anava descobrint: un casalot de finals del segle XIX, amb una història de la qual se’n faria una sèrie a Netflix si en lloc d’estar a Montblanc estigués a Massachusetts, condemnat a la demolició.

Sí, tal qual: a la demolició.

I com podia ser això? Una casa que no amenaça ruïna, amb una presència exterior imponent, com pot estar condemnada a desaparèixer?

Deixant de banda els detalls escabrosos de les relacions personals trencades, traïdories i jugades vàries més pròpies de bandes criminals rivals que de l’alta política, la realitat és que hi ha una família lligada a aquesta casa. I mai millor dit: lligats. De peus i mans. Ni poden fer obres necessàries per al correcte manteniment, ni molt menys de reforma o adequació. Tampoc poden vendre, ni poden contractar cap subministrament bàsic. I per a acabar-ho d'adobar, amb un expedient d’expropiació a sobre la taula perquè, segons el consistori, aquesta casa no té cap tipus d'interès ni històric, ni arquitectònic ni qualsevol altre més enllà del component sentimental que la propietària té envers Casa Sugranyes.

En definitiva, que estan atrapats.

La Marta, l’actual propietària, és descendent directa dels Sugranyes que a finals del S.XIX van aixecar un petit imperi de la indústria de l’alcohol a Montblanc. La casa no era seva, la va adquirir fa un temps animada, entre d’altres, per aquells que avui li neguen el dret a mantenir la propietat, els que, cínicament, els contesten a les instàncies que ella presenta demanant una resposta amb base jurídica del perquè la casa s’ha d’expropiar que l’únic motiu pel qual la casa segueix en peu és perquè la Marta hi té un lligam sentimental. Una propietària que està disposada fins i tot a cedir-la a l’ajuntament perquè se li doni l’ús que el consistori consideri més adequat per evitar que Casa Sugranyes sigui devorada per les excavadores.

De debò que no hi ha ningú a l’ajuntament que hi vegi el potencial d’un edifici d’aquesta mida, amb una estructura sòlida, rodejat de places d’aparcament, a tocar de les muralles? O potser és precisament aquest el problema, que està massa a prop de les muralles?

Qualsevol que tingui un mínim de nocions jurídiques sap que la resposta de l'administració davant un fet tan greu com és que et vulguin expropiar una propietat, davant d’una qüestió fonamentada jurídicament no es pot contestar com si estiguéssim a casa de la padrina, amb sabatilles de felpa, i menjant galetes de canyella. Si l’expropiació té base jurídica, la resposta ha de ser fonamentada sobre la base de la normativa municipal. Contestar que això són obsessions sentimentalistes de la propietària i que el que passa és que està enamorada d’aquesta propietat, a part que no són formes, ratlla el ridícul i hauria de fer replantejar els montblanquins en mans de qui deixen el destí del patrimoni del seu municipi.

No sorprèn que sigui aquest mateix consistori el que té un dels teatres més bonics de Catalunya deixant-lo ensorrar, i tot i que és de titularitat privada, des de l’ajuntament hi ha interès 0 a buscar solucions per a donar-li una segona vida al Teatre Principal. O l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, un lloc que hauria sigut propici per a habitatges socials en aquests difícils temps que corren, va ser devorada ràpidament per les excavadores. Montblanc és molt més que muralla. Té un patrimoni extens que des de fa anys s’intenta fer desaparèixer amb l'única finalitat, sembla, d’acabar convertint la Vila Ducal en un parc temàtic de l’edat mitjana.

De debò és això el que vol la gent de Montblanc?

L'església blanca - Catalunya

No és habitual trobar-se llocs així, en aquest magnífic estat de conservació.

Tot i que no era la primera vegada que hi accedia —va haver-hi una primera incursió el 2016, quan encara hi havia vigilància— aquest cop les sensacions no tenien res a veure amb les de la primera ocasió. El fet de poder dedicar temps a fer les fotos amb calma, a visualitzar tots els detalls i a submergir-me de debò en el lloc i en l’ambient, fa que les coses es gaudeixin d’una manera diferent; tot és molt més intens i no t’has de limitar sols a prendre les imatges i sortir corrents com és usual.



Per sort, el fet que aquest indret hagi estat protegit i vigilat fins fa ben poc ha fet que aquesta església s’hagi mantingut així, de la forma que veieu, pràcticament inalterada des que fa més de cent anys, i a iniciativa d’un particular, es va encarregar la seva construcció. El temple, però, no té culte des de finals dels anys setanta del segle passat.
Després, però, quan un deixa enrere el lloc on acaba d’accedir, puja al cotxe i fa el viatge de tornada a casa, pensant, es planteja la pregunta «I a partir d’ara, què?»



Soc ben conscient que, de la mateixa manera que un pot accedir a un lloc com aquest a fer-hi fotos, qualsevol altre amb intencions ben diferents també ho pot fer. I això em preocupa, i, si m’ho permeteu, em sorprèn la manca de sensibilitat generalitzada de les institucions que han de vetllar pel nostre patrimoni arquitectònic, per la nostra memòria col·lectiva.
Els que em seguiu a les xarxes sabeu que no dono mai ni el nom ni la ubicació exacta del lloc que publico, precisament per dificultar-ne la localització i, potser ingènuament, contribuir així a la preservació del lloc. No només això, en aquest cas concret, a més, l’administració de qui depèn aquest bé ha estat advertida que l’accés és obert i que tot aquest patrimoni és accessible a qualsevol que pugui localitzar el lloc i arribar-s’hi amb intencions més o menys perverses.



De fet, posteriorment a la meva visita, han circulat per les xarxes imatges d’alguns personatges mantenint, diguem, actituds poc respectuoses amb el lloc i que, especialment als creients, no els semblarien adequades. A mi, que de fe vaig més aviat just, no m’ho van semblar.



Avui dia, lamentablement, i gairebé dos mesos després de fer aquest advertiment que us deia a l’administració responsable, el lloc continua obert i accessible. Ningú no ha fet res per preservar ni el lloc ni el seu contingut. I jo, per més que sempre em trobo en la mateixa situació, continuo sense entendre-ho.

El Gran Teatre - Montblanc

Era l'última funció, però gairebé ningú no ho sabia. Abrics, barrets i joies, senyores ben mudades del bracet de senyors d’aspecte greu, amb bigoti, cigars de l’Havana i sabates llustroses. Ambient de gala al hall del Gran Teatre. Entre aquests pocs que n’estaven al corrent hi havia la gran Annita Schwigg, la que havia estat estrella rutilant de la dansa clàssica internacional, la gran diva del ballet mundial, aquella dona menuda i estilitzada a qui envejaven les dones i desitjaven els homes, que aquella nit posava punt final a la seva fulgurant carrera.

El que gairebé ningú no sabia, dèiem, era que, juntament amb la Schwigg, aquella vetllada seria també l'última del Gran Teatre, senyorial, centenari, que durant dècades havia entretingut les nits de la sovint frívola burgesia de la comarca, acostumada a les “varietés” i a les comèdies de temàtica indiana. Aquella sala, amb el terra de fusta que cruixia sota les soles de les cares sabates de les forces vives del poble, el que feia olor de tapisseria neta i a zotal, tancaria les portes aquella mateixa nit per no tornar a obrir mai més.

Un lacònic cartell de “tancat per reformes” penjat a perpetuïtat a la porta principal. Cap més explicació. Els assistents, mentrestant, aliens a tot el que estava per venir, aguantaven la respiració davant la imminent aparició en escena de la Schwigg.

Llums apagats. Silenci a la sala. Lentament, el teló que s’obre i a l’escenari, il·luminada i arraulida sobre el terra de fusta, la gran Annita, disposada a fer embogir els presents amb la seva última representació del Llac dels Cignes. Els presents entregats. Aplaudiments. Fins i tot algun crit. I més d’una llàgrima al llarg de la funció, com si inconscientment algunes ànimes sensibles sabessin sense adonar-se que aquella era l'última funció que s’hi representava.

Avui, d’aquella nit només hi resta el cartell de “tancat per reformes”, esgrogueït i polsegós. Han passat massa anys. Ja no hi ha aplaudiments. Ni crits. Ni tampoc les senyores encotillades ni els senyors amb barrets d’altres èpoques. I les comèdies sobre indians han passat de moda. Però el Gran Teatre segueix en peu, ferm, però buit i silenciós. Només, si pareu molt bé l’orella, podreu escoltar els compassos inicials del Llac dels Cignes mentre la gran Annita fa puntes sobre la tarima de l’escenari del Gran Teatre.