La Casa Vallmanya - Alcarràs

La Casa Vallmanya -també coneguda com a Cal Macià-, a Alcarràs, és un immoble catalogat com a Bé d'Interès Local. Fa un temps es va fer tristament popular per l'estat en què es troba tot i els esforços de plataformes com "Salvem Cal Macià" que topen un cop i un altre amb la inexplicable inacció de totes les administracions que podrien -i haurien- de fer quelcom per evitar-ne la pèrdua.

En l'àmbit històric, es dona la important circumstància que aquesta casa havia sigut residència d'estiu del MHP Francesc Macià, i hi ha documentades una quinzena de reunions d'alt nivell amb personalitats de l'època entre aquestes quatre parets.

                    

                    

La grandesa d'un país també es mesura per la manera en com tracta el seu patrimoni.

I casos com aquest no parlen precisament bé de nosaltres ni com a país ni com a societat.

Recentment, però, -i en ple mes d'agost- el govern de la Generalitat ha rebutjat incloure la casa a la llista de Bens Culturals d'Interès Nacional. La petició de la plataforma ciutadana "Salvem Cal Macià" que ho va sol·licitar fa un any, ha sigut desestimada al·legant que, tot i el valor històric i arquitectònic de l'immoble, aquests no són suficients per a ser inclòs en el llistat nacional. Afegeix, a més, que amb l'actual catalogació com a Bé d'Interès Local la casa ja disposa d'un grau de protecció suficient i adequat.

Podeu jutjar vosaltres mateixos sobre aquestes afirmacions.

    

La notificació de la vergonya

L'antic casal republicà - Puigverd d'Agramunt

Corria el 1939 quan el casal republicà de Puigverd d'Agramunt, una de les dues societats del poble —l'altre, a escassos cent metres, el local dels “de dretes”— va ser confiscat per la dictadura franquista i arrendat aquell mateix any a algú que en garantís el perfecte funcionament sota els preceptes de la dictadura.

Van passar els anys i el 1957 el règim va decidir desprendre's de l'immoble, oportunitat que va aprofitar el Sr. Grau per a adquirir-lo per 4.001 pessetes de l’època. Des d'aquell moment, no va haver-hi concert de festa major o esdeveniment important del poble que no tingués com a protagonista l'antic casal republicà —el Cafè, com el coneixien i encara el coneixen els veïns—.

A la mateixa porta de l'edifici ens espera i ens atén, molt amablement, l'alcalde Joan Eroles, qui de seguida passa de la formalitat inicial a compartir amb mi records propis d'infància i joventut. El Joan, amb 70 anys cronològics, però amb una vitalitat i un aspecte més propis d'un vailet, m'explica com a la primera planta del cafè, una sala que no arriba als 50 metres quadrats, s'hi reunien una dotzena de músics en dates assenyalades i el públic, totalment entregat, picava amb els peus el terra de fusta fent ressonar tot l'edifici com un enorme timbal de Festa Major.

Els temps d’orquestres i festa major, però, van passar i el cafè va quedar-se definitivament en silenci a la dècada dels noranta del segle passat, mentre encara n'eren amos els descendents del Sr. Grau. L'últim propietari, el Sr. Mariano Grau, abans de morir fa tot just un parell d'anys, va prendre una decisió: volia tornar al poble allò que un dia la dictadura els va prendre, i va optar per fer donació de l'edifici que un dia va ser la seu del casal republicà a l’ajuntament, al poble.

Avui, hem aconseguit tornar a obrir les portes per copsar-ne l'estat actual mentre el municipi decideix quin us li dona a l'equipament. L'antic casal s'haurà de reconvertir, i serà el que el poble vulgui, com sempre hauria hagut de ser. Els records, però, de nits de festa major, de balls, de festejos, de partides de dòmino o de cartes, tot això ja ningú els ho prendrà als veïns de Puigverd d'Agramunt.