L'antic cinema d'una colònia industrial catalana

L'any 1890, un destacat empresari català va adquirir uns terrenys per construir una fàbrica de filatures. La construcció va començar el 1894 i la fàbrica va entrar en funcionament el 1897. Entre aquesta data i el 1922 es va desenvolupar la colònia, amb la construcció d'habitatges, equipaments i serveis per als treballadors.

La colònia va experimentar un creixement notable fins a la dècada dels anys seixanta del segle XX, quan els inicis de la crisi del tèxtil van portar a un estancament.

Fins aleshores, aquesta colònia havia gaudit d'una rica vida cultural: el 1948 s'hi va constituir un Esbart Dansaire i es van començar a representar els Pastorets. El 1963 es va crear la coral de la colònia.

La crisi es va agreujar i, l'any 1983, la que en altres temps havia estat el motor econòmic de la comarca, ja només donava feina a unes 150 persones. La fàbrica va tancar definitivament el 1993, i amb el tancament va arribar el silenci i també el final de tantes tardes de cinema.

 

El Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya. Una mica d'història.

L'arribada del ferrocarril a Valls el 1883 va representar un avantatge significatiu per a tot l'Alt Camp i les seves indústries, ja que podien utilitzar aquest mitjà de transport per moure les seves mercaderies. Abans d'això, l'ús de carros i tartanes era l'única opció disponible.

Un dels seus itineraris seguia el camí de ferradura cap al Pla de Cabra i el Pont d'Armentera, amb destinació a Igualada. Es va projectar una línia de ferrocarril transversal que connectava Tarragona i Roses, passant per Valls, Igualada, Manresa, Vic i Figueres, amb una extensió total de 258 quilòmetres.

 

Recorregut previst del “Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña” segons el projecte de 1883

Aquesta ruta enllaçava més de tres-cents pobles i es creuava amb més d'una trentena de carreteres, així com amb diverses línies de ferrocarril ja existents. La finalitat d'aquest projecte era facilitar l'exportació dels productes de la indústria catalana als mercats nacionals i internacionals, especialment a aquelles localitats on es disposava d'energia a baix cost, com ara fusta o aigua.

En aquest sentit, i, a iniciativa del govern central, es van subscriure accions per compensar els possibles expropiats. L’acta de constitució de la societat promotora i explotadora de la companyia, així com els seus estatuts, accionistes inicials i consell d’administració encara es pot consultar a la “Gaceta de Madrid” del 3 d’agost de 1883, a la pàgina 13: https://www.boe.es/gazeta/dias/1883/08/03/pdfs/GMD-1883-215.pdf

 

Portada de la “Gaceta de Madrid” on es fa anunci oficial del projecte

 

Acció emesa pel govern espanyol per sufragar les obres del ferrocarril transversal

Però tornem a l’inici: sembla que va ser el desembre de 1882 quan l'enginyer Josep Campderà i Parés va presentar públicament el projecte del Ferrocarril Transversal. El 8 de desembre, tota la premsa tarragonina va difondre una circular signada per 84 entitats i persones representatives de diversos sectors ciutadans convocant una reunió, el resultat de la qual no va ser molt encoratjador.

La reunió es va celebrar el dia 10. L'Ajuntament de Valls, però, va excusar la seva assistència a causa del curt termini de convocatòria, el dia 8. Malgrat això, Josep Campderà no es va espantar i va iniciar la promoció del projecte. Sense dubte, ell va ser l'ànima d'aquesta iniciativa. Potser per això, l'abril de 1884, li va ser concedida, pel rei, la "encomienda de número de Isabel la Católica"

 

Accionistes de “La Compañía del Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña” (CFTPC) 

Així doncs, el 9 d'agost de 1883 a les 4 de la tarda, van començar a Vila-rodona les obres del Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya. Es van iniciar en un terreny de Maria Guardià Vidal amb uns simbòlics cops de pic i, tot seguit, una brigada de treballadors va començar les feines, disparant un seguit de barrinades.

Durant l'acte, hi va actuar una orquestra de Sant Sadurní, que probablement havia d'amenitzar la festa major (10 d'agost, Sant Llorenç) i els Xiquets de Valls. El projecte era liderat pel mateix enginyer Josep Campderà i Parés, qui va assistir a l'acte d'inici de les obres amb altres personalitats polítiques o lligades al projecte. L'elecció de Vila-rodona com a punt de partida de les obres sembla que va ser deguda a la gratitud del consell d'administració de la companyia del ferrocarril per les facilitats donades per l'Ajuntament de Vila-rodona en l'adquisició dels terrenys.

El propòsit inicial era enllestir primer el tram entre Tarragona i el Pont d'Armentera, i a les obres hi van arribar a treballar un centenar de peons. Almenys durant un any es va treballar intensament en les obres als termes municipals de Vila-rodona, Aiguamúrcia i el Pont d'Armentera. Durant aquest temps, al llarg del trajecte, es van materialitzar desmunts, terraplens i embornals.

Moltes de les obres realitzades han romàs gairebé intactes al llarg de més d'un segle, gràcies només a l'acció del temps. Tanmateix, en les darreres dècades, per manca de protecció i a causa d'explanacions de terres agrícoles, una bona part d'elles s'han anat destruint.

 

Carta de Josep Campderà al director del Centre de Lectura de Reus, demanant publicitat sobre el 
“Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña”

   

 

Diferents vestigis de les obres al terme municipal de Vila-rodona. – Font: Arxiu Santesmases-Rabadà

A partir de 1885, però, les coses es van anar complicant, i un accident laboral amb la mort d'un treballador no hi va ajudar. El desembre de 1886, el marquès de Montoliu prengué el comandament de la direcció general de la companyia i va decidir redefinir l'estratègia. Del projecte inicial ambiciós de travessar Catalunya de punta a punta amb dos ramals complementaris, es va passar a presentar a la capital de l'Alt Camp un pla de treball per completar el tram entre Tarragona i Valls en el mínim temps possible. Així, el Ferrocarril Transversal de Catalunya va transformar-se en un modest carrilet.

 Sota la batuta del marquès de Montoliu, el projecte entre Tarragona i Valls semblava encaminar-se cap a una direcció prometedora. El marquès destacava per la seva personalitat, posició social, prestigi i influència. Aprofitant aquests atributs, va mobilitzar els seus contactes per explorar la possibilitat d'obtenir finançament a canvi de participació en el projecte. Com a argument de persuasió, destacava que l'Ajuntament de Tarragona ja havia subscrit títols per valor de 70.000 pessetes, i que s'esperaven subvencions de la Diputació, l'Ajuntament de Valls i bancs locals de les dues localitats.

Plànol de les restes de les obres localitzades als termes de Vila-rodona, Aiguamúrcia i El Pont d’Armentera, tal com es conservaven l’any 1989

L'agost de 1887, tot semblava a punt per reprendre les obres. Segons informava el "Diario de Tarragona", només restava recaptar el 25% del capital subscrit per disposar del finançament necessari.

A finals de gener de 1888, es va anunciar que les obres es reprendrien al març i que ben aviat el tram estaria operatiu. De fet, el 19 de gener es va formalitzar el contracte per a la construcció del tram amb l'empresari Ernest Bergue, que també es faria càrrec del subministrament del material fix i mòbil.

Ernest Bergue es presentava com una elecció segura, ja que el seu pare havia construït el primer ferrocarril de la península, de Barcelona a Mataró, i els seus germans havien estat responsables de la construcció del ferrocarril de Barcelona a Martorell, a més de realitzar diversos ponts metàl·lics arreu de la península.

Arribat el març, el "Diario de Tarragona" informava que la proposta de construcció presentada per Bergue havia estat aprovada, i només esperava l'atorgament de l'escriptura notarial, prevista per aquella mateixa setmana, per començar immediatament les obres. A principis d'abril, els mitjans de comunicació indicaven que les obres començarien després de Setmana Santa, no només de Tarragona a Valls, sinó també a tota la línia fins a Roses. A Tarragona, ja hi havia l'enginyer Agustí Sandoval i el contractista Celestí Goé, acompanyats d'una brigada d'obrers.

El 19 d'abril, Bergue es va reunir amb l'alcalde de Tarragona per comunicar-li que les obres començarien a principis de maig i que en vuit mesos el tren circularia des de Tarragona fins a Valls.

I efectivament, el 4 de maig van iniciar-se les obres a Tarragona. Tota la plana major de la Companyia del Ferrocarril Transversal, a més d'enginyers i contractistes, van recórrer tot el futur trajecte fins al límit del terme municipal de Tarragona. El dilluns següent, es van posar en marxa les obres de desmunt en el lloc anomenat "Tetuan". A finals de juny, més de sis-cents treballadors ja estaven ocupats en el trajecte de Tarragona a Valls.

Com era habitual en aquests casos, després d'una gran onada d'optimisme, va arribar el silenci. I aquesta vegada, res no va trencar aquest mutisme, fins que el 29 de novembre de 1890, més de dos anys després de l'aturada dels treballs, va dimitir el consell d'Administració i es va nomenar una comissió liquidadora.

Bibliografia:

• Festacatalunya.cat
• Projectes de ferrocarrils frustrats. El Transversal del Principat de Catalunya i el Ferrocarril Tarragona-Valls-Cervera-Ponts" - Josep Santesmases Ollé
• Els ferrocarrils inexistents (II): el ferrocarril de Tarragona a Valls
• Arxiu del Centre de Lectura de Reus

Terrisseria Grané - Sant Feliu de Llobregat

El Valentí m'assenyala el que sembla un simple tros de fusta brut de fang i em diu: “Aquesta era la tapa de l'amagatall que feia servir el meu pare per evitar que els milicians el trobessin i el portessin al front. Quan teníem visita, algú de casa feia caure un pot de llauna a terra i llavors el pare sabia que havia de córrer a amagar-se, fins que la visita marxés”.

Aquesta anècdota és només una del centenar que el Valentí em relata mentre recorrem i intento copsar tots els detalls de la Terrisseria Grané, l'última terrisseria que va quedar activa a Sant Feliu de Llobregat. No és només una vella terrisseria, sinó l'escenari de la vida de quatre generacions d'artesans terrissers que s'aferren a aquest espai amb dents i ungles per tal que la seva història i el seu mode de vida no quedin oblidats per sempre en la boira del temps.

Resulta difícil seguir el ritme del Valentí, qui em relata coses més ràpid del que puc processar. És conscient de la seva tendència a parlar molt i ràpid i de tant en tant es disculpa de manera totalment innecessària —“Parlo molt, ja ho sé”— però a continuació me n'explica una altra encara més interessant que l'anterior. No puc parar d'escoltar-lo. Aquest home, que ha passat amb escreix els setanta anys, té una vitalitat sorprenent, té tantes coses per explicar, hi ha tantes vivències i tanta història al voltant de l'omnipresent forn de la terrisseria, tantes penúries i també tanta felicitat entre aquestes quatre parets, que per a algú com jo que acabo de descobrir aquest món, és aclaparador. El Valentí, a més, ha fet una feina incommensurable de divulgació, intentant fer valdre aquest tros d'història que és la terrisseria familiar. Té un perfil d'Instagram que val la pena seguir: https://www.instagram.com/terrisservalenti/

Cada racó i cada habitació que vaig descobrint és encara més sorprenent que l'anterior. L'atmosfera és densa, com sovint ocorre en aquells llocs on s'hi ha viscut molt. Cada metre quadrat de la terrisseria podria ser un museu; a cada pam hi ha un record, una anècdota, una vivència que el Valentí comparteix amb mi. “Aquí va caure la mare i es va trencar el peu. Mai no va acabar de quedar bé del tot”, em diu mentre em mostra un forat a terra. La terrisseria és l'escenari de la vida del Pere i de la Rosa, del Valentí, la Magdalena i la Maria Carme, i també de moltes altres persones que s'hi van veure vinculades. És part de la història d'un ofici i d'una ciutat, Sant Feliu de Llobregat.

Malgrat tot, com sovint passa en aquests indrets industrials on s'exercien oficis avui considerats obsolets, la terrisseria esdevé un lloc aturat en el temps i sense activitat, esperant un final que gairebé mai és honorable. En altres contrades, aquesta terrisseria es convertiria probablement en un museu, taller d'oficis o un espai didàctic per a estudiants per descobrir com vivien i treballaven les generacions anteriors i poder-ho tocar i olorar. Perquè la pantalla està molt bé, però res no és comparable a tenir a les mans un tros de terrissa roja i descobrir-ne el procés d'elaboració.

Vivim temps estranys on sembla que ens hem proposat esborrar qualsevol rastre del que vam ser. Cada dia tinc més clar que algun dia, quan ens caigui la bena dels ulls, ens adonarem de l'enorme error que hem comès.

El lloc de treball de l'avi Pere, tal com va quedar l'últim dia de feina

Com a reflexió final, voldria compartir amb tots vosaltres un dels últims posts del compte d'Instagram del Valentí, una declaració sincera de qui ho ha donat tot, ho ha intentat tot, però que no ha obtingut la resposta que, de ben cert, hauria d'haver tingut si tots fóssim una mica més conscients i sensibles amb la nostra pròpia història i el nostre passat.

"Tal com vaig dir en el comentari del 27 de maig, en l'aniversari de l'última fornada, avui amb la publicació d'aquest vídeo de l'obrador del pare tal com va quedar l'últim dia que va treballar al torn i que segueix igual al dia d'avui, acabo una etapa de divulgació de com era i què fèiem a la Terrisseria Grané de Sant Feliu de Llobregat. Baix Llobregat.

El 3 de setembre del 2019 quan vareig començar a publicar una fotografia diària de la Terrisseria, pensava que ajudaria a la conservació de la memòria històrica d'un ofici tradicional de la nostra ciutat.

Avui més de tres anys més tard i més de mil fotografies publicades, acabo, amb la convicció que en realitat el que he fet, ha estat només, donar a conèixer un patrimoni sentimental de la família Grané.

Gràcies."

Antiga fàbrica de filats de llana de "Cardona Hermanos"

Us presento una de les fàbriques textils de la conca del Gaià, una de les que va pertànyer als germans Cardona Baldrich al Pont d'Armentera a la segona meitat del S. XIX.

En aquesta ocasió no podem considerar que l'edificació en sí estigui en perill però sí que és cert que de les moltes fàbriques que van poblar aquesta conca se'n conserven en bon estat ben poques i cap d'elles s'ha museitzat: queda l'estructura, s'han reaprofitat per a usar-les com a magatzems i fins on jo sé cap d'elles són visitables al public. Una llàstima, ja que si d'aquest patrimoni no se'n fa divulgació ni es permet que la població se'l pugui fer seu, acabarà en l'oblit.

Hi ha força informació sobre aquesta fàbrica i aquesta familia. Un dels llibres que més i millor en parla és el de l'Àngels Boada "La industria llanera al Pont d'Armentera 1877 i 1887", on no només aborda la pròpia activitat industrial del Pont en aquells anys si no que aporta gran quantitat d'informació sobre la vida personal dels Cardona Baldrich, informació que va poder rescatar d'una casa que estaven rehabilitant al Pont i que es va salvar quasi miraculosament instants abans que fos destruïda: correspondència, mostres de teixit, llibres de comptes... Un autèntic tresor documental que s'hauria perdut si no fos per l'Àngels.

Us deixo amb les imatges que vaig poder prendre l'abril del 2016 tant de la pròpia nau com de tot el que s'amaga sota terra: tots els passadissos, la canalització del salt d'aigua i les politxes amb les seves corretges.

 La fàbrica, en els seus anys d'esplendor, a la segona meitat del S. XIX

Diverses zones de la fàbrica

 Claus de pas i turbina

Detalls: bobines de fil de llana

 Detall: peça de llana penjant encara d'un ferro

Politxes i tub del salt d'aigua, intactes

Detall de la porta 

Detall d'endolls

Jaume Cardona Olivé (1862-1942), fill i nebot dels Cardona Baldrich
i besavi del qui escriu

Reproducció d'alguns dels documents que es van trobar de manera fortuïta, mostrats durant la presentació del llibre