L'antic cinema d'una colònia industrial catalana

L'any 1890, un destacat empresari català va adquirir uns terrenys per construir una fàbrica de filatures. La construcció va començar el 1894 i la fàbrica va entrar en funcionament el 1897. Entre aquesta data i el 1922 es va desenvolupar la colònia, amb la construcció d'habitatges, equipaments i serveis per als treballadors.

La colònia va experimentar un creixement notable fins a la dècada dels anys seixanta del segle XX, quan els inicis de la crisi del tèxtil van portar a un estancament.

Fins aleshores, aquesta colònia havia gaudit d'una rica vida cultural: el 1948 s'hi va constituir un Esbart Dansaire i es van començar a representar els Pastorets. El 1963 es va crear la coral de la colònia.

La crisi es va agreujar i, l'any 1983, la que en altres temps havia estat el motor econòmic de la comarca, ja només donava feina a unes 150 persones. La fàbrica va tancar definitivament el 1993, i amb el tancament va arribar el silenci i també el final de tantes tardes de cinema.

 

Cinema Pont - El Pont d'Armentera

Gràcies, moltes gràcies al Josep, al Sr. Domènec i senyora.

El Sr. Domènec gira la clau de la persiana metàl·lica, lentament. Jo, quasi sense poder dissimular, sento que em fallaran les cames si aquest instant d'espera no s'acaba ben aviat. Quantes vegades dec haver passat per davant d'aquest cine preguntant-me com fer-ho per poder accedir-hi?

Arribar fins al Sr. Domènec no va ser del tot fàcil, però al Pont, si busques alguna cosa, has de passar pel Cafè. Dit i fet. De cap al Cafè, pregunto a la cambrera i m'assenyala una taula on hi ha la plana major del poble: l'alcalde, alguns regidors i un senyor ben ancià que no sé qui és, però em mira entre divertit i encuriosit quan els pregunto pel cine.

Acompanyat per un regidor, anem del Cafè a casa del Sr. Domènec, però no estic de sort i no el trobem. El regidor, però, no es dona per vençut i em porta davant el Josep Forn a qui li trasllado les meves intencions. Em mira de fit a fit. No sé si em pren per torrat, per friki o per ves a saber què. El cas és que connectem i em promet que, passats uns dies, podrem visitar el cine. El Sr. Josep no està passant per un bon moment personal i és per aquest motiu que li agraeixo especialment no haver-me engegat a fer punyetes quan, de tant en tant, li trucava per mirar de quadrar amb ell la visita. Gràcies, Josep, de tot cor.

La meva insistència, però, no dona els fruits esperats i suposo que el Josep, que té assumptes molt més importants que atendre que el meu, em posa en contacte directament amb el Sr. Domènec qui m'atén tan amablement i amb tanta celeritat que per un moment penso que se m'està traient de sobre: quedem per aquell mateix dia, a l'hora de dinar.

I dit i fet. Arribo amb temps, amb molt de temps. Els nervis em consumeixen.

Quan, per fi, arriba l'hora (jo fa una hora que faig guàrdia davant la porta del cine) puntualment arriben des del cap d'amunt del carrer el Sr. Domènec i la seva senyora. Presentacions de rigor. Unes claus a la mà a les que no puc treure els ulls de sobre. Acaricio la càmera mentre espero que la persiana quedi alliberada de la seva tanca. Ajudo al Sr. Domènec, persiana amunt i...