Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Pont d'Armentera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Pont d'Armentera. Mostrar tots els missatges

14/01/2024

El Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya. Una mica d'història.

L'arribada del ferrocarril a Valls el 1883 va representar un avantatge significatiu per a tot l'Alt Camp i les seves indústries, ja que podien utilitzar aquest mitjà de transport per moure les seves mercaderies. Abans d'això, l'ús de carros i tartanes era l'única opció disponible.

Un dels seus itineraris seguia el camí de ferradura cap al Pla de Cabra i el Pont d'Armentera, amb destinació a Igualada. Es va projectar una línia de ferrocarril transversal que connectava Tarragona i Roses, passant per Valls, Igualada, Manresa, Vic i Figueres, amb una extensió total de 258 quilòmetres.

 

Recorregut previst del “Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña” segons el projecte de 1883

Aquesta ruta enllaçava més de tres-cents pobles i es creuava amb més d'una trentena de carreteres, així com amb diverses línies de ferrocarril ja existents. La finalitat d'aquest projecte era facilitar l'exportació dels productes de la indústria catalana als mercats nacionals i internacionals, especialment a aquelles localitats on es disposava d'energia a baix cost, com ara fusta o aigua.

En aquest sentit, i, a iniciativa del govern central, es van subscriure accions per compensar els possibles expropiats. L’acta de constitució de la societat promotora i explotadora de la companyia, així com els seus estatuts, accionistes inicials i consell d’administració encara es pot consultar a la “Gaceta de Madrid” del 3 d’agost de 1883, a la pàgina 13: https://www.boe.es/gazeta/dias/1883/08/03/pdfs/GMD-1883-215.pdf

 

Portada de la “Gaceta de Madrid” on es fa anunci oficial del projecte

 

Acció emesa pel govern espanyol per sufragar les obres del ferrocarril transversal

Però tornem a l’inici: sembla que va ser el desembre de 1882 quan l'enginyer Josep Campderà i Parés va presentar públicament el projecte del Ferrocarril Transversal. El 8 de desembre, tota la premsa tarragonina va difondre una circular signada per 84 entitats i persones representatives de diversos sectors ciutadans convocant una reunió, el resultat de la qual no va ser molt encoratjador.

La reunió es va celebrar el dia 10. L'Ajuntament de Valls, però, va excusar la seva assistència a causa del curt termini de convocatòria, el dia 8. Malgrat això, Josep Campderà no es va espantar i va iniciar la promoció del projecte. Sense dubte, ell va ser l'ànima d'aquesta iniciativa. Potser per això, l'abril de 1884, li va ser concedida, pel rei, la "encomienda de número de Isabel la Católica"

 

Accionistes de “La Compañía del Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña” (CFTPC) 

Així doncs, el 9 d'agost de 1883 a les 4 de la tarda, van començar a Vila-rodona les obres del Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya. Es van iniciar en un terreny de Maria Guardià Vidal amb uns simbòlics cops de pic i, tot seguit, una brigada de treballadors va començar les feines, disparant un seguit de barrinades.

Durant l'acte, hi va actuar una orquestra de Sant Sadurní, que probablement havia d'amenitzar la festa major (10 d'agost, Sant Llorenç) i els Xiquets de Valls. El projecte era liderat pel mateix enginyer Josep Campderà i Parés, qui va assistir a l'acte d'inici de les obres amb altres personalitats polítiques o lligades al projecte. L'elecció de Vila-rodona com a punt de partida de les obres sembla que va ser deguda a la gratitud del consell d'administració de la companyia del ferrocarril per les facilitats donades per l'Ajuntament de Vila-rodona en l'adquisició dels terrenys.

El propòsit inicial era enllestir primer el tram entre Tarragona i el Pont d'Armentera, i a les obres hi van arribar a treballar un centenar de peons. Almenys durant un any es va treballar intensament en les obres als termes municipals de Vila-rodona, Aiguamúrcia i el Pont d'Armentera. Durant aquest temps, al llarg del trajecte, es van materialitzar desmunts, terraplens i embornals.

Moltes de les obres realitzades han romàs gairebé intactes al llarg de més d'un segle, gràcies només a l'acció del temps. Tanmateix, en les darreres dècades, per manca de protecció i a causa d'explanacions de terres agrícoles, una bona part d'elles s'han anat destruint.

 

Carta de Josep Campderà al director del Centre de Lectura de Reus, demanant publicitat sobre el 
“Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña”

   

 



Diferents vestigis de les obres al terme municipal de Vila-rodona. – Font: Arxiu Santesmases-Rabadà

A partir de 1885, però, les coses es van anar complicant, i un accident laboral amb la mort d'un treballador no hi va ajudar. El desembre de 1886, el marquès de Montoliu prengué el comandament de la direcció general de la companyia i va decidir redefinir l'estratègia. Del projecte inicial ambiciós de travessar Catalunya de punta a punta amb dos ramals complementaris, es va passar a presentar a la capital de l'Alt Camp un pla de treball per completar el tram entre Tarragona i Valls en el mínim temps possible. Així, el Ferrocarril Transversal de Catalunya va transformar-se en un modest carrilet.

 Sota la batuta del marquès de Montoliu, el projecte entre Tarragona i Valls semblava encaminar-se cap a una direcció prometedora. El marquès destacava per la seva personalitat, posició social, prestigi i influència. Aprofitant aquests atributs, va mobilitzar els seus contactes per explorar la possibilitat d'obtenir finançament a canvi de participació en el projecte. Com a argument de persuasió, destacava que l'Ajuntament de Tarragona ja havia subscrit títols per valor de 70.000 pessetes, i que s'esperaven subvencions de la Diputació, l'Ajuntament de Valls i bancs locals de les dues localitats.


Plànol de les restes de les obres localitzades als termes de Vila-rodona, Aiguamúrcia i El Pont d’Armentera, tal com es conservaven l’any 1989

L'agost de 1887, tot semblava a punt per reprendre les obres. Segons informava el "Diario de Tarragona", només restava recaptar el 25% del capital subscrit per disposar del finançament necessari.

A finals de gener de 1888, es va anunciar que les obres es reprendrien al març i que ben aviat el tram estaria operatiu. De fet, el 19 de gener es va formalitzar el contracte per a la construcció del tram amb l'empresari Ernest Bergue, que també es faria càrrec del subministrament del material fix i mòbil.

Ernest Bergue es presentava com una elecció segura, ja que el seu pare havia construït el primer ferrocarril de la península, de Barcelona a Mataró, i els seus germans havien estat responsables de la construcció del ferrocarril de Barcelona a Martorell, a més de realitzar diversos ponts metàl·lics arreu de la península.

Arribat el març, el "Diario de Tarragona" informava que la proposta de construcció presentada per Bergue havia estat aprovada, i només esperava l'atorgament de l'escriptura notarial, prevista per aquella mateixa setmana, per començar immediatament les obres. A principis d'abril, els mitjans de comunicació indicaven que les obres començarien després de Setmana Santa, no només de Tarragona a Valls, sinó també a tota la línia fins a Roses. A Tarragona, ja hi havia l'enginyer Agustí Sandoval i el contractista Celestí Goé, acompanyats d'una brigada d'obrers.

El 19 d'abril, Bergue es va reunir amb l'alcalde de Tarragona per comunicar-li que les obres començarien a principis de maig i que en vuit mesos el tren circularia des de Tarragona fins a Valls.

I efectivament, el 4 de maig van iniciar-se les obres a Tarragona. Tota la plana major de la Companyia del Ferrocarril Transversal, a més d'enginyers i contractistes, van recórrer tot el futur trajecte fins al límit del terme municipal de Tarragona. El dilluns següent, es van posar en marxa les obres de desmunt en el lloc anomenat "Tetuan". A finals de juny, més de sis-cents treballadors ja estaven ocupats en el trajecte de Tarragona a Valls.

Com era habitual en aquests casos, després d'una gran onada d'optimisme, va arribar el silenci. I aquesta vegada, res no va trencar aquest mutisme, fins que el 29 de novembre de 1890, més de dos anys després de l'aturada dels treballs, va dimitir el consell d'Administració i es va nomenar una comissió liquidadora.


Bibliografia:

  • Festacatalunya.cat
  • Projectes de ferrocarrils frustrats. El Transversal del Principat de Catalunya i el Ferrocarril Tarragona-Valls-Cervera-Ponts" - Josep Santesmases Ollé
  • Els ferrocarrils inexistents (II): el ferrocarril de Tarragona a Valls
  • Arxiu del Centre de Lectura de Reus

18/06/2018

Cinema Pont - El Pont d'Armentera

Gràcies, moltes gràcies al Josep, al Sr. Domènec i senyora.

El Sr. Domènec gira la clau de la persiana metàl·lica, lentament. Jo, quasi sense poder dissimular, sento que em fallaran les cames si aquest instant d'espera no s'acaba ben aviat. Quantes vegades dec haver passat per davant d'aquest cine preguntant-me com fer-ho per poder accedir-hi?

Arribar fins al Sr. Domènec no va ser del tot fàcil, però al Pont, si busques alguna cosa, has de passar pel Cafè. Dit i fet. De cap al Cafè, pregunto a la cambrera i m'assenyala una taula on hi ha la plana major del poble: l'alcalde, alguns regidors i un senyor ben ancià que no sé qui és, però em mira entre divertit i encuriosit quan els pregunto pel cine.

Acompanyat per un regidor, anem del Cafè a casa del Sr. Domènec, però no estic de sort i no el trobem. El regidor, però, no es dona per vençut i em porta davant el Josep Forn a qui li trasllado les meves intencions. Em mira de fit a fit. No sé si em pren per torrat, per friki o per ves a saber què. El cas és que connectem i em promet que, passats uns dies, podrem visitar el cine. El Sr. Josep no està passant per un bon moment personal i és per aquest motiu que li agraeixo especialment no haver-me engegat a fer punyetes quan, de tant en tant, li trucava per mirar de quadrar amb ell la visita. Gràcies, Josep, de tot cor.

La meva insistència, però, no dona els fruits esperats i suposo que el Josep, que té assumptes molt més importants que atendre que el meu, em posa en contacte directament amb el Sr. Domènec qui m'atén tan amablement i amb tanta celeritat que per un moment penso que se m'està traient de sobre: quedem per aquell mateix dia, a l'hora de dinar.

I dit i fet. Arribo amb temps, amb molt de temps. Els nervis em consumeixen.

Quan, per fi, arriba l'hora (jo fa una hora que faig guàrdia davant la porta del cine) puntualment arriben des del cap d'amunt del carrer el Sr. Domènec i la seva senyora. Presentacions de rigor. Unes claus a la mà a les que no puc treure els ulls de sobre. Acaricio la càmera mentre espero que la persiana quedi alliberada de la seva tanca. Ajudo al Sr. Domènec, persiana amunt i...


































09/11/2017

Un Cardona a l'Albà vell


Avui us explicaré una història que em toca de molt a prop.

Quan un emprèn la difícil tasca d'endinsar-se en el temps per a investigar els seus orígens, sovint es troba que molta de la documentació que podria revelar-li els secrets que va buscant s'ha perdut. Ja sigui per culpa dels diferents conflictes armats que han patit les nostres contrades, revolucions, incendis, inundacions o el que sigui que pugui haver passat al llarg del temps, sovint qui acaba rebent són els arxius parroquials.

En el meu cas, com no podia ser-ne una excepció, em vaig trobar que del 1756 cap enrere no hi havia ni rastre dels Cardona. Una inscripció d'un matrimoni al Pont d'Armentera on apareixia un Miquel Cardona, un Jaume Cardona, un "domiciliats a la vila del Pont" i ni rastre del seu origen. Per lògica, els Cardona, que eren paraires de professió, devien haver arribat cercant feina a la floreixent indústria tèxtil que poblava la riba del Gaià, i on millor per fer-ho que al Pont. No podia ser que vinguessin de gaire lluny, però la recerca insistent als llibres parroquials de les poblacions properes no havia donat cap fruit.

Ho donava per perdut. Mai sabria des d'on havien arribat els meus avantpassats Cardona al Pont d'Armentera.

Un dia, però, buscant ampliar les branques dels cosins dels meus ancestres directes, vaig topar-me amb la partida de bateig d'una nena, la Theresa Cardona Aluja. La vaig guardar sense gaire entusiasme, però quan em va donar per llegir-la amb atenció… Ep! Què és això?? La nena era filla de Jaume Cardona i Theresa Aluja... naturals de l'Albà!


1807 - Bateig de Theresa Cardona Aluja a Pont d'Armentera


De seguida vaig començar a recopilar informació d'aquesta petita població. Vaig contactar amb l'arquebisbat de Barcelona (l'Albà pertanyia a aquesta arxidiòcesi en aquells anys) però lamentablement em van respondre que no se'n conservaven llibres parroquials. 

Un altre cop estancat.
I així seguim, de moment.

Sentia, però, que hi havia alguna cosa que necessitava fer, i era anar a l'Albà i recórrer l'espai, els camps, els camins i els boscos que aquell Jaume Cardona que el 1807 batejava la seva petita a l'església de Santa Maria Magdalena del Pont d'Armentera. Així que un dia vaig enfilar la carretera que puja d'Aiguamúrcia cap a l'Alba, rodejat de vinyes daurades i camins recaragolats i vaig aparcar al costat de l'església, pensant que possiblement aquell era el temple que devia haver vist el casament d'en Jaume Cardona i na Theresa Aluja.

Església de l'Albà

Providencialment, mentre sortia del cotxe, m'observava curiosa com una espurna una figura femenina, menuda, vestida de blau de dalt a baix i amb uns ulls del mateix color que la mar: era la germana Sion Maria, cuidadora de l'església de l'Albà, que s'estranyava de veure algú aparcant a la seva porta. 

De seguida vam connectar. Li vaig explicar el meu propòsit de recerca familiar i em va revelar una nova sorpresa: l'Albà actual era una població recent, els seus fundadors eren els antics pobladors de l'Albà vell que a mitjan segle XIX van baixar de les muntanyes cap a terres més planes i fèrtils. "Si el Jaume Cardona que busques era de l'Albà i era nascut a mitjans o finals del segle XVIII, sens dubte era nascut a l'Alba vell" va dir la germana Sion Maria mentre assenyalava un caminet que s'endinsava al bosc, muntanya amunt. "Encara en queden les restes del castell i de l'església, molt enrunades, però encara podràs veure alguna cosa" va dir-me per acabar la nostra animada conversa.

Camins al voltant de l'Albà

Els que em coneixeu, sabreu que immediatament em va passar pel cap la idea que hi havia d'anar.
I així ho vaig fer.
I aquí us porto les fotografies del lloc. 

Localitzar l'Albà vell no va ser tasca fàcil. Està prou ben senyalitzat fins a 500 metres abans d'arribar-hi, però a partir d'aquí el camí es difumina amb la vegetació, no hi ha cap fita, cap senyal… Ben bé com si el temps i el mateix bosc tinguessin ganes d'esborrar el rastre d'aquest lloc per sempre, un lloc que els seus habitants van abandonar. 
Us podeu imaginar abandonar les vostres cases, el vostre poble, el lloc on us heu criat i us heu fet grans, sabent que no hi tornareu mai més? Alguna cosa ben grossa havia de passar-hi perquè prenguessin tots plegats aquesta decisió, no creieu?

Immediacions de l'Albà vell

Camins de bosc de fades

A mesura que m'acosto al despoblat de l'Albà vell comencen a aparèixer els primers vestigis del pas de l'home.

I per fi, després d'unes quantes hores de caminar, arribo al poble

Restes del castell

Restes d'un absis

Detall de l'absis






 

















Tocar la pedra d'una de les parets de l'església.
Potser un altre Jaume Cardona va tocar aquesta mateixa paret fa tres-cents anys?

Una última mirada enrere abans de marxar. Unes paraules en veu alta dedicades als que em van precedir
"Als Cardona que vau viure aquí una vegada, que sapigueu que us busco i us penso. Descanseu"

Pel camí de baixada, de retorn a la civilització