La casa taller d'en Joan Salvadó i Voltas

Darrere les grans portes de fusta que separen la nostra realitat de la dels nostres avantpassats, hi ha indrets que haurien de ser gairebé sagrats i no pas oblidats. Un d'aquests va ser -sí, malauradament parlo en passat- el taller de Joan Salvadó i Voltas (Vila-seca, Tarragonès, 2 de juliol de 1890 - 1976 †), l'escultor vila-secà que va col·laborar estretament amb Antoni Gaudí en les obres de la Sagrada Família, en el disseny i confecció de no poques escultures del temple que van desaparèixer durant la Guerra Civil.

Més enllà de la seva col·laboració amb Gaudí, Joan Salvadó i Voltas era un artista capaç de donar vida al marbre, a la pedra i fins i tot a l'ivori, i es va acabar convertint en un magnífic restaurador. El que quedava del seu taller i el seu domicili, situat al carrer de Santa Bàrbara de Vila-seca, va romandre tancat i abandonat al llarg de molts anys, en silenci.

Avui, aquest edifici s’ha convertit en una casa de veïns moderna, on només la façana ens recorda el que un dia va ser el taller d'un artista col·laborador d'Antoni Gaudí, restaurador de les escultures del Baptisteri de la catedral de Tarragona i mestre especialitzat en art gòtic.

Aquesta situació, com ja us podeu imaginar, no és un cas aïllat, sinó un reflex d'una tendència alarmant: la manca de protecció i preservació del nostre patrimoni històric, de la nostra memòria. Mentre que en altres països, edificis amb una importància similar o fins i tot menor es converteixen en museus i centres culturals, aquí sovint s'abandonen a la seva sort, propiciant-ne la desaparició en el més absolut silenci mediàtic, o es destinen a usos completament aliens al seu valor original, com passa sovint amb els cinemes de poble, reconvertits en la seva majoria en supermercats.

La pèrdua del taller de Joan Salvadó i Voltas és més que una simple transformació d'un espai físic; és una amputació de la nostra memòria col·lectiva, una pèrdua irreparable que ens empobreix culturalment i ens fa perdre cada dia una mica de la nostra identitat, esborrant el rastre d'allò que vam ser i d'on venim. És urgent que les institucions i la societat en general prenguin consciència de la importància de preservar aquesta mena de patrimoni, només així podrem assegurar que la riquesa del nostre passat no es perdi en la foscor de l'oblit. Malauradament, tenim molts exemples de desídia institucional -qui no ha seguit el cas de la Casa Vallmanya a Alcarràs i les mentides de l'administració al més alt nivell en aquest afer?-

En honor a Joan Salvadó i Voltas, i a tants altres artistes i artesans que han enriquit la nostra història i la nostra cultura, és moment de prendre accions per protegir i valorar allò que ens fa ser el que som avui. No permetem que el silenci i la ruïna siguin els únics testimonis del nostre llegat cultural.

La vidriera que donava accés al taller, avui desapareguda

Vista general del taller

Les filtracions d'aigua van rebentar els forjats

El taller, amb una llum fantàstica, amb la forja en primer terme

Vista de la forja des de la planta altell del taller

Fotografia familiar trobada a l'interior de la casa

La desapareguda porta de la casa, amb les inicials de l'escultor, JSV

 

El Taller

Avui porto al blog quelcom especial.

Fa uns dies una amiga em van demanar si podia fer una cosa per ella. El seu pare els havia deixat de forma inesperada feia ben poc i amb els sentiments encara a flor de pell la seva mare i ella havien decidit portar a terme la difícil tasca d'endreçar la casa, de decidir de quins objectes del pare es desprendrien i de quins no. Tothom que hagi passat per aquesta experiència sap quant n'és de difícil remenar i desfer-se de les coses que havien pertanyut a algú a qui estimes.

Abans, però, de portar a terme aquesta feina volien conservar les imatges d'un petit talleret tal com l'havia deixat el pare i em va contactar per si jo volia fer-ho: tenia la missió de congelar el temps i l'espai, fotografiar els objectes en la seva posició tal com van quedar. La ràdio, la grapadora, les eines... Obviament vaig acceptar, i gaire bé de forma immediata vaig sentir el pes de la responsabilitat a sobre.

He de dir que em va honorar que pensés en mi, de la mateixa manera que sentia cert temor a no estar a l'alçada, mai havia fet res semblant però ella em va animar: "Jaume, veig els reportatges que fas, aquest espai en certa mesura també és un lloc abandonat" Em va colpir la seva manera de veure-ho, però tenia tota la raó, així que si ella tenia la fortalesa de demanar-m'ho jo havia de tenir-la per fer-ho.

De seguida que vaig arribar al lloc vaig adonar-me que aquell no era l'espai preferit del seu pare: allò era el seu temple, el seu petit reducte, el seu raconet de pau, d'introspecció. Les eines, totes les capses perfectament etiquetades, el bolígraf sobre la taula al costat d'una llibreta, la ràdio, els pinzells... Tot al seu lloc. Tots aquells objectes i la manera com estaven colocats m'estaven parlant, em dèien com era la persona que havia ocupat aquest espai i en el qual ara jo hi entrava: metòdic, enginyós, aprofitador, cuidadós, ordenat. 

Aquest és el resultat d'haver-me adentrat dintre del petit món del pare de la meva amiga. Serveixi aquesta entrada com el meu petit homenatge.

Que en pau descansi.