09/11/2017

Un Cardona a l'Albà vell


Avui us explicaré una història que em toca de molt a prop.

Quan un emprèn la difícil tasca d'endinsar-se en el temps per a investigar els seus orígens, sovint es troba que molta de la documentació que podria revelar-li els secrets que va buscant s'ha perdut. Ja sigui per culpa dels diferents conflictes armats que han patit les nostres contrades, revolucions, incendis, inundacions o el que sigui que pugui haver passat al llarg del temps, sovint qui acaba rebent són els arxius parroquials.

En el meu cas, com no podia ser-ne una excepció, em vaig trobar que del 1756 cap enrere no hi havia ni rastre dels Cardona. Una inscripció d'un matrimoni al Pont d'Armentera on apareixia un Miquel Cardona, un Jaume Cardona, un "domiciliats a la vila del Pont" i ni rastre del seu origen. Per lògica, els Cardona, que eren paraires de professió, devien haver arribat cercant feina a la floreixent indústria tèxtil que poblava la riba del Gaià, i on millor per fer-ho que al Pont. No podia ser que vinguessin de gaire lluny, però la recerca insistent als llibres parroquials de les poblacions properes no havia donat cap fruit.

Ho donava per perdut. Mai sabria des d'on havien arribat els meus avantpassats Cardona al Pont d'Armentera.

Un dia, però, buscant ampliar les branques dels cosins dels meus ancestres directes, vaig topar-me amb la partida de bateig d'una nena, la Theresa Cardona Aluja. La vaig guardar sense gaire entusiasme, però quan em va donar per llegir-la amb atenció… Ep! Què és això?? La nena era filla de Jaume Cardona i Theresa Aluja... naturals de l'Albà!


1807 - Bateig de Theresa Cardona Aluja a Pont d'Armentera


De seguida vaig començar a recopilar informació d'aquesta petita població. Vaig contactar amb l'arquebisbat de Barcelona (l'Albà pertanyia a aquesta arxidiòcesi en aquells anys) però lamentablement em van respondre que no se'n conservaven llibres parroquials. 

Un altre cop estancat.
I així seguim, de moment.

Sentia, però, que hi havia alguna cosa que necessitava fer, i era anar a l'Albà i recórrer l'espai, els camps, els camins i els boscos que aquell Jaume Cardona que el 1807 batejava la seva petita a l'església de Santa Maria Magdalena del Pont d'Armentera. Així que un dia vaig enfilar la carretera que puja d'Aiguamúrcia cap a l'Alba, rodejat de vinyes daurades i camins recaragolats i vaig aparcar al costat de l'església, pensant que possiblement aquell era el temple que devia haver vist el casament d'en Jaume Cardona i na Theresa Aluja.

Església de l'Albà

Providencialment, mentre sortia del cotxe, m'observava curiosa com una espurna una figura femenina, menuda, vestida de blau de dalt a baix i amb uns ulls del mateix color que la mar: era la germana Sion Maria, cuidadora de l'església de l'Albà, que s'estranyava de veure algú aparcant a la seva porta. 

De seguida vam connectar. Li vaig explicar el meu propòsit de recerca familiar i em va revelar una nova sorpresa: l'Albà actual era una població recent, els seus fundadors eren els antics pobladors de l'Albà vell que a mitjan segle XIX van baixar de les muntanyes cap a terres més planes i fèrtils. "Si el Jaume Cardona que busques era de l'Albà i era nascut a mitjans o finals del segle XVIII, sens dubte era nascut a l'Alba vell" va dir la germana Sion Maria mentre assenyalava un caminet que s'endinsava al bosc, muntanya amunt. "Encara en queden les restes del castell i de l'església, molt enrunades, però encara podràs veure alguna cosa" va dir-me per acabar la nostra animada conversa.

Camins al voltant de l'Albà

Els que em coneixeu, sabreu que immediatament em va passar pel cap la idea que hi havia d'anar.
I així ho vaig fer.
I aquí us porto les fotografies del lloc. 

Localitzar l'Albà vell no va ser tasca fàcil. Està prou ben senyalitzat fins a 500 metres abans d'arribar-hi, però a partir d'aquí el camí es difumina amb la vegetació, no hi ha cap fita, cap senyal… Ben bé com si el temps i el mateix bosc tinguessin ganes d'esborrar el rastre d'aquest lloc per sempre, un lloc que els seus habitants van abandonar. 
Us podeu imaginar abandonar les vostres cases, el vostre poble, el lloc on us heu criat i us heu fet grans, sabent que no hi tornareu mai més? Alguna cosa ben grossa havia de passar-hi perquè prenguessin tots plegats aquesta decisió, no creieu?

Immediacions de l'Albà vell

Camins de bosc de fades

A mesura que m'acosto al despoblat de l'Albà vell comencen a aparèixer els primers vestigis del pas de l'home.

I per fi, després d'unes quantes hores de caminar, arribo al poble

Restes del castell

Restes d'un absis

Detall de l'absis






 

















Tocar la pedra d'una de les parets de l'església.
Potser un altre Jaume Cardona va tocar aquesta mateixa paret fa tres-cents anys?

Una última mirada enrere abans de marxar. Unes paraules en veu alta dedicades als que em van precedir
"Als Cardona que vau viure aquí una vegada, que sapigueu que us busco i us penso. Descanseu"

Pel camí de baixada, de retorn a la civilització

2 comentaris:

  1. Enhorabuena por tan buena investigación. Creo que solo los que nos metemos en la búsqueda de nuestros antepasados podemos entender lo que significa la aventura de encontrar una población antigua por donde nuestra sangre ha pasado hace siglos, pasear por sus caminos, tocar sus paredes, sentir que por allí han pasado los nuestros. He sentido en algunas ocasiones la misma experiencia y te transporta en el tiempo de la historia despertando un sentimiento de cercanía que te excita y reconforta.

    Se resume todo en tu frase: "Als Cardona que vau viure aquí una vegada, que sapigueu que us busco i us penso. Descanseu".

    Enhorabuena!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchísimas gracias Felipe. Es una sensación que, como bien dices, sólo el que se pone a bucear en su historia familiar, puede comprender. Recorrer esos senderos, tocar esas piedras que posiblemente alguno de mis ancestros, hace más de 300 años, también tocó o esas tierras que alguno de ellos tal vez cultivó... Te hace sentir muchas cosas.
      Gracias por tu visita y por tu comentario.

      Elimina