Vaig assabentar-me de la situació de Casa Sugranyes de casualitat, com gairebé sempre en aquests casos, i a través de les xarxes socials em vaig posar a estirar el fil. A mesura que llegia, no em podia creure el que anava descobrint: un casalot de finals del segle XIX, amb una història de la qual se’n faria una sèrie a Netflix si en lloc d’estar a Montblanc estigués a Massachusetts, condemnat a la demolició.
Sí, tal qual: a la demolició.
I com podia ser això? Una casa que no amenaça ruïna, amb una presència exterior imponent, com pot estar condemnada a desaparèixer?
Deixant de banda els detalls escabrosos de les relacions personals trencades, traïdories i jugades vàries més pròpies de bandes criminals rivals que de l’alta política, la realitat és que hi ha una família lligada a aquesta casa. I mai millor dit: lligats. De peus i mans. Ni poden fer obres necessàries per al correcte manteniment, ni molt menys de reforma o adequació. Tampoc poden vendre, ni poden contractar cap subministrament bàsic. I per a acabar-ho d'adobar, amb un expedient d’expropiació a sobre la taula perquè, segons el consistori, aquesta casa no té cap tipus d'interès ni històric, ni arquitectònic ni qualsevol altre més enllà del component sentimental que la propietària té envers Casa Sugranyes.
En definitiva, que estan atrapats.
La Marta, l’actual propietària, és descendent directa dels Sugranyes que a finals del S.XIX van aixecar un petit imperi de la indústria de l’alcohol a Montblanc. La casa no era seva, la va adquirir fa un temps animada, entre d’altres, per aquells que avui li neguen el dret a mantenir la propietat, els que, cínicament, els contesten a les instàncies que ella presenta demanant una resposta amb base jurídica del perquè la casa s’ha d’expropiar que l’únic motiu pel qual la casa segueix en peu és perquè la Marta hi té un lligam sentimental. Una propietària que està disposada fins i tot a cedir-la a l’ajuntament perquè se li doni l’ús que el consistori consideri més adequat per evitar que Casa Sugranyes sigui devorada per les excavadores.
De debò que no hi ha ningú a l’ajuntament que hi vegi el potencial d’un edifici d’aquesta mida, amb una estructura sòlida, rodejat de places d’aparcament, a tocar de les muralles? O potser és precisament aquest el problema, que està massa a prop de les muralles?
Qualsevol que tingui un mínim de nocions jurídiques sap que la resposta de l'administració davant un fet tan greu com és que et vulguin expropiar una propietat, davant d’una qüestió fonamentada jurídicament no es pot contestar com si estiguéssim a casa de la padrina, amb sabatilles de felpa, i menjant galetes de canyella. Si l’expropiació té base jurídica, la resposta ha de ser fonamentada sobre la base de la normativa municipal. Contestar que això són obsessions sentimentalistes de la propietària i que el que passa és que està enamorada d’aquesta propietat, a part que no són formes, ratlla el ridícul i hauria de fer replantejar els montblanquins en mans de qui deixen el destí del patrimoni del seu municipi.
No sorprèn que sigui aquest mateix consistori el que té un dels teatres més bonics de Catalunya deixant-lo ensorrar, i tot i que és de titularitat privada, des de l’ajuntament hi ha interès 0 a buscar solucions per a donar-li una segona vida al Teatre Principal. O l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, un lloc que hauria sigut propici per a habitatges socials en aquests difícils temps que corren, va ser devorada ràpidament per les excavadores. Montblanc és molt més que muralla. Té un patrimoni extens que des de fa anys s’intenta fer desaparèixer amb l'única finalitat, sembla, d’acabar convertint la Vila Ducal en un parc temàtic de l’edat mitjana.
De debò és això el que vol la gent de Montblanc?
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
