La casa taller d'en Joan Salvadó i Voltas

Darrere les grans portes de fusta que separen la nostra realitat de la dels nostres avantpassats, hi ha indrets que haurien de ser gairebé sagrats i no pas oblidats. Un d'aquests va ser -sí, malauradament parlo en passat- el taller de Joan Salvadó i Voltas (Vila-seca, Tarragonès, 2 de juliol de 1890 - 1976 †), l'escultor vila-secà que va col·laborar estretament amb Antoni Gaudí en les obres de la Sagrada Família, en el disseny i confecció de no poques escultures del temple que van desaparèixer durant la Guerra Civil.

Més enllà de la seva col·laboració amb Gaudí, Joan Salvadó i Voltas era un artista capaç de donar vida al marbre, a la pedra i fins i tot a l'ivori, i es va acabar convertint en un magnífic restaurador. El que quedava del seu taller i el seu domicili, situat al carrer de Santa Bàrbara de Vila-seca, va romandre tancat i abandonat al llarg de molts anys, en silenci.

Avui, aquest edifici s’ha convertit en una casa de veïns moderna, on només la façana ens recorda el que un dia va ser el taller d'un artista col·laborador d'Antoni Gaudí, restaurador de les escultures del Baptisteri de la catedral de Tarragona i mestre especialitzat en art gòtic.

Aquesta situació, com ja us podeu imaginar, no és un cas aïllat, sinó un reflex d'una tendència alarmant: la manca de protecció i preservació del nostre patrimoni històric, de la nostra memòria. Mentre que en altres països, edificis amb una importància similar o fins i tot menor es converteixen en museus i centres culturals, aquí sovint s'abandonen a la seva sort, propiciant-ne la desaparició en el més absolut silenci mediàtic, o es destinen a usos completament aliens al seu valor original, com passa sovint amb els cinemes de poble, reconvertits en la seva majoria en supermercats.

La pèrdua del taller de Joan Salvadó i Voltas és més que una simple transformació d'un espai físic; és una amputació de la nostra memòria col·lectiva, una pèrdua irreparable que ens empobreix culturalment i ens fa perdre cada dia una mica de la nostra identitat, esborrant el rastre d'allò que vam ser i d'on venim. És urgent que les institucions i la societat en general prenguin consciència de la importància de preservar aquesta mena de patrimoni, només així podrem assegurar que la riquesa del nostre passat no es perdi en la foscor de l'oblit. Malauradament, tenim molts exemples de desídia institucional -qui no ha seguit el cas de la Casa Vallmanya a Alcarràs i les mentides de l'administració al més alt nivell en aquest afer?-

En honor a Joan Salvadó i Voltas, i a tants altres artistes i artesans que han enriquit la nostra història i la nostra cultura, és moment de prendre accions per protegir i valorar allò que ens fa ser el que som avui. No permetem que el silenci i la ruïna siguin els únics testimonis del nostre llegat cultural.

La vidriera que donava accés al taller, avui desapareguda

Vista general del taller

Les filtracions d'aigua van rebentar els forjats

El taller, amb una llum fantàstica, amb la forja en primer terme

Vista de la forja des de la planta altell del taller

Fotografia familiar trobada a l'interior de la casa

La desapareguda porta de la casa, amb les inicials de l'escultor, JSV

 

La casa de les columnes

Una magnífica casa senyorial, antiga residència d'una família acomodada i prominent, il·lustra la decadència d'un estil de vida que es va anar apagant a mesura que els temps canviaven.

Herències inassequibles, hereus vinguts a menys, i un patrimoni dispers i esmicolat entre multitud de descendents són elements comuns en molts dels abandonaments que documento, i aquest cas no n'és l'excepció.

A l'altre costat del problema, les administracions, com voltors, esperen impassibles que la casa caigui per acabar adquirint un apetitós solar al centre de la població. Un tros de pastís massa temptador per deixar-lo perdre, que farà que ningú mogui un dit per evitar-ne la pèrdua patrimonial i històrica. Ben aviat, un gran cartell anunciant pisos nous de trinca a preus desorbitats ocuparà l'espai que ara, amb prou feines i en un equilibri precari, ocupa la sala amb el piano.

Mentre arriba aquest dia, els pillatges són constants: desapareixen incessantment els pocs objectes de valor que encara es poden aprofitar. En aquesta casa, fins i tot ha desaparegut un enorme llit de fusta delicadament tornejada que ningú sap per on l'han pogut treure.

El final de la història per a tots aquests objectes sol estar en una aplicació de venda, compartint espai amb la roba del nen que s'ha quedat petita o la consola de jocs que ja no fem servir perquè ha quedat obsoleta.

Tot plegat, una història que em resulta tristament familiar.

 

El Banc d'Espanya de Tarragona

Entre el 17 de maig i el 16 de juny de 2024, amb motiu de l'exposició "Zoocosis" d'Estela de Castro, el Banc d'Espanya de Tarragona va tornar a obrir les portes de manera excepcional, vint anys després del seu tancament definitiu.

Per als que hem passat milers de vegades davant seu, somiant amb l'interior i desitjant trobar la manera d'entrar-hi sense aconseguir-ho, va ser una oportunitat única i potser irrepetible de veure'n l'interior.

La visita, però, estava limitada als espais del vestíbul principal i un parell de sales adjacents, que eren les zones que ocupava l'exposició. Em vaig quedar amb les ganes de pujar al pis superior, però donades les circumstàncies, ben bé més val això que res.

Aquí teniu el resultat d'aquesta petita excursió per l'interior d'un dels edificis més emblemàtics de Tarragona.

La Casa Vallmanya - Alcarràs

La Casa Vallmanya -també coneguda com a Cal Macià-, a Alcarràs, és un immoble catalogat com a Bé d'Interès Local. Fa un temps es va fer tristament popular per l'estat en què es troba tot i els esforços de plataformes com "Salvem Cal Macià" que topen un cop i un altre amb la inexplicable inacció de totes les administracions que podrien -i haurien- de fer quelcom per evitar-ne la pèrdua.

En l'àmbit històric, es dona la important circumstància que aquesta casa havia sigut residència d'estiu del MHP Francesc Macià, i hi ha documentades una quinzena de reunions d'alt nivell amb personalitats de l'època entre aquestes quatre parets.

                    

                    

La grandesa d'un país també es mesura per la manera en com tracta el seu patrimoni.

I casos com aquest no parlen precisament bé de nosaltres ni com a país ni com a societat.

Recentment, però, -i en ple mes d'agost- el govern de la Generalitat ha rebutjat incloure la casa a la llista de Bens Culturals d'Interès Nacional. La petició de la plataforma ciutadana "Salvem Cal Macià" que ho va sol·licitar fa un any, ha sigut desestimada al·legant que, tot i el valor històric i arquitectònic de l'immoble, aquests no són suficients per a ser inclòs en el llistat nacional. Afegeix, a més, que amb l'actual catalogació com a Bé d'Interès Local la casa ja disposa d'un grau de protecció suficient i adequat.

Podeu jutjar vosaltres mateixos sobre aquestes afirmacions.

    

La notificació de la vergonya

L'antic casal republicà - Puigverd d'Agramunt

Corria el 1939 quan el casal republicà de Puigverd d'Agramunt, una de les dues societats del poble —l'altre, a escassos cent metres, el local dels “de dretes”— va ser confiscat per la dictadura franquista i arrendat aquell mateix any a algú que en garantís el perfecte funcionament sota els preceptes de la dictadura.

Van passar els anys i el 1957 el règim va decidir desprendre's de l'immoble, oportunitat que va aprofitar el Sr. Grau per a adquirir-lo per 4.001 pessetes de l’època. Des d'aquell moment, no va haver-hi concert de festa major o esdeveniment important del poble que no tingués com a protagonista l'antic casal republicà —el Cafè, com el coneixien i encara el coneixen els veïns—.

A la mateixa porta de l'edifici ens espera i ens atén, molt amablement, l'alcalde Joan Eroles, qui de seguida passa de la formalitat inicial a compartir amb mi records propis d'infància i joventut. El Joan, amb 70 anys cronològics, però amb una vitalitat i un aspecte més propis d'un vailet, m'explica com a la primera planta del cafè, una sala que no arriba als 50 metres quadrats, s'hi reunien una dotzena de músics en dates assenyalades i el públic, totalment entregat, picava amb els peus el terra de fusta fent ressonar tot l'edifici com un enorme timbal de Festa Major.

Els temps d’orquestres i festa major, però, van passar i el cafè va quedar-se definitivament en silenci a la dècada dels noranta del segle passat, mentre encara n'eren amos els descendents del Sr. Grau. L'últim propietari, el Sr. Mariano Grau, abans de morir fa tot just un parell d'anys, va prendre una decisió: volia tornar al poble allò que un dia la dictadura els va prendre, i va optar per fer donació de l'edifici que un dia va ser la seu del casal republicà a l’ajuntament, al poble.

Avui, hem aconseguit tornar a obrir les portes per copsar-ne l'estat actual mentre el municipi decideix quin us li dona a l'equipament. L'antic casal s'haurà de reconvertir, i serà el que el poble vulgui, com sempre hauria hagut de ser. Els records, però, de nits de festa major, de balls, de festejos, de partides de dòmino o de cartes, tot això ja ningú els ho prendrà als veïns de Puigverd d'Agramunt.