La vella farmàcia rural

Ens situem en aquell espai indeterminat de la geografia espanyola que abraça tants pobles i disseminats de l’interior. Indrets al que saps  que has arribat perquè, només baixar del cotxe —aquest cop amb l’amic Jordi—, totes les mirades dels vilatans, més aviat acostumats a veure com la gent passa de llarg del seu poble, es claven en aquests forasters d'aspecte estrany -roba fosca, motxilles, trípodes fotogràfics- que han decidit aturar-s’hi.

Aquest és l’últim abandonament documentat fins al moment d’escriure aquestes línies. Era febrer de 2025. Des de l’agost de 2024 no havia fotografiat res, però la insistència del Jordi —coneixedor de la meva manca de motivació i a qui agraeixo enormement la seva trucada i la seva proposta— va aconseguir treure’m de casa i tornar-me a portar a la carretera, a la recerca de nous indrets i noves aventures.

Com ja sabeu, sempre sóc força hermètic a l’hora de donar pistes sobre els llocs que visito: intento preservar-ne la integritat. Pot semblar una paradoxa voler mantenir l’abandonament d’un espai que cau a trossos, però no és del temps ni de la decadència que el volem protegir, sinó de la mà vandàlica i destructiva de l’home. És per això que no publicaré imatges de l’exterior d’aquest indret, encara que ajudarien a entendre com d’estrafolari va ser accedir-hi. Només us diré que ho vam aconseguir entrant per un forat al terra de la cuina. I no va ser fàcil ni tranquil·litzador sentir cruixir el terra sota els nostres peus mentre arribàvem a la part de la casa on estava la farmàcia.

Un cop a dins, ja ho veieu: una antiga farmàcia rural, decadent, però que encara conservava —per sort— molts dels elements que la fan inconfusible. Sé que fins no fa gaire, reposant al terra d'aquesta sala principal, encara hi havia el rètol exterior amb la paraula Farmacia, amb aquelles lletres antigues tan característiques dels anys setanta del segle passat. Malauradament, vam arribar tard i ja no el vam trobar, però almenys vam poder gaudir del lloc sense pintades ni destrosses, cosa cada cop menys habitual.

Al darrere de la zona pública de la farmàcia, com calia esperar, hi havia la rebotiga: uns mobles meravellosos, dignes de ser preservats, amb prestatgeries i armaris buits, però sorprenentment ben conservats, tenint en compte els anys d'abandonament i l'alt nivell d'humitat que hi havia.

A l’altra banda, el despatx. També buit, però amb uns mobles tant o més espectaculars, i, sorprenentment, amb tots els vidres encara intactes.

Investigant una mica la història i els motius de l’abandonament, ens trobem un relat que ens resulta familiar d'altres indrets amb  un final semblant: una família on els fills, cercant potser una vida millor lluny del poble, decideixen buscar fortuna a la ciutat, fins i tot a altres països. I la casa, i el negoci familiar, un cop desaparegut el pare, resten en silenci, congelats en el temps. Fins avui.

La casa de les columnes

Una magnífica casa senyorial, antiga residència d'una família acomodada i prominent, il·lustra la decadència d'un estil de vida que es va anar apagant a mesura que els temps canviaven.

Herències inassequibles, hereus vinguts a menys, i un patrimoni dispers i esmicolat entre multitud de descendents són elements comuns en molts dels abandonaments que documento, i aquest cas no n'és l'excepció.

A l'altre costat del problema, les administracions, com voltors, esperen impassibles que la casa caigui per acabar adquirint un apetitós solar al centre de la població. Un tros de pastís massa temptador per deixar-lo perdre, que farà que ningú mogui un dit per evitar-ne la pèrdua patrimonial i històrica. Ben aviat, un gran cartell anunciant pisos nous de trinca a preus desorbitats ocuparà l'espai que ara, amb prou feines i en un equilibri precari, ocupa la sala amb el piano.

Mentre arriba aquest dia, els pillatges són constants: desapareixen incessantment els pocs objectes de valor que encara es poden aprofitar. En aquesta casa, fins i tot ha desaparegut un enorme llit de fusta delicadament tornejada que ningú sap per on l'han pogut treure.

El final de la història per a tots aquests objectes sol estar en una aplicació de venda, compartint espai amb la roba del nen que s'ha quedat petita o la consola de jocs que ja no fem servir perquè ha quedat obsoleta.

Tot plegat, una història que em resulta tristament familiar.