La Casa Vallmanya - Alcarràs

La Casa Vallmanya -també coneguda com a Cal Macià-, a Alcarràs, és un immoble catalogat com a Bé d'Interès Local. Fa un temps es va fer tristament popular per l'estat en què es troba tot i els esforços de plataformes com "Salvem Cal Macià" que topen un cop i un altre amb la inexplicable inacció de totes les administracions que podrien -i haurien- de fer quelcom per evitar-ne la pèrdua.

En l'àmbit històric, es dona la important circumstància que aquesta casa havia sigut residència d'estiu del MHP Francesc Macià, i hi ha documentades una quinzena de reunions d'alt nivell amb personalitats de l'època entre aquestes quatre parets.

                    

                    

La grandesa d'un país també es mesura per la manera en com tracta el seu patrimoni.

I casos com aquest no parlen precisament bé de nosaltres ni com a país ni com a societat.

Recentment, però, -i en ple mes d'agost- el govern de la Generalitat ha rebutjat incloure la casa a la llista de Bens Culturals d'Interès Nacional. La petició de la plataforma ciutadana "Salvem Cal Macià" que ho va sol·licitar fa un any, ha sigut desestimada al·legant que, tot i el valor històric i arquitectònic de l'immoble, aquests no són suficients per a ser inclòs en el llistat nacional. Afegeix, a més, que amb l'actual catalogació com a Bé d'Interès Local la casa ja disposa d'un grau de protecció suficient i adequat.

Podeu jutjar vosaltres mateixos sobre aquestes afirmacions.

    

La notificació de la vergonya

El Taller

Avui porto al blog quelcom especial.

Fa uns dies una amiga em van demanar si podia fer una cosa per ella. El seu pare els havia deixat de forma inesperada feia ben poc i amb els sentiments encara a flor de pell la seva mare i ella havien decidit portar a terme la difícil tasca d'endreçar la casa, de decidir de quins objectes del pare es desprendrien i de quins no. Tothom que hagi passat per aquesta experiència sap quant n'és de difícil remenar i desfer-se de les coses que havien pertanyut a algú a qui estimes.

Abans, però, de portar a terme aquesta feina volien conservar les imatges d'un petit talleret tal com l'havia deixat el pare i em va contactar per si jo volia fer-ho: tenia la missió de congelar el temps i l'espai, fotografiar els objectes en la seva posició tal com van quedar. La ràdio, la grapadora, les eines... Obviament vaig acceptar, i gaire bé de forma immediata vaig sentir el pes de la responsabilitat a sobre.

He de dir que em va honorar que pensés en mi, de la mateixa manera que sentia cert temor a no estar a l'alçada, mai havia fet res semblant però ella em va animar: "Jaume, veig els reportatges que fas, aquest espai en certa mesura també és un lloc abandonat" Em va colpir la seva manera de veure-ho, però tenia tota la raó, així que si ella tenia la fortalesa de demanar-m'ho jo havia de tenir-la per fer-ho.

De seguida que vaig arribar al lloc vaig adonar-me que aquell no era l'espai preferit del seu pare: allò era el seu temple, el seu petit reducte, el seu raconet de pau, d'introspecció. Les eines, totes les capses perfectament etiquetades, el bolígraf sobre la taula al costat d'una llibreta, la ràdio, els pinzells... Tot al seu lloc. Tots aquells objectes i la manera com estaven colocats m'estaven parlant, em dèien com era la persona que havia ocupat aquest espai i en el qual ara jo hi entrava: metòdic, enginyós, aprofitador, cuidadós, ordenat. 

Aquest és el resultat d'haver-me adentrat dintre del petit món del pare de la meva amiga. Serveixi aquesta entrada com el meu petit homenatge.

Que en pau descansi.