L'església blanca - Catalunya

No és habitual trobar-se llocs així, en aquest magnífic estat de conservació.

Tot i que no era la primera vegada que hi accedia —va haver-hi una primera incursió el 2016, quan encara hi havia vigilància— aquest cop les sensacions no tenien res a veure amb les de la primera ocasió. El fet de poder dedicar temps a fer les fotos amb calma, a visualitzar tots els detalls i a submergir-me de debò en el lloc i en l’ambient, fa que les coses es gaudeixin d’una manera diferent; tot és molt més intens i no t’has de limitar sols a prendre les imatges i sortir corrents com és usual.



Per sort, el fet que aquest indret hagi estat protegit i vigilat fins fa ben poc ha fet que aquesta església s’hagi mantingut així, de la forma que veieu, pràcticament inalterada des que fa més de cent anys, i a iniciativa d’un particular, es va encarregar la seva construcció. El temple, però, no té culte des de finals dels anys setanta del segle passat.
Després, però, quan un deixa enrere el lloc on acaba d’accedir, puja al cotxe i fa el viatge de tornada a casa, pensant, es planteja la pregunta «I a partir d’ara, què?»



Soc ben conscient que, de la mateixa manera que un pot accedir a un lloc com aquest a fer-hi fotos, qualsevol altre amb intencions ben diferents també ho pot fer. I això em preocupa, i, si m’ho permeteu, em sorprèn la manca de sensibilitat generalitzada de les institucions que han de vetllar pel nostre patrimoni arquitectònic, per la nostra memòria col·lectiva.
Els que em seguiu a les xarxes sabeu que no dono mai ni el nom ni la ubicació exacta del lloc que publico, precisament per dificultar-ne la localització i, potser ingènuament, contribuir així a la preservació del lloc. No només això, en aquest cas concret, a més, l’administració de qui depèn aquest bé ha estat advertida que l’accés és obert i que tot aquest patrimoni és accessible a qualsevol que pugui localitzar el lloc i arribar-s’hi amb intencions més o menys perverses.



De fet, posteriorment a la meva visita, han circulat per les xarxes imatges d’alguns personatges mantenint, diguem, actituds poc respectuoses amb el lloc i que, especialment als creients, no els semblarien adequades. A mi, que de fe vaig més aviat just, no m’ho van semblar.



Avui dia, lamentablement, i gairebé dos mesos després de fer aquest advertiment que us deia a l’administració responsable, el lloc continua obert i accessible. Ningú no ha fet res per preservar ni el lloc ni el seu contingut. I jo, per més que sempre em trobo en la mateixa situació, continuo sense entendre-ho.

Església de Vilardida

Tenia moltes ganes de poder visitar aquesta església, on m'aturava sovint sempre que passava per allí per comprovar si continuava tancada.

Finalment, gairebé de casualitat com em sol passar sempre, a través d'una persona vaig aconseguir donar amb la manera de trobar qui m'obrís: la filla de la família que va fer possible que avui encara es mantingui en peu aquest temple.

Segons el relat que m'arriba a través d'ella, ens remuntem a la Guerra Civil, moment en què les milícies republicanes calen foc a l'església, quedant destruïts el retaule original, els bancs i tota la teulada. Vilardida va patir també la voladura del pont de la carretera que l'uneix amb Valls, quedant d'aquesta manera compromeses les comunicacions amb la capital de l'Alt Camp.

Poc temps després, encara en període bèl·lic, va arribar al petit nucli un enginyer catòlic convençut i de dretes que, per motius obvis, necessitava amagar-se en algun lloc ben remot, gairebé oblidat, per evitar represàlies i Vilardida era el lloc que reunia tots els requisits. Allí, la família de la nostra testimoni, li va donar casa i li va proporcionar resguard durant els anys que va durar la guerra, aconseguint salvar la seva vida.

Un cop acabat el conflicte, el jove enginyer va rebre l'encàrrec de reconstruir el pont de la carretera, que va ser refet amb taulons i bigues de fusta en poc temps. L'enginyer, però, agraït pel que havia fet per ell la família que li havia salvat la vida, va demanar autorització per reconstruir la teulada i els bancs de l'església amb part de la fusta que s'havia utilitzat per reconstruir el pont.

La part feliç d'aquesta història és que gràcies a aquesta teulada "nova" la nau principal de l'església es manté en bon estat.
La part trista és més extensa. Per una banda, sembla que el temple només té activitat un dia a l'any i del manteniment se'n fa càrrec la nostra testimoni, tot i que oficialment el temple pertany a l'església, qui se n'ha desentès tant del manteniment com de sufragar les mínimes despeses que pugui generar tenir contractats els subministraments.

"Con la iglesia hemos dado, Sancho"