La vella farmàcia rural

Ens situem en aquell espai indeterminat de la geografia espanyola que abraça tants pobles i disseminats de l’interior. Indrets al que saps  que has arribat perquè, només baixar del cotxe —aquest cop amb l’amic Jordi—, totes les mirades dels vilatans, més aviat acostumats a veure com la gent passa de llarg del seu poble, es claven en aquests forasters d'aspecte estrany -roba fosca, motxilles, trípodes fotogràfics- que han decidit aturar-s’hi.

Aquest és l’últim abandonament documentat fins al moment d’escriure aquestes línies. Era febrer de 2025. Des de l’agost de 2024 no havia fotografiat res, però la insistència del Jordi —coneixedor de la meva manca de motivació i a qui agraeixo enormement la seva trucada i la seva proposta— va aconseguir treure’m de casa i tornar-me a portar a la carretera, a la recerca de nous indrets i noves aventures.

Com ja sabeu, sempre sóc força hermètic a l’hora de donar pistes sobre els llocs que visito: intento preservar-ne la integritat. Pot semblar una paradoxa voler mantenir l’abandonament d’un espai que cau a trossos, però no és del temps ni de la decadència que el volem protegir, sinó de la mà vandàlica i destructiva de l’home. És per això que no publicaré imatges de l’exterior d’aquest indret, encara que ajudarien a entendre com d’estrafolari va ser accedir-hi. Només us diré que ho vam aconseguir entrant per un forat al terra de la cuina. I no va ser fàcil ni tranquil·litzador sentir cruixir el terra sota els nostres peus mentre arribàvem a la part de la casa on estava la farmàcia.

Un cop a dins, ja ho veieu: una antiga farmàcia rural, decadent, però que encara conservava —per sort— molts dels elements que la fan inconfusible. Sé que fins no fa gaire, reposant al terra d'aquesta sala principal, encara hi havia el rètol exterior amb la paraula Farmacia, amb aquelles lletres antigues tan característiques dels anys setanta del segle passat. Malauradament, vam arribar tard i ja no el vam trobar, però almenys vam poder gaudir del lloc sense pintades ni destrosses, cosa cada cop menys habitual.

Al darrere de la zona pública de la farmàcia, com calia esperar, hi havia la rebotiga: uns mobles meravellosos, dignes de ser preservats, amb prestatgeries i armaris buits, però sorprenentment ben conservats, tenint en compte els anys d'abandonament i l'alt nivell d'humitat que hi havia.

A l’altra banda, el despatx. També buit, però amb uns mobles tant o més espectaculars, i, sorprenentment, amb tots els vidres encara intactes.

Investigant una mica la història i els motius de l’abandonament, ens trobem un relat que ens resulta familiar d'altres indrets amb  un final semblant: una família on els fills, cercant potser una vida millor lluny del poble, decideixen buscar fortuna a la ciutat, fins i tot a altres països. I la casa, i el negoci familiar, un cop desaparegut el pare, resten en silenci, congelats en el temps. Fins avui.