La casa taller d'en Joan Salvadó i Voltas

Darrere les grans portes de fusta que separen la nostra realitat de la dels nostres avantpassats, hi ha indrets que haurien de ser gairebé sagrats i no pas oblidats. Un d'aquests va ser -sí, malauradament parlo en passat- el taller de Joan Salvadó i Voltas (Vila-seca, Tarragonès, 2 de juliol de 1890 - 1976 †), l'escultor vila-secà que va col·laborar estretament amb Antoni Gaudí en les obres de la Sagrada Família, en el disseny i confecció de no poques escultures del temple que van desaparèixer durant la Guerra Civil.

Més enllà de la seva col·laboració amb Gaudí, Joan Salvadó i Voltas era un artista capaç de donar vida al marbre, a la pedra i fins i tot a l'ivori, i es va acabar convertint en un magnífic restaurador. El que quedava del seu taller i el seu domicili, situat al carrer de Santa Bàrbara de Vila-seca, va romandre tancat i abandonat al llarg de molts anys, en silenci.

Avui, aquest edifici s’ha convertit en una casa de veïns moderna, on només la façana ens recorda el que un dia va ser el taller d'un artista col·laborador d'Antoni Gaudí, restaurador de les escultures del Baptisteri de la catedral de Tarragona i mestre especialitzat en art gòtic.

Aquesta situació, com ja us podeu imaginar, no és un cas aïllat, sinó un reflex d'una tendència alarmant: la manca de protecció i preservació del nostre patrimoni històric, de la nostra memòria. Mentre que en altres països, edificis amb una importància similar o fins i tot menor es converteixen en museus i centres culturals, aquí sovint s'abandonen a la seva sort, propiciant-ne la desaparició en el més absolut silenci mediàtic, o es destinen a usos completament aliens al seu valor original, com passa sovint amb els cinemes de poble, reconvertits en la seva majoria en supermercats.

La pèrdua del taller de Joan Salvadó i Voltas és més que una simple transformació d'un espai físic; és una amputació de la nostra memòria col·lectiva, una pèrdua irreparable que ens empobreix culturalment i ens fa perdre cada dia una mica de la nostra identitat, esborrant el rastre d'allò que vam ser i d'on venim. És urgent que les institucions i la societat en general prenguin consciència de la importància de preservar aquesta mena de patrimoni, només així podrem assegurar que la riquesa del nostre passat no es perdi en la foscor de l'oblit. Malauradament, tenim molts exemples de desídia institucional -qui no ha seguit el cas de la Casa Vallmanya a Alcarràs i les mentides de l'administració al més alt nivell en aquest afer?-

En honor a Joan Salvadó i Voltas, i a tants altres artistes i artesans que han enriquit la nostra història i la nostra cultura, és moment de prendre accions per protegir i valorar allò que ens fa ser el que som avui. No permetem que el silenci i la ruïna siguin els únics testimonis del nostre llegat cultural.

La vidriera que donava accés al taller, avui desapareguda

Vista general del taller

Les filtracions d'aigua van rebentar els forjats

El taller, amb una llum fantàstica, amb la forja en primer terme

Vista de la forja des de la planta altell del taller

Fotografia familiar trobada a l'interior de la casa

La desapareguda porta de la casa, amb les inicials de l'escultor, JSV

 

La casa de les columnes

Una magnífica casa senyorial, antiga residència d'una família acomodada i prominent, il·lustra la decadència d'un estil de vida que es va anar apagant a mesura que els temps canviaven.

Herències inassequibles, hereus vinguts a menys, i un patrimoni dispers i esmicolat entre multitud de descendents són elements comuns en molts dels abandonaments que documento, i aquest cas no n'és l'excepció.

A l'altre costat del problema, les administracions, com voltors, esperen impassibles que la casa caigui per acabar adquirint un apetitós solar al centre de la població. Un tros de pastís massa temptador per deixar-lo perdre, que farà que ningú mogui un dit per evitar-ne la pèrdua patrimonial i històrica. Ben aviat, un gran cartell anunciant pisos nous de trinca a preus desorbitats ocuparà l'espai que ara, amb prou feines i en un equilibri precari, ocupa la sala amb el piano.

Mentre arriba aquest dia, els pillatges són constants: desapareixen incessantment els pocs objectes de valor que encara es poden aprofitar. En aquesta casa, fins i tot ha desaparegut un enorme llit de fusta delicadament tornejada que ningú sap per on l'han pogut treure.

El final de la història per a tots aquests objectes sol estar en una aplicació de venda, compartint espai amb la roba del nen que s'ha quedat petita o la consola de jocs que ja no fem servir perquè ha quedat obsoleta.

Tot plegat, una història que em resulta tristament familiar.

 

La Casa Vallmanya - Alcarràs

La Casa Vallmanya -també coneguda com a Cal Macià-, a Alcarràs, és un immoble catalogat com a Bé d'Interès Local. Fa un temps es va fer tristament popular per l'estat en què es troba tot i els esforços de plataformes com "Salvem Cal Macià" que topen un cop i un altre amb la inexplicable inacció de totes les administracions que podrien -i haurien- de fer quelcom per evitar-ne la pèrdua.

En l'àmbit històric, es dona la important circumstància que aquesta casa havia sigut residència d'estiu del MHP Francesc Macià, i hi ha documentades una quinzena de reunions d'alt nivell amb personalitats de l'època entre aquestes quatre parets.

                    

                    

La grandesa d'un país també es mesura per la manera en com tracta el seu patrimoni.

I casos com aquest no parlen precisament bé de nosaltres ni com a país ni com a societat.

Recentment, però, -i en ple mes d'agost- el govern de la Generalitat ha rebutjat incloure la casa a la llista de Bens Culturals d'Interès Nacional. La petició de la plataforma ciutadana "Salvem Cal Macià" que ho va sol·licitar fa un any, ha sigut desestimada al·legant que, tot i el valor històric i arquitectònic de l'immoble, aquests no són suficients per a ser inclòs en el llistat nacional. Afegeix, a més, que amb l'actual catalogació com a Bé d'Interès Local la casa ja disposa d'un grau de protecció suficient i adequat.

Podeu jutjar vosaltres mateixos sobre aquestes afirmacions.

    

La notificació de la vergonya

Casa Sugranyes - Montblanc

Vaig assabentar-me de la situació de Casa Sugranyes de casualitat, com gairebé sempre en aquests casos, i a través de les xarxes socials em vaig posar a estirar el fil. A mesura que llegia, no em podia creure el que anava descobrint: un casalot de finals del segle XIX, amb una història de la qual se’n faria una sèrie a Netflix si en lloc d’estar a Montblanc estigués a Massachusetts, condemnat a la demolició.

Sí, tal qual: a la demolició.

I com podia ser això? Una casa que no amenaça ruïna, amb una presència exterior imponent, com pot estar condemnada a desaparèixer?

Deixant de banda els detalls escabrosos de les relacions personals trencades, traïdories i jugades vàries més pròpies de bandes criminals rivals que de l’alta política, la realitat és que hi ha una família lligada a aquesta casa. I mai millor dit: lligats. De peus i mans. Ni poden fer obres necessàries per al correcte manteniment, ni molt menys de reforma o adequació. Tampoc poden vendre, ni poden contractar cap subministrament bàsic. I per a acabar-ho d'adobar, amb un expedient d’expropiació a sobre la taula perquè, segons el consistori, aquesta casa no té cap tipus d'interès ni històric, ni arquitectònic ni qualsevol altre més enllà del component sentimental que la propietària té envers Casa Sugranyes.

En definitiva, que estan atrapats.

La Marta, l’actual propietària, és descendent directa dels Sugranyes que a finals del S.XIX van aixecar un petit imperi de la indústria de l’alcohol a Montblanc. La casa no era seva, la va adquirir fa un temps animada, entre d’altres, per aquells que avui li neguen el dret a mantenir la propietat, els que, cínicament, els contesten a les instàncies que ella presenta demanant una resposta amb base jurídica del perquè la casa s’ha d’expropiar que l’únic motiu pel qual la casa segueix en peu és perquè la Marta hi té un lligam sentimental. Una propietària que està disposada fins i tot a cedir-la a l’ajuntament perquè se li doni l’ús que el consistori consideri més adequat per evitar que Casa Sugranyes sigui devorada per les excavadores.

De debò que no hi ha ningú a l’ajuntament que hi vegi el potencial d’un edifici d’aquesta mida, amb una estructura sòlida, rodejat de places d’aparcament, a tocar de les muralles? O potser és precisament aquest el problema, que està massa a prop de les muralles?

Qualsevol que tingui un mínim de nocions jurídiques sap que la resposta de l'administració davant un fet tan greu com és que et vulguin expropiar una propietat, davant d’una qüestió fonamentada jurídicament no es pot contestar com si estiguéssim a casa de la padrina, amb sabatilles de felpa, i menjant galetes de canyella. Si l’expropiació té base jurídica, la resposta ha de ser fonamentada sobre la base de la normativa municipal. Contestar que això són obsessions sentimentalistes de la propietària i que el que passa és que està enamorada d’aquesta propietat, a part que no són formes, ratlla el ridícul i hauria de fer replantejar els montblanquins en mans de qui deixen el destí del patrimoni del seu municipi.

No sorprèn que sigui aquest mateix consistori el que té un dels teatres més bonics de Catalunya deixant-lo ensorrar, i tot i que és de titularitat privada, des de l’ajuntament hi ha interès 0 a buscar solucions per a donar-li una segona vida al Teatre Principal. O l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, un lloc que hauria sigut propici per a habitatges socials en aquests difícils temps que corren, va ser devorada ràpidament per les excavadores. Montblanc és molt més que muralla. Té un patrimoni extens que des de fa anys s’intenta fer desaparèixer amb l'única finalitat, sembla, d’acabar convertint la Vila Ducal en un parc temàtic de l’edat mitjana.

De debò és això el que vol la gent de Montblanc?

Cal Notari - Catalunya

La història de Cal Notari és una de tantes que podem trobar a la Catalunya interior: una casa antiga, més o menys prominent, ubicada al carrer Major d’una població petita, agrícola, amb la seva església i el seu forn de pa de pagès -"el millor pa de pagès de Catalunya" diuen, "fet al forn de llenya a la manera tradicional"- En les últimes dècades, com tantes altres poblacions similars, aquesta també ha perdut habitants en favor de la capital de comarca. En un moment donat, el jovent ha considerat que aquí ja no hi ha futur i marxen, perseguint el somni de mileurista a la jungla que per molts d’ells acabarà convertint-se la ciutat, lluny del lloc que els va veure créixer, lluny de les nits d’estiu a la fresca, de padrines explicant històries o de l’hivern vora la llar de foc. Els anys de "Pantalons curts i els genolls pelats" que cantaven tan encertadament Els Pets, quedaran enrere, quedaran al poble.

Tot plegat quedarà tan enrere que arribarà el dia que només en recordaran el que va ser aquesta vida, la seva vida, gràcies a les fotos esgrogueïdes que romandran a aquell àlbum amb l’etiqueta “Fotos del poble - Any 85” que obriran cada dos Nadals per recordar aquella existència pintoresca que un dia també van tenir, com si veiessin a una revista la vida d’uns perfectes desconeguts amb els quals no tenen ja res en comú, ni molt menys la seva manera de viure. Però la casa del poble, la casa familiar, seguirà allí, esperant, buida de vida i plena de coses, de records, d’història. De la seva pròpia història.

Vista general de la cuina

Detall de diferents estris al seu lloc, tal com els van deixar l'últim dia

I així passarà la vida, de 8 a 15 a una sucursal de La Caixa, la nostra, la de tots, venent assegurances i cassoles a canvi de mil i pocs euros al mes més objectius. Cobrant rebuts a padrines com la que va ser la seva, la del poble, però només els dimecres de 9 a 11, “que tenim molta feina fent treballar els seus dinerets, senyora Maria. Si vol, quan torni d’esmorzar, l’ajudo a fer-ho pel caixer si no tinc cap visita”. Amb vestit i corbata, això sí. Venent l’ànima al diable si convé per arribar als objectius, i la decència si cal per assolir el somni d’arribar a director de sucursal.

Si l’àvia els veiés.

Que n’estaria d’orgullosa.

I la vida passa a la ciutat, entre balanços, objectius i vicis inconfessables que al poble no tenien, aquest jovent a qui un dia els pares, amb esforç, van enviar a la universitat perquè tinguessin una carrera i un futur millor lluny de la vida dura del camp però, sobretot, perquè es convertissin en millors persones, van fent carrera a La Caixa -que ara en diuen Caixabank perquè es veu que lo de les caixes no va funcionar perquè vam viure tots per sobre de les nostres possibilitats. I és per això que tots hi hem hagut de posar calés per rescatar-les, però ha dit el señor ministre que no ens costarà un euro tot plegat, així que no patiu que ens ho tornaran tot per dedicar-ho, per exemple, a educació i sanitat-.

Però la casa del poble, la familiar, seguirà allí, esperant, buida de vida i plena de coses, de records, d’història. De la teva pròpia història. La casa del poble, la dels estius, la de la bassa, la que tantes vegades heu comentat tot sopant què fer-ne. N’ets conscient que pel tipus de vida que portes ser de poble no fa per tu, si pots ho amagues quan estàs amb d’altres que no ho són. És divertit quan a la Tele 3, que també és la nostra com la Caixa, fan el Foraster i se'n foten dels que, aquests sí, són i se senten de poble; però quan estàs entre els col·legues de feina, sobretot amb els de la central, fas esforços perquè no se’t noti massa d'on vens.

El que se t’escapa és que entre ells, quan tu no hi ets, es refereixen a tu com “el de poble”. I sempre ho seràs, encara que tu hagis renunciat a ser-ho i te n'avergonyeixis fins i tot una mica.

I un dia decideixes que com que a la casa dels avis ja no hi aneu i fa més nosa que servei i quin mal de cap tindreu si un dia s’ensorra i t'esbotza l'Audi, la poseu a la venda. I com que allò és una cosa que t’ha vingut d’herència i ben bé ja ni saps on para i anar fins allí dalt a ensenyar-la és una tocada de pebrots considerable, que tu tens coses més importants a fer que treballes per La Caixa -que ara és Caixabank i encara és la nostra però menys des de que va marxar a València-, la poses a un preu ben alt perquè escolta, tu no tens pressa i a baixar sempre s'és a temps i no vols regalar-la. I a més, un contacte que tens molt amunt a Servihabitat t’ha dit que ara amb això de la pandèmia la gent marxa esfereïda a viure als pobles i que potser ve un hippie d’aquests que ha fet quartos amb una "punt com" a posar-hi una casa de retir espiritual per poder connectar amb Shiva, o un rus que ves a saber d’on ha tret els calés i l’arregla i fa un hotel de luxe i te la compra pagant el que no està escrit perquè com que és rus va implícit que sigui mafiós i no sap que fer-ne dels calés, i amb el que en treguis te’n compres una altra a Vaquèira o a Queralbs, perquè tots sabem que hi ha pobles i pobles.

Però la casa familiar seguirà allí, esperant, buida de vida i plena de coses, de records, d’història. De la teva pròpia història. I mentre la casa dels avis s’ensorra juntament amb tot el que tu mateix havies sigut i ja no vols ser mai més, ni tan sols has tingut la decència ni la dignitat d’honorar els teus avantpassats retirant les fotos, les cartes que el padrí li enviava a la padrina quan la festejava, o la roba que encara penja als armaris de l’habitació on va morir l'àvia agafant-te la mà mentre et deia que t’estimava.

Que n’estaria d’orgullosa l’àvia.

Ja ho pots ben dir.