Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cardona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cardona. Mostrar tots els missatges

18/02/2025

L'aniversari de la Julita

Avui la Julita hauria fet vuitanta-nou anys. Ella ja no podrà celebrar-ho, almenys no aquí entre nosaltres, però en el nostre record i en la nostra memòria, i tant que ho farà. 

I també els 90 i els 91, i cada any en què els qui encara no fa un mes ens hem quedat orfes de la seva presència siguem capaços de recordar-la. De la mateixa manera que el meu avi Joan n’hauria celebrat 103 o el nostre primer petit n'hauria fet 12 aquest any. Diuen que ningú mor del tot mentre hi hagi algú que el recordi, així que aquí estarem, Julita, recordant-te i celebrant-ho mentre siguem capaços de mantenir el cap clar.

La Julita, a més de ser fins fa ben poc la Cardona més longeva de tots els que quedem en vida -Julita Ribot Cardona, d'aquí el parentiu- va ser una de les meves principals fonts de memòria familiar. Mentre la salut la va respectar, vam parlar i ens vam trobar tot el que vam poder: no va dubtar a apuntar-se la primera a la reunió familiar dels descendents d'aquells germans Cardona Baldrich que va tenir lloc el 2017 al poble on tot va començar, El Pont d'Armentera (aquí l'article que ens van dedicar a la revista genealògica "Tataranietos" parlant sobre aquesta reunió), on va poder visitar l'antiga fàbrica i se li van entelar els ulls, emocionada.

La Julita, emocionada a la porta del que havia
sigut la fàbrica de teixits dels seus avantpassats

Un any abans, el 2016, ens va acompanyar -a primera fila, com havia de ser- a la presentació del llibre "La indústria llanera al Pont d'Armentera" de l'Àngels Boada, un llibre basat en gran manera en la documentació trobada al forat de l'escala durant unes obres a la que havia sigut la casa familiar dels Cardona Baldrich, i es va emportar a casa un exemplar signat per l'autora tota orgullosa del que havien fet els seus avantpassats.

El dia de la presentació del llibre a l'antiga fàbrica,
amb l'autora i el seu cosí Santiago

Vam esmorzar junts un parell o tres de vegades els últims anys i ens vam enviar fotos i anècdotes de tot el que jo anava descobrint i de tot el que ella anava recordant. Jo sempre l'apretava. "Julita, no saps qui era aquest senyor que surt en aquesta imatge? No et sona? Estàs segura que no tens cap altra foto a casa? Ja ho has mirat bé?" i ella sempre responia amb paciència i bonhomia. Sovint em deia "Jaume, jo només vull saber les coses boniques que descobreixis dels nostres avantpassats. Si trobes alguna cosa lletja, no cal que me l'expliquis" i trobo que no hi ha una frase més representativa del que era ella: va decidir passar per la vida mirant només el costat bonic de tot plegat, i tal com estan les coses al nostre voltant, em sembla una decisió del tot sensata per qui no vol acabar tocat del bolet amb el bombardeig de males notícies en el que vivim immersos.

Una mostra de la nombrosa documentació
que es va trobar a "Cal Patró"

Però el record més potent que guardaré de la Julita i pel que li estaré sempre agraït va ser quan vaig compartir amb ella el meu anhel de posar-li cara al seu besavi -el meu rebesavi- Jaume Cardona Baldrich. Hi va haver un moment en el transcurs de la meva investigació familiar en què posar-li cara al Jaume es va convertir en una obsessió. Ella, sempre disposada a ajudar, em deia que li sabia greu però que no tenia cap imatge d'ell -lògic: era un senyor que havia viscut del 1828 al 1894, la gent no anava fent-se selfies cada cinc minuts com ara- però, així i tot, jo sempre que tenia oportunitat insistia i ella, afable com la que més, mai tenia un no per resposta, sempre em deia que ho tornaria a mirar. I jo, conscient que era una causa perduda, li agraïa sense esperar cap resultat.

Però un bon dia em va escriure molt animada. Tenia una sorpresa per mi -i quina sorpresa!- Pensant, pensant, la Julita s'havia recordat que, quan ella i el seu germà eren petits, al passadís de casa hi tenien penjats dos retrats que a la canalla de casa els atemorien. La seva mare, cansada de sentir-los, va decidir un bon dia fer desaparèixer aquells dos retrats, però va tenir la magnífica idea de no llençar-los a la brossa, sinó que els va retallar i els va amagar on va poder. I on amagues un retrat de dimensions considerables? Doncs en algun objecte que també tingui unes dimensions generoses: en el cas del retrat de l'avi, al fons d'un mirall. I allí havia estat el Jaume els últims setanta anys, de cara a la paret a la part posterior d’un mirall a casa de la Julita, veient la vida passar. I gràcies a la seva memòria i a no donar-se mai per vençuda, vam poder alliberar-lo momentàniament del seu captiveri per poder posar-li cara al seu besavi, al meu rebesavi, al senyor del mirall.

I això sempre li agrairé perquè va ser un regal per a tota la vida.

Allà on siguis, que tinguis un feliç aniversari, Julita.

El mirall on estava amagat el retrat

El retrat, amb la forma del mirall



09/11/2017

Un Cardona a l'Albà vell


Avui us explicaré una història que em toca de molt a prop.

Quan un emprèn la difícil tasca d'endinsar-se en el temps per a investigar els seus orígens, sovint es troba que molta de la documentació que podria revelar-li els secrets que va buscant s'ha perdut. Ja sigui per culpa dels diferents conflictes armats que han patit les nostres contrades, revolucions, incendis, inundacions o el que sigui que pugui haver passat al llarg del temps, sovint qui acaba rebent són els arxius parroquials.

En el meu cas, com no podia ser-ne una excepció, em vaig trobar que del 1756 cap enrere no hi havia ni rastre dels Cardona. Una inscripció d'un matrimoni al Pont d'Armentera on apareixia un Miquel Cardona, un Jaume Cardona, un "domiciliats a la vila del Pont" i ni rastre del seu origen. Per lògica, els Cardona, que eren paraires de professió, devien haver arribat cercant feina a la floreixent indústria tèxtil que poblava la riba del Gaià, i on millor per fer-ho que al Pont. No podia ser que vinguessin de gaire lluny, però la recerca insistent als llibres parroquials de les poblacions properes no havia donat cap fruit.

Ho donava per perdut. Mai sabria des d'on havien arribat els meus avantpassats Cardona al Pont d'Armentera.

Un dia, però, buscant ampliar les branques dels cosins dels meus ancestres directes, vaig topar-me amb la partida de bateig d'una nena, la Theresa Cardona Aluja. La vaig guardar sense gaire entusiasme, però quan em va donar per llegir-la amb atenció… Ep! Què és això?? La nena era filla de Jaume Cardona i Theresa Aluja... naturals de l'Albà!


1807 - Bateig de Theresa Cardona Aluja a Pont d'Armentera


De seguida vaig començar a recopilar informació d'aquesta petita població. Vaig contactar amb l'arquebisbat de Barcelona (l'Albà pertanyia a aquesta arxidiòcesi en aquells anys) però lamentablement em van respondre que no se'n conservaven llibres parroquials. 

Un altre cop estancat.
I així seguim, de moment.

Sentia, però, que hi havia alguna cosa que necessitava fer, i era anar a l'Albà i recórrer l'espai, els camps, els camins i els boscos que aquell Jaume Cardona que el 1807 batejava la seva petita a l'església de Santa Maria Magdalena del Pont d'Armentera. Així que un dia vaig enfilar la carretera que puja d'Aiguamúrcia cap a l'Alba, rodejat de vinyes daurades i camins recaragolats i vaig aparcar al costat de l'església, pensant que possiblement aquell era el temple que devia haver vist el casament d'en Jaume Cardona i na Theresa Aluja.

Església de l'Albà

Providencialment, mentre sortia del cotxe, m'observava curiosa com una espurna una figura femenina, menuda, vestida de blau de dalt a baix i amb uns ulls del mateix color que la mar: era la germana Sion Maria, cuidadora de l'església de l'Albà, que s'estranyava de veure algú aparcant a la seva porta. 

De seguida vam connectar. Li vaig explicar el meu propòsit de recerca familiar i em va revelar una nova sorpresa: l'Albà actual era una població recent, els seus fundadors eren els antics pobladors de l'Albà vell que a mitjan segle XIX van baixar de les muntanyes cap a terres més planes i fèrtils. "Si el Jaume Cardona que busques era de l'Albà i era nascut a mitjans o finals del segle XVIII, sens dubte era nascut a l'Alba vell" va dir la germana Sion Maria mentre assenyalava un caminet que s'endinsava al bosc, muntanya amunt. "Encara en queden les restes del castell i de l'església, molt enrunades, però encara podràs veure alguna cosa" va dir-me per acabar la nostra animada conversa.

Camins al voltant de l'Albà

Els que em coneixeu, sabreu que immediatament em va passar pel cap la idea que hi havia d'anar.
I així ho vaig fer.
I aquí us porto les fotografies del lloc. 

Localitzar l'Albà vell no va ser tasca fàcil. Està prou ben senyalitzat fins a 500 metres abans d'arribar-hi, però a partir d'aquí el camí es difumina amb la vegetació, no hi ha cap fita, cap senyal… Ben bé com si el temps i el mateix bosc tinguessin ganes d'esborrar el rastre d'aquest lloc per sempre, un lloc que els seus habitants van abandonar. 
Us podeu imaginar abandonar les vostres cases, el vostre poble, el lloc on us heu criat i us heu fet grans, sabent que no hi tornareu mai més? Alguna cosa ben grossa havia de passar-hi perquè prenguessin tots plegats aquesta decisió, no creieu?

Immediacions de l'Albà vell

Camins de bosc de fades

A mesura que m'acosto al despoblat de l'Albà vell comencen a aparèixer els primers vestigis del pas de l'home.

I per fi, després d'unes quantes hores de caminar, arribo al poble

Restes del castell

Restes d'un absis

Detall de l'absis






 

















Tocar la pedra d'una de les parets de l'església.
Potser un altre Jaume Cardona va tocar aquesta mateixa paret fa tres-cents anys?

Una última mirada enrere abans de marxar. Unes paraules en veu alta dedicades als que em van precedir
"Als Cardona que vau viure aquí una vegada, que sapigueu que us busco i us penso. Descanseu"

Pel camí de baixada, de retorn a la civilització

28/06/2017

Antiga fàbrica de filats de llana de "Cardona Hermanos"

Us presento una de les fàbriques textils de la conca del Gaià, una de les que va pertànyer als germans Cardona Baldrich al Pont d'Armentera a la segona meitat del S. XIX.

En aquesta ocasió no podem considerar que l'edificació en sí estigui en perill però sí que és cert que de les moltes fàbriques que van poblar aquesta conca se'n conserven en bon estat ben poques i cap d'elles s'ha museitzat: queda l'estructura, s'han reaprofitat per a usar-les com a magatzems i fins on jo sé cap d'elles són visitables al public. Una llàstima, ja que si d'aquest patrimoni no se'n fa divulgació ni es permet que la població se'l pugui fer seu, acabarà en l'oblit.

Hi ha força informació sobre aquesta fàbrica i aquesta familia. Un dels llibres que més i millor en parla és el de l'Àngels Boada "La industria llanera al Pont d'Armentera 1877 i 1887", on no només aborda la pròpia activitat industrial del Pont en aquells anys si no que aporta gran quantitat d'informació sobre la vida personal dels Cardona Baldrich, informació que va poder rescatar d'una casa que estaven rehabilitant al Pont i que es va salvar quasi miraculosament instants abans que fos destruïda: correspondència, mostres de teixit, llibres de comptes... Un autèntic tresor documental que s'hauria perdut si no fos per l'Àngels.

Us deixo amb les imatges que vaig poder prendre l'abril del 2016 tant de la pròpia nau com de tot el que s'amaga sota terra: tots els passadissos, la canalització del salt d'aigua i les politxes amb les seves corretges.

 La fàbrica, en els seus anys d'esplendor, a la segona meitat del S. XIX








Diverses zones de la fàbrica


 Claus de pas i turbina


Detalls: bobines de fil de llana

 Detall: peça de llana penjant encara d'un ferro





Politxes i tub del salt d'aigua, intactes

Detall de la porta 

Detall d'endolls

Jaume Cardona Olivé (1862-1942), fill i nebot dels Cardona Baldrich
i besavi del qui escriu






Reproducció d'alguns dels documents que es van trobar de manera fortuïta, mostrats durant la presentació del llibre