Cinema Pont - El Pont d'Armentera

Gràcies, moltes gràcies al Josep, al Sr. Domènec i senyora.

El Sr. Domènec gira la clau de la persiana metàl·lica, lentament. Jo, quasi sense poder dissimular, sento que em fallaran les cames si aquest instant d'espera no s'acaba ben aviat. Quantes vegades dec haver passat per davant d'aquest cine preguntant-me com fer-ho per poder accedir-hi?

Arribar fins al Sr. Domènec no va ser del tot fàcil, però al Pont, si busques alguna cosa, has de passar pel Cafè. Dit i fet. De cap al Cafè, pregunto a la cambrera i m'assenyala una taula on hi ha la plana major del poble: l'alcalde, alguns regidors i un senyor ben ancià que no sé qui és, però em mira entre divertit i encuriosit quan els pregunto pel cine.

Acompanyat per un regidor, anem del Cafè a casa del Sr. Domènec, però no estic de sort i no el trobem. El regidor, però, no es dona per vençut i em porta davant el Josep Forn a qui li trasllado les meves intencions. Em mira de fit a fit. No sé si em pren per torrat, per friki o per ves a saber què. El cas és que connectem i em promet que, passats uns dies, podrem visitar el cine. El Sr. Josep no està passant per un bon moment personal i és per aquest motiu que li agraeixo especialment no haver-me engegat a fer punyetes quan, de tant en tant, li trucava per mirar de quadrar amb ell la visita. Gràcies, Josep, de tot cor.

La meva insistència, però, no dona els fruits esperats i suposo que el Josep, que té assumptes molt més importants que atendre que el meu, em posa en contacte directament amb el Sr. Domènec qui m'atén tan amablement i amb tanta celeritat que per un moment penso que se m'està traient de sobre: quedem per aquell mateix dia, a l'hora de dinar.

I dit i fet. Arribo amb temps, amb molt de temps. Els nervis em consumeixen.

Quan, per fi, arriba l'hora (jo fa una hora que faig guàrdia davant la porta del cine) puntualment arriben des del cap d'amunt del carrer el Sr. Domènec i la seva senyora. Presentacions de rigor. Unes claus a la mà a les que no puc treure els ulls de sobre. Acaricio la càmera mentre espero que la persiana quedi alliberada de la seva tanca. Ajudo al Sr. Domènec, persiana amunt i...

Església de Vilardida

Tenia moltes ganes de poder visitar aquesta església, on m'aturava sovint sempre que passava per allí per comprovar si continuava tancada.

Finalment, gairebé de casualitat com em sol passar sempre, a través d'una persona vaig aconseguir donar amb la manera de trobar qui m'obrís: la filla de la família que va fer possible que avui encara es mantingui en peu aquest temple.

Segons el relat que m'arriba a través d'ella, ens remuntem a la Guerra Civil, moment en què les milícies republicanes calen foc a l'església, quedant destruïts el retaule original, els bancs i tota la teulada. Vilardida va patir també la voladura del pont de la carretera que l'uneix amb Valls, quedant d'aquesta manera compromeses les comunicacions amb la capital de l'Alt Camp.

Poc temps després, encara en període bèl·lic, va arribar al petit nucli un enginyer catòlic convençut i de dretes que, per motius obvis, necessitava amagar-se en algun lloc ben remot, gairebé oblidat, per evitar represàlies i Vilardida era el lloc que reunia tots els requisits. Allí, la família de la nostra testimoni, li va donar casa i li va proporcionar resguard durant els anys que va durar la guerra, aconseguint salvar la seva vida.

Un cop acabat el conflicte, el jove enginyer va rebre l'encàrrec de reconstruir el pont de la carretera, que va ser refet amb taulons i bigues de fusta en poc temps. L'enginyer, però, agraït pel que havia fet per ell la família que li havia salvat la vida, va demanar autorització per reconstruir la teulada i els bancs de l'església amb part de la fusta que s'havia utilitzat per reconstruir el pont.

La part feliç d'aquesta història és que gràcies a aquesta teulada "nova" la nau principal de l'església es manté en bon estat.
La part trista és més extensa. Per una banda, sembla que el temple només té activitat un dia a l'any i del manteniment se'n fa càrrec la nostra testimoni, tot i que oficialment el temple pertany a l'església, qui se n'ha desentès tant del manteniment com de sufragar les mínimes despeses que pugui generar tenir contractats els subministraments.

"Con la iglesia hemos dado, Sancho"

Un Cardona a l'Albà vell

Avui us explicaré una història que em toca de molt a prop.

Quan un emprèn la difícil tasca d'endinsar-se en el temps per a investigar els seus orígens, sovint es troba que molta de la documentació que podria revelar-li els secrets que va buscant s'ha perdut. Ja sigui per culpa dels diferents conflictes armats que han patit les nostres contrades, revolucions, incendis, inundacions o el que sigui que pugui haver passat al llarg del temps, sovint qui acaba rebent són els arxius parroquials.

En el meu cas, com no podia ser-ne una excepció, em vaig trobar que del 1756 cap enrere no hi havia ni rastre dels Cardona. Una inscripció d'un matrimoni al Pont d'Armentera on apareixia un Miquel Cardona, un Jaume Cardona, un "domiciliats a la vila del Pont" i ni rastre del seu origen. Per lògica, els Cardona, que eren paraires de professió, devien haver arribat cercant feina a la floreixent indústria tèxtil que poblava la riba del Gaià, i on millor per fer-ho que al Pont. No podia ser que vinguessin de gaire lluny, però la recerca insistent als llibres parroquials de les poblacions properes no havia donat cap fruit.

Ho donava per perdut. Mai sabria des d'on havien arribat els meus avantpassats Cardona al Pont d'Armentera.

Un dia, però, buscant ampliar les branques dels cosins dels meus ancestres directes, vaig topar-me amb la partida de bateig d'una nena, la Theresa Cardona Aluja. La vaig guardar sense gaire entusiasme, però quan em va donar per llegir-la amb atenció… Ep! Què és això?? La nena era filla de Jaume Cardona i Theresa Aluja... naturals de l'Albà!

1807 - Bateig de Theresa Cardona Aluja a Pont d'Armentera

De seguida vaig començar a recopilar informació d'aquesta petita població. Vaig contactar amb l'arquebisbat de Barcelona (l'Albà pertanyia a aquesta arxidiòcesi en aquells anys) però lamentablement em van respondre que no se'n conservaven llibres parroquials. 

Un altre cop estancat.
I així seguim, de moment.

Sentia, però, que hi havia alguna cosa que necessitava fer, i era anar a l'Albà i recórrer l'espai, els camps, els camins i els boscos que aquell Jaume Cardona que el 1807 batejava la seva petita a l'església de Santa Maria Magdalena del Pont d'Armentera. Així que un dia vaig enfilar la carretera que puja d'Aiguamúrcia cap a l'Alba, rodejat de vinyes daurades i camins recaragolats i vaig aparcar al costat de l'església, pensant que possiblement aquell era el temple que devia haver vist el casament d'en Jaume Cardona i na Theresa Aluja.

Església de l'Albà

Providencialment, mentre sortia del cotxe, m'observava curiosa com una espurna una figura femenina, menuda, vestida de blau de dalt a baix i amb uns ulls del mateix color que la mar: era la germana Sion Maria, cuidadora de l'església de l'Albà, que s'estranyava de veure algú aparcant a la seva porta. 

De seguida vam connectar. Li vaig explicar el meu propòsit de recerca familiar i em va revelar una nova sorpresa: l'Albà actual era una població recent, els seus fundadors eren els antics pobladors de l'Albà vell que a mitjan segle XIX van baixar de les muntanyes cap a terres més planes i fèrtils. "Si el Jaume Cardona que busques era de l'Albà i era nascut a mitjans o finals del segle XVIII, sens dubte era nascut a l'Alba vell" va dir la germana Sion Maria mentre assenyalava un caminet que s'endinsava al bosc, muntanya amunt. "Encara en queden les restes del castell i de l'església, molt enrunades, però encara podràs veure alguna cosa" va dir-me per acabar la nostra animada conversa.

Camins al voltant de l'Albà

Els que em coneixeu, sabreu que immediatament em va passar pel cap la idea que hi havia d'anar.
I així ho vaig fer.
I aquí us porto les fotografies del lloc. 

Localitzar l'Albà vell no va ser tasca fàcil. Està prou ben senyalitzat fins a 500 metres abans d'arribar-hi, però a partir d'aquí el camí es difumina amb la vegetació, no hi ha cap fita, cap senyal… Ben bé com si el temps i el mateix bosc tinguessin ganes d'esborrar el rastre d'aquest lloc per sempre, un lloc que els seus habitants van abandonar. 

Us podeu imaginar abandonar les vostres cases, el vostre poble, el lloc on us heu criat i us heu fet grans, sabent que no hi tornareu mai més? Alguna cosa ben grossa havia de passar-hi perquè prenguessin tots plegats aquesta decisió, no creieu?

Immediacions de l'Albà vell

Camins de bosc de fades

A mesura que m'acosto al despoblat de l'Albà vell comencen a aparèixer els primers vestigis del pas de l'home.

I per fi, després d'unes quantes hores de caminar, arribo al poble

Restes del castell

Restes d'un absis

Detall de l'absis

 

Tocar la pedra d'una de les parets de l'església.
Potser un altre Jaume Cardona va tocar aquesta mateixa paret fa tres-cents anys?

Una última mirada enrere abans de marxar. Unes paraules en veu alta dedicades als que em van precedir
"Als Cardona que vau viure aquí una vegada, que sapigueu que us busco i us penso. Descanseu"

Pel camí de baixada, de retorn a la civilització