La Casa dels Altres - La Selva del Camp

Fa uns anys vaig veure la película "La vida de los otros", una magnífica història d'espies ambientada a l'antiga República Democràtica d'Alemanya. Em va impactar veure com l'Estat, a través de la figura dels espies, s'infiltrava a la vida de les persones que considerava que tenien un comportament contrari a la línia governamental o que la seva manera de fer comprometia els valors comunistes.

El títol de la película, però, era el que m'atreia més de tota la història que, com dic, era fenomenal.

"La vida de los otros" 

Aquesta era la capacitat que tenia un espia, la de viure la vida d'altres persones mentre en feia el seguiment, n'escoltava les converses o s'infiltrava dintre de les seves cases mentre ells no hi eren per sabotejar un endoll, enverinar una poma o col·locar micròfons fins i tot a la cambra de bany.

Salvant les distàncies, la sensació que devia tenir qualsevol d'aquests espies dels anys de la Guerra Freda és molt similar a la que algú pot sentir entrant a una casa vella, amb història, carregada de mobles, fotos, quadres, llibres, roba, i s'hi està fins que el sol es pon, havent de recórrer les habitacions amb les llums de mà com a única font d'il·luminació i, clar està, desitjant que no s'acabin les bateries en aquell moment quan a fora al carrer tot és fosc i negre.

Les fotos, però, no aconsegueixen transmetre una de les sensacions més potents quan un recorre un lloc com aquest: l'olor. Aquella olor forta, mescla de pols, armari tancat, naftalina, paper antic, humitat i plomes i fems de colom. I el silenci. El sepulcral silenci que fa que les ombres que queden darrere dels teus passos, allà on el llum de mà no il·lumina, es tornin molt més fosques i amenaçants.

Aquest lloc no està abandonat, però igual que aquests, acabarà sucumbint al pas del temps. O serà víctima de l'especulació immobiliària. O dels mateixos hereus que, estressats pels costos de manteniment d'una casa com aquesta, acabaran desfent-se'n, entregant un tros del seu passat al primer que en pagui una suma de diners suficient. I si convé, li deixaran els calaixos plens de fotografies dels avis o les parets amb els quadres dels avantpassats que van viure aquí mateix fa dos-cents anys.

És respectable, no seré jo qui ho jutgi, però a un servidor li costa de digerir.

Sigui com sigui, n'hem pogut rescatar un trosset perquè el dia que desaparegui del tot no ens sentim tan buits.

Cinema Pont - El Pont d'Armentera

Gràcies, moltes gràcies al Josep, al Sr. Domènec i senyora.

El Sr. Domènec gira la clau de la persiana metàl·lica, lentament. Jo, quasi sense poder dissimular, sento que em fallaran les cames si aquest instant d'espera no s'acaba ben aviat. Quantes vegades dec haver passat per davant d'aquest cine preguntant-me com fer-ho per poder accedir-hi?

Arribar fins al Sr. Domènec no va ser del tot fàcil, però al Pont, si busques alguna cosa, has de passar pel Cafè. Dit i fet. De cap al Cafè, pregunto a la cambrera i m'assenyala una taula on hi ha la plana major del poble: l'alcalde, alguns regidors i un senyor ben ancià que no sé qui és, però em mira entre divertit i encuriosit quan els pregunto pel cine.

Acompanyat per un regidor, anem del Cafè a casa del Sr. Domènec, però no estic de sort i no el trobem. El regidor, però, no es dona per vençut i em porta davant el Josep Forn a qui li trasllado les meves intencions. Em mira de fit a fit. No sé si em pren per torrat, per friki o per ves a saber què. El cas és que connectem i em promet que, passats uns dies, podrem visitar el cine. El Sr. Josep no està passant per un bon moment personal i és per aquest motiu que li agraeixo especialment no haver-me engegat a fer punyetes quan, de tant en tant, li trucava per mirar de quadrar amb ell la visita. Gràcies, Josep, de tot cor.

La meva insistència, però, no dona els fruits esperats i suposo que el Josep, que té assumptes molt més importants que atendre que el meu, em posa en contacte directament amb el Sr. Domènec qui m'atén tan amablement i amb tanta celeritat que per un moment penso que se m'està traient de sobre: quedem per aquell mateix dia, a l'hora de dinar.

I dit i fet. Arribo amb temps, amb molt de temps. Els nervis em consumeixen.

Quan, per fi, arriba l'hora (jo fa una hora que faig guàrdia davant la porta del cine) puntualment arriben des del cap d'amunt del carrer el Sr. Domènec i la seva senyora. Presentacions de rigor. Unes claus a la mà a les que no puc treure els ulls de sobre. Acaricio la càmera mentre espero que la persiana quedi alliberada de la seva tanca. Ajudo al Sr. Domènec, persiana amunt i...

Església de Vilardida

Tenia moltes ganes de poder visitar aquesta església, on m'aturava sovint sempre que passava per allí per comprovar si continuava tancada.

Finalment, gairebé de casualitat com em sol passar sempre, a través d'una persona vaig aconseguir donar amb la manera de trobar qui m'obrís: la filla de la família que va fer possible que avui encara es mantingui en peu aquest temple.

Segons el relat que m'arriba a través d'ella, ens remuntem a la Guerra Civil, moment en què les milícies republicanes calen foc a l'església, quedant destruïts el retaule original, els bancs i tota la teulada. Vilardida va patir també la voladura del pont de la carretera que l'uneix amb Valls, quedant d'aquesta manera compromeses les comunicacions amb la capital de l'Alt Camp.

Poc temps després, encara en període bèl·lic, va arribar al petit nucli un enginyer catòlic convençut i de dretes que, per motius obvis, necessitava amagar-se en algun lloc ben remot, gairebé oblidat, per evitar represàlies i Vilardida era el lloc que reunia tots els requisits. Allí, la família de la nostra testimoni, li va donar casa i li va proporcionar resguard durant els anys que va durar la guerra, aconseguint salvar la seva vida.

Un cop acabat el conflicte, el jove enginyer va rebre l'encàrrec de reconstruir el pont de la carretera, que va ser refet amb taulons i bigues de fusta en poc temps. L'enginyer, però, agraït pel que havia fet per ell la família que li havia salvat la vida, va demanar autorització per reconstruir la teulada i els bancs de l'església amb part de la fusta que s'havia utilitzat per reconstruir el pont.

La part feliç d'aquesta història és que gràcies a aquesta teulada "nova" la nau principal de l'església es manté en bon estat.
La part trista és més extensa. Per una banda, sembla que el temple només té activitat un dia a l'any i del manteniment se'n fa càrrec la nostra testimoni, tot i que oficialment el temple pertany a l'església, qui se n'ha desentès tant del manteniment com de sufragar les mínimes despeses que pugui generar tenir contractats els subministraments.

"Con la iglesia hemos dado, Sancho"