El Gran Teatre - Montblanc

Era l'última funció, però gairebé ningú no ho sabia. Abrics, barrets i joies, senyores ben mudades del bracet de senyors d’aspecte greu, amb bigoti, cigars de l’Havana i sabates llustroses. Ambient de gala al hall del Gran Teatre. Entre aquests pocs que n’estaven al corrent hi havia la gran Annita Schwigg, la que havia estat estrella rutilant de la dansa clàssica internacional, la gran diva del ballet mundial, aquella dona menuda i estilitzada a qui envejaven les dones i desitjaven els homes, que aquella nit posava punt final a la seva fulgurant carrera.

El que gairebé ningú no sabia, dèiem, era que, juntament amb la Schwigg, aquella vetllada seria també l'última del Gran Teatre, senyorial, centenari, que durant dècades havia entretingut les nits de la sovint frívola burgesia de la comarca, acostumada a les “varietés” i a les comèdies de temàtica indiana. Aquella sala, amb el terra de fusta que cruixia sota les soles de les cares sabates de les forces vives del poble, el que feia olor de tapisseria neta i a zotal, tancaria les portes aquella mateixa nit per no tornar a obrir mai més.

Un lacònic cartell de “tancat per reformes” penjat a perpetuïtat a la porta principal. Cap més explicació. Els assistents, mentrestant, aliens a tot el que estava per venir, aguantaven la respiració davant la imminent aparició en escena de la Schwigg.

Llums apagats. Silenci a la sala. Lentament, el teló que s’obre i a l’escenari, il·luminada i arraulida sobre el terra de fusta, la gran Annita, disposada a fer embogir els presents amb la seva última representació del Llac dels Cignes. Els presents entregats. Aplaudiments. Fins i tot algun crit. I més d’una llàgrima al llarg de la funció, com si inconscientment algunes ànimes sensibles sabessin sense adonar-se que aquella era l'última funció que s’hi representava.

Avui, d’aquella nit només hi resta el cartell de “tancat per reformes”, esgrogueït i polsegós. Han passat massa anys. Ja no hi ha aplaudiments. Ni crits. Ni tampoc les senyores encotillades ni els senyors amb barrets d’altres èpoques. I les comèdies sobre indians han passat de moda. Però el Gran Teatre segueix en peu, ferm, però buit i silenciós. Només, si pareu molt bé l’orella, podreu escoltar els compassos inicials del Llac dels Cignes mentre la gran Annita fa puntes sobre la tarima de l’escenari del Gran Teatre.

Cal Notari - Catalunya

La història de Cal Notari és una de tantes que podem trobar a la Catalunya interior: una casa antiga, més o menys prominent, ubicada al carrer Major d’una població petita, agrícola, amb la seva església i el seu forn de pa de pagès -"el millor pa de pagès de Catalunya" diuen, "fet al forn de llenya a la manera tradicional"- En les últimes dècades, com tantes altres poblacions similars, aquesta també ha perdut habitants en favor de la capital de comarca. En un moment donat, el jovent ha considerat que aquí ja no hi ha futur i marxen, perseguint el somni de mileurista a la jungla que per molts d’ells acabarà convertint-se la ciutat, lluny del lloc que els va veure créixer, lluny de les nits d’estiu a la fresca, de padrines explicant històries o de l’hivern vora la llar de foc. Els anys de "Pantalons curts i els genolls pelats" que cantaven tan encertadament Els Pets, quedaran enrere, quedaran al poble.

Tot plegat quedarà tan enrere que arribarà el dia que només en recordaran el que va ser aquesta vida, la seva vida, gràcies a les fotos esgrogueïdes que romandran a aquell àlbum amb l’etiqueta “Fotos del poble - Any 85” que obriran cada dos Nadals per recordar aquella existència pintoresca que un dia també van tenir, com si veiessin a una revista la vida d’uns perfectes desconeguts amb els quals no tenen ja res en comú, ni molt menys la seva manera de viure. Però la casa del poble, la casa familiar, seguirà allí, esperant, buida de vida i plena de coses, de records, d’història. De la seva pròpia història.

Vista general de la cuina

Detall de diferents estris al seu lloc, tal com els van deixar l'últim dia

I així passarà la vida, de 8 a 15 a una sucursal de La Caixa, la nostra, la de tots, venent assegurances i cassoles a canvi de mil i pocs euros al mes més objectius. Cobrant rebuts a padrines com la que va ser la seva, la del poble, però només els dimecres de 9 a 11, “que tenim molta feina fent treballar els seus dinerets, senyora Maria. Si vol, quan torni d’esmorzar, l’ajudo a fer-ho pel caixer si no tinc cap visita”. Amb vestit i corbata, això sí. Venent l’ànima al diable si convé per arribar als objectius, i la decència si cal per assolir el somni d’arribar a director de sucursal.

Si l’àvia els veiés.

Que n’estaria d’orgullosa.

I la vida passa a la ciutat, entre balanços, objectius i vicis inconfessables que al poble no tenien, aquest jovent a qui un dia els pares, amb esforç, van enviar a la universitat perquè tinguessin una carrera i un futur millor lluny de la vida dura del camp però, sobretot, perquè es convertissin en millors persones, van fent carrera a La Caixa -que ara en diuen Caixabank perquè es veu que lo de les caixes no va funcionar perquè vam viure tots per sobre de les nostres possibilitats. I és per això que tots hi hem hagut de posar calés per rescatar-les, però ha dit el señor ministre que no ens costarà un euro tot plegat, així que no patiu que ens ho tornaran tot per dedicar-ho, per exemple, a educació i sanitat-.

Però la casa del poble, la familiar, seguirà allí, esperant, buida de vida i plena de coses, de records, d’història. De la teva pròpia història. La casa del poble, la dels estius, la de la bassa, la que tantes vegades heu comentat tot sopant què fer-ne. N’ets conscient que pel tipus de vida que portes ser de poble no fa per tu, si pots ho amagues quan estàs amb d’altres que no ho són. És divertit quan a la Tele 3, que també és la nostra com la Caixa, fan el Foraster i se'n foten dels que, aquests sí, són i se senten de poble; però quan estàs entre els col·legues de feina, sobretot amb els de la central, fas esforços perquè no se’t noti massa d'on vens.

El que se t’escapa és que entre ells, quan tu no hi ets, es refereixen a tu com “el de poble”. I sempre ho seràs, encara que tu hagis renunciat a ser-ho i te n'avergonyeixis fins i tot una mica.

I un dia decideixes que com que a la casa dels avis ja no hi aneu i fa més nosa que servei i quin mal de cap tindreu si un dia s’ensorra i t'esbotza l'Audi, la poseu a la venda. I com que allò és una cosa que t’ha vingut d’herència i ben bé ja ni saps on para i anar fins allí dalt a ensenyar-la és una tocada de pebrots considerable, que tu tens coses més importants a fer que treballes per La Caixa -que ara és Caixabank i encara és la nostra però menys des de que va marxar a València-, la poses a un preu ben alt perquè escolta, tu no tens pressa i a baixar sempre s'és a temps i no vols regalar-la. I a més, un contacte que tens molt amunt a Servihabitat t’ha dit que ara amb això de la pandèmia la gent marxa esfereïda a viure als pobles i que potser ve un hippie d’aquests que ha fet quartos amb una "punt com" a posar-hi una casa de retir espiritual per poder connectar amb Shiva, o un rus que ves a saber d’on ha tret els calés i l’arregla i fa un hotel de luxe i te la compra pagant el que no està escrit perquè com que és rus va implícit que sigui mafiós i no sap que fer-ne dels calés, i amb el que en treguis te’n compres una altra a Vaquèira o a Queralbs, perquè tots sabem que hi ha pobles i pobles.

Però la casa familiar seguirà allí, esperant, buida de vida i plena de coses, de records, d’història. De la teva pròpia història. I mentre la casa dels avis s’ensorra juntament amb tot el que tu mateix havies sigut i ja no vols ser mai més, ni tan sols has tingut la decència ni la dignitat d’honorar els teus avantpassats retirant les fotos, les cartes que el padrí li enviava a la padrina quan la festejava, o la roba que encara penja als armaris de l’habitació on va morir l'àvia agafant-te la mà mentre et deia que t’estimava.

Que n’estaria d’orgullosa l’àvia.

Ja ho pots ben dir.

Terrisseria Grané - Sant Feliu de Llobregat

El Valentí m'assenyala el que sembla un simple tros de fusta brut de fang i em diu: “Aquesta era la tapa de l'amagatall que feia servir el meu pare per evitar que els milicians el trobessin i el portessin al front. Quan teníem visita, algú de casa feia caure un pot de llauna a terra i llavors el pare sabia que havia de córrer a amagar-se, fins que la visita marxés”.

Aquesta anècdota és només una del centenar que el Valentí em relata mentre recorrem i intento copsar tots els detalls de la Terrisseria Grané, l'última terrisseria que va quedar activa a Sant Feliu de Llobregat. No és només una vella terrisseria, sinó l'escenari de la vida de quatre generacions d'artesans terrissers que s'aferren a aquest espai amb dents i ungles per tal que la seva història i el seu mode de vida no quedin oblidats per sempre en la boira del temps.

Resulta difícil seguir el ritme del Valentí, qui em relata coses més ràpid del que puc processar. És conscient de la seva tendència a parlar molt i ràpid i de tant en tant es disculpa de manera totalment innecessària —“Parlo molt, ja ho sé”— però a continuació me n'explica una altra encara més interessant que l'anterior. No puc parar d'escoltar-lo. Aquest home, que ha passat amb escreix els setanta anys, té una vitalitat sorprenent, té tantes coses per explicar, hi ha tantes vivències i tanta història al voltant de l'omnipresent forn de la terrisseria, tantes penúries i també tanta felicitat entre aquestes quatre parets, que per a algú com jo que acabo de descobrir aquest món, és aclaparador. El Valentí, a més, ha fet una feina incommensurable de divulgació, intentant fer valdre aquest tros d'història que és la terrisseria familiar. Té un perfil d'Instagram que val la pena seguir: https://www.instagram.com/terrisservalenti/

Cada racó i cada habitació que vaig descobrint és encara més sorprenent que l'anterior. L'atmosfera és densa, com sovint ocorre en aquells llocs on s'hi ha viscut molt. Cada metre quadrat de la terrisseria podria ser un museu; a cada pam hi ha un record, una anècdota, una vivència que el Valentí comparteix amb mi. “Aquí va caure la mare i es va trencar el peu. Mai no va acabar de quedar bé del tot”, em diu mentre em mostra un forat a terra. La terrisseria és l'escenari de la vida del Pere i de la Rosa, del Valentí, la Magdalena i la Maria Carme, i també de moltes altres persones que s'hi van veure vinculades. És part de la història d'un ofici i d'una ciutat, Sant Feliu de Llobregat.

Malgrat tot, com sovint passa en aquests indrets industrials on s'exercien oficis avui considerats obsolets, la terrisseria esdevé un lloc aturat en el temps i sense activitat, esperant un final que gairebé mai és honorable. En altres contrades, aquesta terrisseria es convertiria probablement en un museu, taller d'oficis o un espai didàctic per a estudiants per descobrir com vivien i treballaven les generacions anteriors i poder-ho tocar i olorar. Perquè la pantalla està molt bé, però res no és comparable a tenir a les mans un tros de terrissa roja i descobrir-ne el procés d'elaboració.

Vivim temps estranys on sembla que ens hem proposat esborrar qualsevol rastre del que vam ser. Cada dia tinc més clar que algun dia, quan ens caigui la bena dels ulls, ens adonarem de l'enorme error que hem comès.

El lloc de treball de l'avi Pere, tal com va quedar l'últim dia de feina

Com a reflexió final, voldria compartir amb tots vosaltres un dels últims posts del compte d'Instagram del Valentí, una declaració sincera de qui ho ha donat tot, ho ha intentat tot, però que no ha obtingut la resposta que, de ben cert, hauria d'haver tingut si tots fóssim una mica més conscients i sensibles amb la nostra pròpia història i el nostre passat.

"Tal com vaig dir en el comentari del 27 de maig, en l'aniversari de l'última fornada, avui amb la publicació d'aquest vídeo de l'obrador del pare tal com va quedar l'últim dia que va treballar al torn i que segueix igual al dia d'avui, acabo una etapa de divulgació de com era i què fèiem a la Terrisseria Grané de Sant Feliu de Llobregat. Baix Llobregat.

El 3 de setembre del 2019 quan vareig començar a publicar una fotografia diària de la Terrisseria, pensava que ajudaria a la conservació de la memòria històrica d'un ofici tradicional de la nostra ciutat.

Avui més de tres anys més tard i més de mil fotografies publicades, acabo, amb la convicció que en realitat el que he fet, ha estat només, donar a conèixer un patrimoni sentimental de la família Grané.

Gràcies."

La Casa dels Altres - La Selva del Camp

Fa uns anys vaig veure la película "La vida de los otros", una magnífica història d'espies ambientada a l'antiga República Democràtica d'Alemanya. Em va impactar veure com l'Estat, a través de la figura dels espies, s'infiltrava a la vida de les persones que considerava que tenien un comportament contrari a la línia governamental o que la seva manera de fer comprometia els valors comunistes.

El títol de la película, però, era el que m'atreia més de tota la història que, com dic, era fenomenal.

"La vida de los otros" 

Aquesta era la capacitat que tenia un espia, la de viure la vida d'altres persones mentre en feia el seguiment, n'escoltava les converses o s'infiltrava dintre de les seves cases mentre ells no hi eren per sabotejar un endoll, enverinar una poma o col·locar micròfons fins i tot a la cambra de bany.

Salvant les distàncies, la sensació que devia tenir qualsevol d'aquests espies dels anys de la Guerra Freda és molt similar a la que algú pot sentir entrant a una casa vella, amb història, carregada de mobles, fotos, quadres, llibres, roba, i s'hi està fins que el sol es pon, havent de recórrer les habitacions amb les llums de mà com a única font d'il·luminació i, clar està, desitjant que no s'acabin les bateries en aquell moment quan a fora al carrer tot és fosc i negre.

Les fotos, però, no aconsegueixen transmetre una de les sensacions més potents quan un recorre un lloc com aquest: l'olor. Aquella olor forta, mescla de pols, armari tancat, naftalina, paper antic, humitat i plomes i fems de colom. I el silenci. El sepulcral silenci que fa que les ombres que queden darrere dels teus passos, allà on el llum de mà no il·lumina, es tornin molt més fosques i amenaçants.

Aquest lloc no està abandonat, però igual que aquests, acabarà sucumbint al pas del temps. O serà víctima de l'especulació immobiliària. O dels mateixos hereus que, estressats pels costos de manteniment d'una casa com aquesta, acabaran desfent-se'n, entregant un tros del seu passat al primer que en pagui una suma de diners suficient. I si convé, li deixaran els calaixos plens de fotografies dels avis o les parets amb els quadres dels avantpassats que van viure aquí mateix fa dos-cents anys.

És respectable, no seré jo qui ho jutgi, però a un servidor li costa de digerir.

Sigui com sigui, n'hem pogut rescatar un trosset perquè el dia que desaparegui del tot no ens sentim tan buits.