10/08/2017

El Taller


Avui porto al blog quelcom especial.

Fa uns dies una amiga em van demanar si podia fer una cosa per ella. El seu pare els havia deixat de forma inesperada feia ben poc i amb els sentiments encara a flor de pell la seva mare i ella havien decidit portar a terme la difícil tasca d'endreçar la casa, de decidir de quins objectes del pare es desprendrien i de quins no. Tothom que hagi passat per aquesta experiència sap quant n'és de difícil remenar i desfer-se de les coses que havien pertanyut a algú a qui estimes.

Abans, però, de portar a terme aquesta feina volien conservar les imatges d'un petit talleret tal com l'havia deixat el pare i em va contactar per si jo volia fer-ho: tenia la missió de congelar el temps i l'espai, fotografiar els objectes en la seva posició tal com van quedar. La ràdio, la grapadora, les eines... Obviament vaig acceptar, i gaire bé de forma immediata vaig sentir el pes de la responsabilitat a sobre.

He de dir que em va honorar que pensés en mi, de la mateixa manera que sentia cert temor a no estar a l'alçada, mai havia fet res semblant però ella em va animar: "Jaume, veig els reportatges que fas, aquest espai en certa mesura també és un lloc abandonat" Em va colpir la seva manera de veure-ho, però tenia tota la raó, així que si ella tenia la fortalesa de demanar-m'ho jo havia de tenir-la per fer-ho.

De seguida que vaig arribar al lloc vaig adonar-me que aquell no era l'espai preferit del seu pare: allò era el seu temple, el seu petit reducte, el seu raconet de pau, d'introspecció. Les eines, totes les capses perfectament etiquetades, el bolígraf sobre la taula al costat d'una llibreta, la ràdio, els pinzells... Tot al seu lloc. Tots aquells objectes i la manera com estaven colocats m'estaven parlant, em dèien com era la persona que havia ocupat aquest espai i en el qual ara jo hi entrava: metòdic, enginyós, aprofitador, cuidadós, ordenat. 

Aquest és el resultat d'haver-me adentrat dintre del petit món del pare de la meva amiga. Serveixi aquesta entrada com el meu petit homenatge.

Que en pau descansi.























28/06/2017

Antiga fàbrica de filats de llana de "Cardona Hermanos"

Us presento una de les fàbriques textils de la conca del Gaià, una de les que va pertànyer als germans Cardona Baldrich al Pont d'Armentera a la segona meitat del S. XIX.

En aquesta ocasió no podem considerar que l'edificació en sí estigui en perill però sí que és cert que de les moltes fàbriques que van poblar aquesta conca se'n conserven en bon estat ben poques i cap d'elles s'ha museitzat: queda l'estructura, s'han reaprofitat per a usar-les com a magatzems i fins on jo sé cap d'elles són visitables al public. Una llàstima, ja que si d'aquest patrimoni no se'n fa divulgació ni es permet que la població se'l pugui fer seu, acabarà en l'oblit.

Hi ha força informació sobre aquesta fàbrica i aquesta familia. Un dels llibres que més i millor en parla és el de l'Àngels Boada "La industria llanera al Pont d'Armentera 1877 i 1887", on no només aborda la pròpia activitat industrial del Pont en aquells anys si no que aporta gran quantitat d'informació sobre la vida personal dels Cardona Baldrich, informació que va poder rescatar d'una casa que estaven rehabilitant al Pont i que es va salvar quasi miraculosament instants abans que fos destruïda: correspondència, mostres de teixit, llibres de comptes... Un autèntic tresor documental que s'hauria perdut si no fos per l'Àngels.

Us deixo amb les imatges que vaig poder prendre l'abril del 2016 tant de la pròpia nau com de tot el que s'amaga sota terra: tots els passadissos, la canalització del salt d'aigua i les politxes amb les seves corretges.

 La fàbrica, en els seus anys d'esplendor, a la segona meitat del S. XIX








Diverses zones de la fàbrica


 Claus de pas i turbina


Detalls: bobines de fil de llana

 Detall: peça de llana penjant encara d'un ferro





Politxes i tub del salt d'aigua, intactes

Detall de la porta 

Detall d'endolls

Jaume Cardona Olivé (1862-1942), fill i nebot dels Cardona Baldrich
i besavi del qui escriu






Reproducció d'alguns dels documents que es van trobar de manera fortuïta, mostrats durant la presentació del llibre

18/03/2017

Casa de les punxes o Torre Galimany - Valls

Immoble singular situat al centre de Valls, mescla modernisme amb elements de reminiscència medieval.
La pàgina de la Diputació de Tarragona diu que és un "Conjunt aïllat format per edifici-habitatge i fábrica. La casa és de planta baixa i tres pisos. La seva estructura és irregular. El cos central presenta totes les portes de la planta baixa modificades. En el primer pis hi ha tres balcons amb portes resseguides per motllures amb ornamentació floral modernista. A l'esquerra, i fent cantonada, hi ha un cos sobresortint de planta quadrada, que presenta una petita terrassa a l'alçada del primer pis. A la banda dreta s'aixeca una torre de base circular d'inspiració medieval amb coberta cònica de ceràmica verda.

El material de la construcció és maó arrebossat i pintat, amb petits detalls decoratius de ceràmica i maó" per continuar acceptant que l'immoble ha sigut objectiu dels vàndals: "Coneguda popularment com a «casa de les punxes», aquesta curiosa construcció ha sofert en els últims anys els atacs del vandalisme que l'han privada del seu aprest senyorial, malgrat que conserva les elegants torres i la xemeneia dels annexos industrials. Va ser construïda darrere de l'estació per motius pràctics de l'empresa Galimany, de productes insecticides, a la qual pertanyia.


L'edifici, que data de començaments de segle XX, és força singular i constitueix una distingida combinació d'elements historicistes (la torre quadrada amb merlets i la torre circular amb coronament cònic) i elements modernistes (les motllures de les finestres, la forja, la ceràmica vidriada i el coronament sinuós de l'edifici).Posteriorment la propietat va passar a mans d'una companyia belga, i s'hi fabriquen refractaris per al mercat internacional. Actualment tant la casa com la fàbrica estan abandonats i vandalitzats."


No estic segur si l'ajuntament de Valls, la diputació o qui n'hagi sigut el propietari durant els últims anys podrien haver fet més per aquesta casa tan singular. El que és un fet és que a Valls tenen un problema amb el patrimoni arquitectònic, només cal donar-se un tomb pel seu casc antic per entendre el que dic: edificis apuntalats, ensorrats, cases que en altre temps devien haver sigut propietat de persones significades en veritable risc de ruïna...


Veient l'estat actual d'abandonament de la casa de les punxes només ens resta esperar que caigui. Com tants d'altres edificis emblemàtics del nostre territori, immobles que desapareixeran per sempre, història de les nostres ciutats que s'haurà perdut del tot.

Imatges dels anys feliços, entre 1910-1920
Segona i tercera foto cedides molt amablement per l'Àgueda Galimany, descendent d'aquesta casa




I l'actualitat...