El Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya. Una mica d'història.

L'arribada del ferrocarril a Valls el 1883 va representar un avantatge significatiu per a tot l'Alt Camp i les seves indústries, ja que podien utilitzar aquest mitjà de transport per moure les seves mercaderies. Abans d'això, l'ús de carros i tartanes era l'única opció disponible.

Un dels seus itineraris seguia el camí de ferradura cap al Pla de Cabra i el Pont d'Armentera, amb destinació a Igualada. Es va projectar una línia de ferrocarril transversal que connectava Tarragona i Roses, passant per Valls, Igualada, Manresa, Vic i Figueres, amb una extensió total de 258 quilòmetres.

 

Recorregut previst del “Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña” segons el projecte de 1883

Aquesta ruta enllaçava més de tres-cents pobles i es creuava amb més d'una trentena de carreteres, així com amb diverses línies de ferrocarril ja existents. La finalitat d'aquest projecte era facilitar l'exportació dels productes de la indústria catalana als mercats nacionals i internacionals, especialment a aquelles localitats on es disposava d'energia a baix cost, com ara fusta o aigua.

En aquest sentit, i, a iniciativa del govern central, es van subscriure accions per compensar els possibles expropiats. L’acta de constitució de la societat promotora i explotadora de la companyia, així com els seus estatuts, accionistes inicials i consell d’administració encara es pot consultar a la “Gaceta de Madrid” del 3 d’agost de 1883, a la pàgina 13: https://www.boe.es/gazeta/dias/1883/08/03/pdfs/GMD-1883-215.pdf

 

Portada de la “Gaceta de Madrid” on es fa anunci oficial del projecte

 

Acció emesa pel govern espanyol per sufragar les obres del ferrocarril transversal

Però tornem a l’inici: sembla que va ser el desembre de 1882 quan l'enginyer Josep Campderà i Parés va presentar públicament el projecte del Ferrocarril Transversal. El 8 de desembre, tota la premsa tarragonina va difondre una circular signada per 84 entitats i persones representatives de diversos sectors ciutadans convocant una reunió, el resultat de la qual no va ser molt encoratjador.

La reunió es va celebrar el dia 10. L'Ajuntament de Valls, però, va excusar la seva assistència a causa del curt termini de convocatòria, el dia 8. Malgrat això, Josep Campderà no es va espantar i va iniciar la promoció del projecte. Sense dubte, ell va ser l'ànima d'aquesta iniciativa. Potser per això, l'abril de 1884, li va ser concedida, pel rei, la "encomienda de número de Isabel la Católica"

 

Accionistes de “La Compañía del Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña” (CFTPC) 

Així doncs, el 9 d'agost de 1883 a les 4 de la tarda, van començar a Vila-rodona les obres del Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya. Es van iniciar en un terreny de Maria Guardià Vidal amb uns simbòlics cops de pic i, tot seguit, una brigada de treballadors va començar les feines, disparant un seguit de barrinades.

Durant l'acte, hi va actuar una orquestra de Sant Sadurní, que probablement havia d'amenitzar la festa major (10 d'agost, Sant Llorenç) i els Xiquets de Valls. El projecte era liderat pel mateix enginyer Josep Campderà i Parés, qui va assistir a l'acte d'inici de les obres amb altres personalitats polítiques o lligades al projecte. L'elecció de Vila-rodona com a punt de partida de les obres sembla que va ser deguda a la gratitud del consell d'administració de la companyia del ferrocarril per les facilitats donades per l'Ajuntament de Vila-rodona en l'adquisició dels terrenys.

El propòsit inicial era enllestir primer el tram entre Tarragona i el Pont d'Armentera, i a les obres hi van arribar a treballar un centenar de peons. Almenys durant un any es va treballar intensament en les obres als termes municipals de Vila-rodona, Aiguamúrcia i el Pont d'Armentera. Durant aquest temps, al llarg del trajecte, es van materialitzar desmunts, terraplens i embornals.

Moltes de les obres realitzades han romàs gairebé intactes al llarg de més d'un segle, gràcies només a l'acció del temps. Tanmateix, en les darreres dècades, per manca de protecció i a causa d'explanacions de terres agrícoles, una bona part d'elles s'han anat destruint.

 

Carta de Josep Campderà al director del Centre de Lectura de Reus, demanant publicitat sobre el 
“Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña”

   

 

Diferents vestigis de les obres al terme municipal de Vila-rodona. – Font: Arxiu Santesmases-Rabadà

A partir de 1885, però, les coses es van anar complicant, i un accident laboral amb la mort d'un treballador no hi va ajudar. El desembre de 1886, el marquès de Montoliu prengué el comandament de la direcció general de la companyia i va decidir redefinir l'estratègia. Del projecte inicial ambiciós de travessar Catalunya de punta a punta amb dos ramals complementaris, es va passar a presentar a la capital de l'Alt Camp un pla de treball per completar el tram entre Tarragona i Valls en el mínim temps possible. Així, el Ferrocarril Transversal de Catalunya va transformar-se en un modest carrilet.

 Sota la batuta del marquès de Montoliu, el projecte entre Tarragona i Valls semblava encaminar-se cap a una direcció prometedora. El marquès destacava per la seva personalitat, posició social, prestigi i influència. Aprofitant aquests atributs, va mobilitzar els seus contactes per explorar la possibilitat d'obtenir finançament a canvi de participació en el projecte. Com a argument de persuasió, destacava que l'Ajuntament de Tarragona ja havia subscrit títols per valor de 70.000 pessetes, i que s'esperaven subvencions de la Diputació, l'Ajuntament de Valls i bancs locals de les dues localitats.

Plànol de les restes de les obres localitzades als termes de Vila-rodona, Aiguamúrcia i El Pont d’Armentera, tal com es conservaven l’any 1989

L'agost de 1887, tot semblava a punt per reprendre les obres. Segons informava el "Diario de Tarragona", només restava recaptar el 25% del capital subscrit per disposar del finançament necessari.

A finals de gener de 1888, es va anunciar que les obres es reprendrien al març i que ben aviat el tram estaria operatiu. De fet, el 19 de gener es va formalitzar el contracte per a la construcció del tram amb l'empresari Ernest Bergue, que també es faria càrrec del subministrament del material fix i mòbil.

Ernest Bergue es presentava com una elecció segura, ja que el seu pare havia construït el primer ferrocarril de la península, de Barcelona a Mataró, i els seus germans havien estat responsables de la construcció del ferrocarril de Barcelona a Martorell, a més de realitzar diversos ponts metàl·lics arreu de la península.

Arribat el març, el "Diario de Tarragona" informava que la proposta de construcció presentada per Bergue havia estat aprovada, i només esperava l'atorgament de l'escriptura notarial, prevista per aquella mateixa setmana, per començar immediatament les obres. A principis d'abril, els mitjans de comunicació indicaven que les obres començarien després de Setmana Santa, no només de Tarragona a Valls, sinó també a tota la línia fins a Roses. A Tarragona, ja hi havia l'enginyer Agustí Sandoval i el contractista Celestí Goé, acompanyats d'una brigada d'obrers.

El 19 d'abril, Bergue es va reunir amb l'alcalde de Tarragona per comunicar-li que les obres començarien a principis de maig i que en vuit mesos el tren circularia des de Tarragona fins a Valls.

I efectivament, el 4 de maig van iniciar-se les obres a Tarragona. Tota la plana major de la Companyia del Ferrocarril Transversal, a més d'enginyers i contractistes, van recórrer tot el futur trajecte fins al límit del terme municipal de Tarragona. El dilluns següent, es van posar en marxa les obres de desmunt en el lloc anomenat "Tetuan". A finals de juny, més de sis-cents treballadors ja estaven ocupats en el trajecte de Tarragona a Valls.

Com era habitual en aquests casos, després d'una gran onada d'optimisme, va arribar el silenci. I aquesta vegada, res no va trencar aquest mutisme, fins que el 29 de novembre de 1890, més de dos anys després de l'aturada dels treballs, va dimitir el consell d'Administració i es va nomenar una comissió liquidadora.

Bibliografia:

• Festacatalunya.cat
• Projectes de ferrocarrils frustrats. El Transversal del Principat de Catalunya i el Ferrocarril Tarragona-Valls-Cervera-Ponts" - Josep Santesmases Ollé
• Els ferrocarrils inexistents (II): el ferrocarril de Tarragona a Valls
• Arxiu del Centre de Lectura de Reus

La Casa Vallmanya - Alcarràs

La Casa Vallmanya -també coneguda com a Cal Macià-, a Alcarràs, és un immoble catalogat com a Bé d'Interès Local. Fa un temps es va fer tristament popular per l'estat en què es troba tot i els esforços de plataformes com "Salvem Cal Macià" que topen un cop i un altre amb la inexplicable inacció de totes les administracions que podrien -i haurien- de fer quelcom per evitar-ne la pèrdua.

En l'àmbit històric, es dona la important circumstància que aquesta casa havia sigut residència d'estiu del MHP Francesc Macià, i hi ha documentades una quinzena de reunions d'alt nivell amb personalitats de l'època entre aquestes quatre parets.

                    

                    

La grandesa d'un país també es mesura per la manera en com tracta el seu patrimoni.

I casos com aquest no parlen precisament bé de nosaltres ni com a país ni com a societat.

Recentment, però, -i en ple mes d'agost- el govern de la Generalitat ha rebutjat incloure la casa a la llista de Bens Culturals d'Interès Nacional. La petició de la plataforma ciutadana "Salvem Cal Macià" que ho va sol·licitar fa un any, ha sigut desestimada al·legant que, tot i el valor històric i arquitectònic de l'immoble, aquests no són suficients per a ser inclòs en el llistat nacional. Afegeix, a més, que amb l'actual catalogació com a Bé d'Interès Local la casa ja disposa d'un grau de protecció suficient i adequat.

Podeu jutjar vosaltres mateixos sobre aquestes afirmacions.

    

La notificació de la vergonya

L'antic casal republicà - Puigverd d'Agramunt

Corria el 1939 quan el casal republicà de Puigverd d'Agramunt, una de les dues societats del poble —l'altre, a escassos cent metres, el local dels “de dretes”— va ser confiscat per la dictadura franquista i arrendat aquell mateix any a algú que en garantís el perfecte funcionament sota els preceptes de la dictadura.

Van passar els anys i el 1957 el règim va decidir desprendre's de l'immoble, oportunitat que va aprofitar el Sr. Grau per a adquirir-lo per 4.001 pessetes de l’època. Des d'aquell moment, no va haver-hi concert de festa major o esdeveniment important del poble que no tingués com a protagonista l'antic casal republicà —el Cafè, com el coneixien i encara el coneixen els veïns—.

A la mateixa porta de l'edifici ens espera i ens atén, molt amablement, l'alcalde Joan Eroles, qui de seguida passa de la formalitat inicial a compartir amb mi records propis d'infància i joventut. El Joan, amb 70 anys cronològics, però amb una vitalitat i un aspecte més propis d'un vailet, m'explica com a la primera planta del cafè, una sala que no arriba als 50 metres quadrats, s'hi reunien una dotzena de músics en dates assenyalades i el públic, totalment entregat, picava amb els peus el terra de fusta fent ressonar tot l'edifici com un enorme timbal de Festa Major.

Els temps d’orquestres i festa major, però, van passar i el cafè va quedar-se definitivament en silenci a la dècada dels noranta del segle passat, mentre encara n'eren amos els descendents del Sr. Grau. L'últim propietari, el Sr. Mariano Grau, abans de morir fa tot just un parell d'anys, va prendre una decisió: volia tornar al poble allò que un dia la dictadura els va prendre, i va optar per fer donació de l'edifici que un dia va ser la seu del casal republicà a l’ajuntament, al poble.

Avui, hem aconseguit tornar a obrir les portes per copsar-ne l'estat actual mentre el municipi decideix quin us li dona a l'equipament. L'antic casal s'haurà de reconvertir, i serà el que el poble vulgui, com sempre hauria hagut de ser. Els records, però, de nits de festa major, de balls, de festejos, de partides de dòmino o de cartes, tot això ja ningú els ho prendrà als veïns de Puigverd d'Agramunt.

Casa Sugranyes - Montblanc

Vaig assabentar-me de la situació de Casa Sugranyes de casualitat, com gairebé sempre en aquests casos, i a través de les xarxes socials em vaig posar a estirar el fil. A mesura que llegia, no em podia creure el que anava descobrint: un casalot de finals del segle XIX, amb una història de la qual se’n faria una sèrie a Netflix si en lloc d’estar a Montblanc estigués a Massachusetts, condemnat a la demolició.

Sí, tal qual: a la demolició.

I com podia ser això? Una casa que no amenaça ruïna, amb una presència exterior imponent, com pot estar condemnada a desaparèixer?

Deixant de banda els detalls escabrosos de les relacions personals trencades, traïdories i jugades vàries més pròpies de bandes criminals rivals que de l’alta política, la realitat és que hi ha una família lligada a aquesta casa. I mai millor dit: lligats. De peus i mans. Ni poden fer obres necessàries per al correcte manteniment, ni molt menys de reforma o adequació. Tampoc poden vendre, ni poden contractar cap subministrament bàsic. I per a acabar-ho d'adobar, amb un expedient d’expropiació a sobre la taula perquè, segons el consistori, aquesta casa no té cap tipus d'interès ni històric, ni arquitectònic ni qualsevol altre més enllà del component sentimental que la propietària té envers Casa Sugranyes.

En definitiva, que estan atrapats.

La Marta, l’actual propietària, és descendent directa dels Sugranyes que a finals del S.XIX van aixecar un petit imperi de la indústria de l’alcohol a Montblanc. La casa no era seva, la va adquirir fa un temps animada, entre d’altres, per aquells que avui li neguen el dret a mantenir la propietat, els que, cínicament, els contesten a les instàncies que ella presenta demanant una resposta amb base jurídica del perquè la casa s’ha d’expropiar que l’únic motiu pel qual la casa segueix en peu és perquè la Marta hi té un lligam sentimental. Una propietària que està disposada fins i tot a cedir-la a l’ajuntament perquè se li doni l’ús que el consistori consideri més adequat per evitar que Casa Sugranyes sigui devorada per les excavadores.

De debò que no hi ha ningú a l’ajuntament que hi vegi el potencial d’un edifici d’aquesta mida, amb una estructura sòlida, rodejat de places d’aparcament, a tocar de les muralles? O potser és precisament aquest el problema, que està massa a prop de les muralles?

Qualsevol que tingui un mínim de nocions jurídiques sap que la resposta de l'administració davant un fet tan greu com és que et vulguin expropiar una propietat, davant d’una qüestió fonamentada jurídicament no es pot contestar com si estiguéssim a casa de la padrina, amb sabatilles de felpa, i menjant galetes de canyella. Si l’expropiació té base jurídica, la resposta ha de ser fonamentada sobre la base de la normativa municipal. Contestar que això són obsessions sentimentalistes de la propietària i que el que passa és que està enamorada d’aquesta propietat, a part que no són formes, ratlla el ridícul i hauria de fer replantejar els montblanquins en mans de qui deixen el destí del patrimoni del seu municipi.

No sorprèn que sigui aquest mateix consistori el que té un dels teatres més bonics de Catalunya deixant-lo ensorrar, i tot i que és de titularitat privada, des de l’ajuntament hi ha interès 0 a buscar solucions per a donar-li una segona vida al Teatre Principal. O l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, un lloc que hauria sigut propici per a habitatges socials en aquests difícils temps que corren, va ser devorada ràpidament per les excavadores. Montblanc és molt més que muralla. Té un patrimoni extens que des de fa anys s’intenta fer desaparèixer amb l'única finalitat, sembla, d’acabar convertint la Vila Ducal en un parc temàtic de l’edat mitjana.

De debò és això el que vol la gent de Montblanc?

Com localitzar i entrar als llocs abandonats

Una de les preguntes recurrents que em feu arribar a través de les xarxes socials és «Jaume, com ho fas per trobar i entrar en aquests llocs que publiques?»

Entenc que, vist des de fora, aquesta és una qüestió que genera força curiositat quan no estranyesa, així que miraré d’aportar una mica de llum a tot plegat. En el fons, el més complicat és començar, donar el primer pas i trobar allò que et funciona per a poder aconseguir el teu objectiu: trobar llocs susceptibles d’estar abandonats. Un cop interioritzat un mètode de treball eficaç, és com tot, es converteix en una tasca gairebé mecànica.

Em permetreu que primer abordi la part que tracta de com accedir, que potser és la part més òbvia. El tema de la localització és més complex i en parlarem més endavant.

Hi ha dues maneres d’accedir a un lloc abandonat: amb permís o sense. La diferència és abismal entre fer-ho d'una manera o d'altre, i fins i tot en el cas d'accedir amb autorització el panorama també canvia radicalment si l'interlocutor és un particular o una administració. Si el que ens ha de donar permís és un particular, normalment les coses flueixen. Els expliques el que fas i l'interès que tens en fotografiar "tal qual" la seva propietat: 

- «Nen, t'ho netejaré tot abans que vinguis, que està tot molt deixat! 

- NOOO!! No tregui les teranyines, si us plau!». 

Es necessiten grans dosis d’empatia, d’escolta activa i comprensió sense perdre de vista l’objectiu: aconseguir el permís.

Un cop superada l'estranyesa inicial, el propietari particular no acostuma a posar problemes.

La cosa canvia radicalment quan l’autorització te l'ha de donar l'administració, l'església o qualsevol ens que no sigui una persona física. I té la seva lògica: primer de tot, tenen pànic a que prenguis mal a la seva propietat. En segon terme, els estàs demanant permís per fer fotos d'un espai degradat, que pertany a una administració que, normalment, rep diners públics per, entre altres coses, mantenir en bon estat l'edifici en qüestió. I tu els demanes que et deixin entrar, que hi vols fer fotos i que, ves a saber, potser les publicaràs i així tothom descobrirà com està de brut i deixat aquell edifici que ara mateix, ben tancat, no fa nosa ni soroll ni els resta vots.

Òbviament, no els fa cap gràcia.

I com a exemple clar i nítid: la Tabacalera. Però n'hi ha més, molts més. A Tarragona, la resposta també va ser que no amb el preventori de la Savinosa o la Ciutat Residencial, per citar només un parell dels molts exemples que podriem dir, ja que la llista de llocs gestionats per administracions en què la resposta ha sigut negativa al·legant pressumptes motius de seguretat és llarga, molt llarga, amb alguna feliç excepció com l’autorització concedida per fotografiar la ja desapareguda caserna de la Guàrdia Civil del carrer López Peláez de Tarragona.

Així doncs, són comptades les ocasions en què l'administració m'ha obert les portes d'un immoble que depengui d'ells per a documentar-lo. Això no vol dir que dintre d'aquestes institucions no hi hagi qui, a títol personal, intenta donar-te un cop de mà. 

En definitiva, si la visita és amb autorització, no hi ha pèrdua, s’entra per la porta: el propietari t'obre, t'acompanya i t'explica.

Solen ser visites enriquidores perquè coneixes de primera mà la història del lloc i les circumstàncies del seu abandonament. En contrapartida, has d’estar pel que fas, només tens una oportunitat de fer les fotos, de fer-les ben fetes, i mantenir una conversa amigable i distesa amb el propietari de vegades entra en conflicte amb el fet d’aconseguir l’estat de concentració necessari per a poder controlar com i què estàs fotografiant.

Però, i quan no existeix aquest permís perquè no ets capaç d'identificar a qui demanar-lo?

Aquest és un dels escenaris que fan que aquesta afició sigui altament addictiva. La resposta és que entres per on pots, si és que pots. Aquesta afirmació és molt àmplia, i només hi ha un límit autoimposat: no trencar res, no forçar la propietat. Tot i que hem de tenir clar que no estem violentant un domicili, ja que l’immoble no constitueix la residència habitual de ningú, no deixa de ser una propietat privada que té un amo, encara que se li estigui ensorrant.

És seva, i té tot el dret a mantenir-la tancada.

Per tant, aquí entra en joc el principi de prudència, i és que MAI s’ha de perdre de vista la possibilitat que t’enxampin. Aquell propietari que fa trenta anys que no apareix per allí és possible que, recorrent a la Llei de Murphy, s’hi presenti just el dia i l'hora en que tu ets a dintre. I ja t’avanço que el que vindrà després no serà divertit. Si això passa, no has de tenir res a amagar o ja has begut oli: no violentar el lloc és bàsic per no tenir problemes en cas que acabis "entrevistant-te" amb el propietari o amb l’autoritat.

I si et preguntes si m'han enxampat alguna vegada, la resposta és sí, tres o quatre, i sempre sense conseqüències gràcies al fet que no només semblava innocent sinó que també ho era. Em consta que alguns dels agents que m'han estat esperant a la sortida ara són seguidors de “La Makineta del Temps”

Arribat a aquest punt, suposo que us pregunteu «I què fas, Jaume, arribes allí i sempre trobes un lloc per on entrar?»

La resposta és no. De fet, no és infreqüent que el que havia de ser un dia d'exploració intens es converteixi en un romiatge per llocs mig en runes on no pots accedir. Podríem dir que aquesta és una afició on et gastes bastants quartos en combustible fent kilòmetres que sovint resulten infructuosos. Per entrar sense permís et pot tocar escalar, saltar, reptar per terra o travessar un camp d'ortigues. Per això, tot i que no cal tenir una condició física excepcional (diguem que jo no soc el que entendriem per un atleta...) sí que és necessari tenir un mínim d’habilitats motores i estar disposat a embrutar-se de valent.

En conclusió, el procés d'accés a un lloc abandonat comporta un seguiment que pot ser més o menys llarg. En alguns casos, anys. Vas passant, vas veient si tot està igual, si al llarg d'aquest temps s'ha tornat a habitar el lloc, si hi han iniciat obres de rehabilitació, i també, clar, si durant aquest temps algú ha intentat entrar (no, no em refereixo a fotògrafs). Que jo no violenti la propietat com a principi inexcusable no vol dir que tothom tingui aquesta premissa. I no perdem de vista els amics de les coses alienes, que tan sovint fan la feina bruta i sempre, sempre, s’assabenten dels llocs susceptibles d’estar abandonats molt abans que jo.

Un cop aclarit el com accedir, anem a la segona part del tinglado que seria el com trobar-los, que és la part més complicada i a l'hora important de tot plegat.

Quan vaig començar amb aquesta estranya afició cap allà el 2013, la meva primera via per localitzar llocs era agafant el cotxe i fent kilòmetres. Estic segur que tu que estàs llegint això, podries dir-me un parell o tres de llocs que coneixes que estan abandonats o fa un grapat d'anys que estan en desús i que els coneixes perquè els veus cada dia des del cotxe anant a treballar o quan fas escapadetes de cap de setmana: aquesta és la primera font d'indrets quan un comença. Els dos o tres primers anys me'n vaig fer un tip de recórrer masies enrunades plenes de porqueria, però era el que trobava anant per carreteres de segona per tot el territori.

Arriba un moment, però, que ja en tens prou de masies i pretens anar més enllà. I aquí és on entra en joc internet: a la xarxa hi és tot, sols cal saber on i com buscar, però aquesta no és una tasca fàcil ni que s'aprengui d'un dia per l'altre. Com en totes les coses que requereixen de certa tècnica, cal practicar, equivocar-se, tenir paciència, aprendre dels errors i anar perfeccionant el mètode: ja no ens val el que trobem, cal anar a buscar el que volem.

Els recursos, com dic, són pràcticament infinits si saps on buscar, però per anar obrint boca us diré que hi ha força blocs i pàgines dedicades, per exemple, al romànic, al patrimoni arquitectònic o a les construccions catalanes tradicionals. També portals immobiliaris on, de vegades, s'anuncien propietats curioses o, directament, totalment abandonades -les herències de famílies ben estants, són tot sovint caramels enverinats pels hereus que no poden assumir-ne el cost de manteniment i, anys després, les posen en venda en un estat de total degradació-

En tots els casos, és obligatori ser imaginatiu, fixar-se un objectiu i anar per ell sense defallir: algunes de les imatges que podeu veure al web són el fruit de moltes hores, dies, setmanes i en algunes ocasions, mesos d'investigació i recerca. I anar passant, anar controlant si és possible accedir-hi o no.

Una segona font per obtenir possibles ubicacions vàlides seria una eina que ens permet "volar" com les aus per sobre dels terrats i detectar forats a les teulades, senyal inequívoca de falta de manteniment -i, per tant, molt possiblement una manca prolongada de presència humana-.

Endevineu quina?

Efectivament: Google Maps. 

Amb aquesta aplicació de Google podem sobrevolar indrets que d'altra manera ens seria impossible, donant-nos l'opció de poder mapejar grans extensions de terreny en pocs minuts. Només cal tenir bona vista i paciència. 

I què hauríem de buscar? Hi ha forat a la teulada? Hi ha una casa al mig del camp o a la muntanya i no hi ha roderes de cotxe i el camí està esborrat? La casa està pràcticament amagada per la vegetació? Tot això serien indicis que no podem passar per alt.

Una tercera via, que dependrà molt del vostre caràcter i les vostres habilitats socials, són els contactes: amics, família, professionals relacionats amb el món de la construcció, de les arts o de les humanitats que de tant en tant poden aportar-nos pistes o, directament, el telèfon d'algú que té un immoble curiós al qual val la pena fer-li unes fotos abans no s'ensorri.

Podeu estar ben segurs que hi ha d'altres mètodes per localitzar aquestes càpsules del temps, però ja estaria explicant massa i sempre cal deixar marge per a la imaginació i el misteri, oi? ;)