El Banc d'Espanya de Tarragona

Entre el 17 de maig i el 16 de juny de 2024, amb motiu de l'exposició "Zoocosis" d'Estela de Castro, el Banc d'Espanya de Tarragona va tornar a obrir les portes de manera excepcional, vint anys després del seu tancament definitiu.

Per als que hem passat milers de vegades davant seu, somiant amb l'interior i desitjant trobar la manera d'entrar-hi sense aconseguir-ho, va ser una oportunitat única i potser irrepetible de veure'n l'interior.

La visita, però, estava limitada als espais del vestíbul principal i un parell de sales adjacents, que eren les zones que ocupava l'exposició. Em vaig quedar amb les ganes de pujar al pis superior, però donades les circumstàncies, ben bé més val això que res.

Aquí teniu el resultat d'aquesta petita excursió per l'interior d'un dels edificis més emblemàtics de Tarragona.

El Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya. Una mica d'història.

L'arribada del ferrocarril a Valls el 1883 va representar un avantatge significatiu per a tot l'Alt Camp i les seves indústries, ja que podien utilitzar aquest mitjà de transport per moure les seves mercaderies. Abans d'això, l'ús de carros i tartanes era l'única opció disponible.

Un dels seus itineraris seguia el camí de ferradura cap al Pla de Cabra i el Pont d'Armentera, amb destinació a Igualada. Es va projectar una línia de ferrocarril transversal que connectava Tarragona i Roses, passant per Valls, Igualada, Manresa, Vic i Figueres, amb una extensió total de 258 quilòmetres.

 

Recorregut previst del “Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña” segons el projecte de 1883

Aquesta ruta enllaçava més de tres-cents pobles i es creuava amb més d'una trentena de carreteres, així com amb diverses línies de ferrocarril ja existents. La finalitat d'aquest projecte era facilitar l'exportació dels productes de la indústria catalana als mercats nacionals i internacionals, especialment a aquelles localitats on es disposava d'energia a baix cost, com ara fusta o aigua.

En aquest sentit, i, a iniciativa del govern central, es van subscriure accions per compensar els possibles expropiats. L’acta de constitució de la societat promotora i explotadora de la companyia, així com els seus estatuts, accionistes inicials i consell d’administració encara es pot consultar a la “Gaceta de Madrid” del 3 d’agost de 1883, a la pàgina 13: https://www.boe.es/gazeta/dias/1883/08/03/pdfs/GMD-1883-215.pdf

 

Portada de la “Gaceta de Madrid” on es fa anunci oficial del projecte

 

Acció emesa pel govern espanyol per sufragar les obres del ferrocarril transversal

Però tornem a l’inici: sembla que va ser el desembre de 1882 quan l'enginyer Josep Campderà i Parés va presentar públicament el projecte del Ferrocarril Transversal. El 8 de desembre, tota la premsa tarragonina va difondre una circular signada per 84 entitats i persones representatives de diversos sectors ciutadans convocant una reunió, el resultat de la qual no va ser molt encoratjador.

La reunió es va celebrar el dia 10. L'Ajuntament de Valls, però, va excusar la seva assistència a causa del curt termini de convocatòria, el dia 8. Malgrat això, Josep Campderà no es va espantar i va iniciar la promoció del projecte. Sense dubte, ell va ser l'ànima d'aquesta iniciativa. Potser per això, l'abril de 1884, li va ser concedida, pel rei, la "encomienda de número de Isabel la Católica"

 

Accionistes de “La Compañía del Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña” (CFTPC) 

Així doncs, el 9 d'agost de 1883 a les 4 de la tarda, van començar a Vila-rodona les obres del Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya. Es van iniciar en un terreny de Maria Guardià Vidal amb uns simbòlics cops de pic i, tot seguit, una brigada de treballadors va començar les feines, disparant un seguit de barrinades.

Durant l'acte, hi va actuar una orquestra de Sant Sadurní, que probablement havia d'amenitzar la festa major (10 d'agost, Sant Llorenç) i els Xiquets de Valls. El projecte era liderat pel mateix enginyer Josep Campderà i Parés, qui va assistir a l'acte d'inici de les obres amb altres personalitats polítiques o lligades al projecte. L'elecció de Vila-rodona com a punt de partida de les obres sembla que va ser deguda a la gratitud del consell d'administració de la companyia del ferrocarril per les facilitats donades per l'Ajuntament de Vila-rodona en l'adquisició dels terrenys.

El propòsit inicial era enllestir primer el tram entre Tarragona i el Pont d'Armentera, i a les obres hi van arribar a treballar un centenar de peons. Almenys durant un any es va treballar intensament en les obres als termes municipals de Vila-rodona, Aiguamúrcia i el Pont d'Armentera. Durant aquest temps, al llarg del trajecte, es van materialitzar desmunts, terraplens i embornals.

Moltes de les obres realitzades han romàs gairebé intactes al llarg de més d'un segle, gràcies només a l'acció del temps. Tanmateix, en les darreres dècades, per manca de protecció i a causa d'explanacions de terres agrícoles, una bona part d'elles s'han anat destruint.

 

Carta de Josep Campderà al director del Centre de Lectura de Reus, demanant publicitat sobre el 
“Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña”

   

 

Diferents vestigis de les obres al terme municipal de Vila-rodona. – Font: Arxiu Santesmases-Rabadà

A partir de 1885, però, les coses es van anar complicant, i un accident laboral amb la mort d'un treballador no hi va ajudar. El desembre de 1886, el marquès de Montoliu prengué el comandament de la direcció general de la companyia i va decidir redefinir l'estratègia. Del projecte inicial ambiciós de travessar Catalunya de punta a punta amb dos ramals complementaris, es va passar a presentar a la capital de l'Alt Camp un pla de treball per completar el tram entre Tarragona i Valls en el mínim temps possible. Així, el Ferrocarril Transversal de Catalunya va transformar-se en un modest carrilet.

 Sota la batuta del marquès de Montoliu, el projecte entre Tarragona i Valls semblava encaminar-se cap a una direcció prometedora. El marquès destacava per la seva personalitat, posició social, prestigi i influència. Aprofitant aquests atributs, va mobilitzar els seus contactes per explorar la possibilitat d'obtenir finançament a canvi de participació en el projecte. Com a argument de persuasió, destacava que l'Ajuntament de Tarragona ja havia subscrit títols per valor de 70.000 pessetes, i que s'esperaven subvencions de la Diputació, l'Ajuntament de Valls i bancs locals de les dues localitats.

Plànol de les restes de les obres localitzades als termes de Vila-rodona, Aiguamúrcia i El Pont d’Armentera, tal com es conservaven l’any 1989

L'agost de 1887, tot semblava a punt per reprendre les obres. Segons informava el "Diario de Tarragona", només restava recaptar el 25% del capital subscrit per disposar del finançament necessari.

A finals de gener de 1888, es va anunciar que les obres es reprendrien al març i que ben aviat el tram estaria operatiu. De fet, el 19 de gener es va formalitzar el contracte per a la construcció del tram amb l'empresari Ernest Bergue, que també es faria càrrec del subministrament del material fix i mòbil.

Ernest Bergue es presentava com una elecció segura, ja que el seu pare havia construït el primer ferrocarril de la península, de Barcelona a Mataró, i els seus germans havien estat responsables de la construcció del ferrocarril de Barcelona a Martorell, a més de realitzar diversos ponts metàl·lics arreu de la península.

Arribat el març, el "Diario de Tarragona" informava que la proposta de construcció presentada per Bergue havia estat aprovada, i només esperava l'atorgament de l'escriptura notarial, prevista per aquella mateixa setmana, per començar immediatament les obres. A principis d'abril, els mitjans de comunicació indicaven que les obres començarien després de Setmana Santa, no només de Tarragona a Valls, sinó també a tota la línia fins a Roses. A Tarragona, ja hi havia l'enginyer Agustí Sandoval i el contractista Celestí Goé, acompanyats d'una brigada d'obrers.

El 19 d'abril, Bergue es va reunir amb l'alcalde de Tarragona per comunicar-li que les obres començarien a principis de maig i que en vuit mesos el tren circularia des de Tarragona fins a Valls.

I efectivament, el 4 de maig van iniciar-se les obres a Tarragona. Tota la plana major de la Companyia del Ferrocarril Transversal, a més d'enginyers i contractistes, van recórrer tot el futur trajecte fins al límit del terme municipal de Tarragona. El dilluns següent, es van posar en marxa les obres de desmunt en el lloc anomenat "Tetuan". A finals de juny, més de sis-cents treballadors ja estaven ocupats en el trajecte de Tarragona a Valls.

Com era habitual en aquests casos, després d'una gran onada d'optimisme, va arribar el silenci. I aquesta vegada, res no va trencar aquest mutisme, fins que el 29 de novembre de 1890, més de dos anys després de l'aturada dels treballs, va dimitir el consell d'Administració i es va nomenar una comissió liquidadora.

Bibliografia:

• Festacatalunya.cat
• Projectes de ferrocarrils frustrats. El Transversal del Principat de Catalunya i el Ferrocarril Tarragona-Valls-Cervera-Ponts" - Josep Santesmases Ollé
• Els ferrocarrils inexistents (II): el ferrocarril de Tarragona a Valls
• Arxiu del Centre de Lectura de Reus

La Casa Vallmanya - Alcarràs

La Casa Vallmanya -també coneguda com a Cal Macià-, a Alcarràs, és un immoble catalogat com a Bé d'Interès Local. Fa un temps es va fer tristament popular per l'estat en què es troba tot i els esforços de plataformes com "Salvem Cal Macià" que topen un cop i un altre amb la inexplicable inacció de totes les administracions que podrien -i haurien- de fer quelcom per evitar-ne la pèrdua.

En l'àmbit històric, es dona la important circumstància que aquesta casa havia sigut residència d'estiu del MHP Francesc Macià, i hi ha documentades una quinzena de reunions d'alt nivell amb personalitats de l'època entre aquestes quatre parets.

                    

                    

La grandesa d'un país també es mesura per la manera en com tracta el seu patrimoni.

I casos com aquest no parlen precisament bé de nosaltres ni com a país ni com a societat.

Recentment, però, -i en ple mes d'agost- el govern de la Generalitat ha rebutjat incloure la casa a la llista de Bens Culturals d'Interès Nacional. La petició de la plataforma ciutadana "Salvem Cal Macià" que ho va sol·licitar fa un any, ha sigut desestimada al·legant que, tot i el valor històric i arquitectònic de l'immoble, aquests no són suficients per a ser inclòs en el llistat nacional. Afegeix, a més, que amb l'actual catalogació com a Bé d'Interès Local la casa ja disposa d'un grau de protecció suficient i adequat.

Podeu jutjar vosaltres mateixos sobre aquestes afirmacions.

    

La notificació de la vergonya

L'antic casal republicà - Puigverd d'Agramunt

Corria el 1939 quan el casal republicà de Puigverd d'Agramunt, una de les dues societats del poble —l'altre, a escassos cent metres, el local dels “de dretes”— va ser confiscat per la dictadura franquista i arrendat aquell mateix any a algú que en garantís el perfecte funcionament sota els preceptes de la dictadura.

Van passar els anys i el 1957 el règim va decidir desprendre's de l'immoble, oportunitat que va aprofitar el Sr. Grau per a adquirir-lo per 4.001 pessetes de l’època. Des d'aquell moment, no va haver-hi concert de festa major o esdeveniment important del poble que no tingués com a protagonista l'antic casal republicà —el Cafè, com el coneixien i encara el coneixen els veïns—.

A la mateixa porta de l'edifici ens espera i ens atén, molt amablement, l'alcalde Joan Eroles, qui de seguida passa de la formalitat inicial a compartir amb mi records propis d'infància i joventut. El Joan, amb 70 anys cronològics, però amb una vitalitat i un aspecte més propis d'un vailet, m'explica com a la primera planta del cafè, una sala que no arriba als 50 metres quadrats, s'hi reunien una dotzena de músics en dates assenyalades i el públic, totalment entregat, picava amb els peus el terra de fusta fent ressonar tot l'edifici com un enorme timbal de Festa Major.

Els temps d’orquestres i festa major, però, van passar i el cafè va quedar-se definitivament en silenci a la dècada dels noranta del segle passat, mentre encara n'eren amos els descendents del Sr. Grau. L'últim propietari, el Sr. Mariano Grau, abans de morir fa tot just un parell d'anys, va prendre una decisió: volia tornar al poble allò que un dia la dictadura els va prendre, i va optar per fer donació de l'edifici que un dia va ser la seu del casal republicà a l’ajuntament, al poble.

Avui, hem aconseguit tornar a obrir les portes per copsar-ne l'estat actual mentre el municipi decideix quin us li dona a l'equipament. L'antic casal s'haurà de reconvertir, i serà el que el poble vulgui, com sempre hauria hagut de ser. Els records, però, de nits de festa major, de balls, de festejos, de partides de dòmino o de cartes, tot això ja ningú els ho prendrà als veïns de Puigverd d'Agramunt.