El Valentí m'assenyala el que sembla un simple tros de fusta brut de fang i em diu: “Aquesta era la tapa de l'amagatall que feia servir el meu pare per evitar que els milicians el trobessin i el portessin al front. Quan teníem visita, algú de casa feia caure un pot de llauna a terra i llavors el pare sabia que havia de córrer a amagar-se, fins que la visita marxés”.
Aquesta anècdota és només una del centenar que el Valentí em relata mentre recorrem i intento copsar tots els detalls de la Terrisseria Grané, l'última terrisseria que va quedar activa a Sant Feliu de Llobregat. No és només una vella terrisseria, sinó l'escenari de la vida de quatre generacions d'artesans terrissers que s'aferren a aquest espai amb dents i ungles per tal que la seva història i el seu mode de vida no quedin oblidats per sempre en la boira del temps.
Resulta difícil seguir el ritme del Valentí, qui em relata coses més ràpid del que puc processar. És conscient de la seva tendència a parlar molt i ràpid i de tant en tant es disculpa de manera totalment innecessària —“Parlo molt, ja ho sé”— però a continuació me n'explica una altra encara més interessant que l'anterior. No puc parar d'escoltar-lo. Aquest home, que ha passat amb escreix els setanta anys, té una vitalitat sorprenent, té tantes coses per explicar, hi ha tantes vivències i tanta història al voltant de l'omnipresent forn de la terrisseria, tantes penúries i també tanta felicitat entre aquestes quatre parets, que per a algú com jo que acabo de descobrir aquest món, és aclaparador. El Valentí, a més, ha fet una feina incommensurable de divulgació, intentant fer valdre aquest tros d'història que és la terrisseria familiar. Té un perfil d'Instagram que val la pena seguir: https://www.instagram.com/terrisservalenti/
Cada racó i cada habitació que vaig descobrint és encara més sorprenent que l'anterior. L'atmosfera és densa, com sovint ocorre en aquells llocs on s'hi ha viscut molt. Cada metre quadrat de la terrisseria podria ser un museu; a cada pam hi ha un record, una anècdota, una vivència que el Valentí comparteix amb mi. “Aquí va caure la mare i es va trencar el peu. Mai no va acabar de quedar bé del tot”, em diu mentre em mostra un forat a terra. La terrisseria és l'escenari de la vida del Pere i de la Rosa, del Valentí, la Magdalena i la Maria Carme, i també de moltes altres persones que s'hi van veure vinculades. És part de la història d'un ofici i d'una ciutat, Sant Feliu de Llobregat.
Malgrat tot, com sovint passa en aquests indrets industrials on s'exercien oficis avui considerats obsolets, la terrisseria esdevé un lloc aturat en el temps i sense activitat, esperant un final que gairebé mai és honorable. En altres contrades, aquesta terrisseria es convertiria probablement en un museu, taller d'oficis o un espai didàctic per a estudiants per descobrir com vivien i treballaven les generacions anteriors i poder-ho tocar i olorar. Perquè la pantalla està molt bé, però res no és comparable a tenir a les mans un tros de terrissa roja i descobrir-ne el procés d'elaboració.
Vivim temps estranys on sembla que ens hem proposat esborrar qualsevol rastre del que vam ser. Cada dia tinc més clar que algun dia, quan ens caigui la bena dels ulls, ens adonarem de l'enorme error que hem comès.
El lloc de treball de l'avi Pere, tal com va quedar l'últim dia de feina
Com a reflexió final, voldria compartir amb tots vosaltres un dels últims posts del compte d'Instagram del Valentí, una declaració sincera de qui ho ha donat tot, ho ha intentat tot, però que no ha obtingut la resposta que, de ben cert, hauria d'haver tingut si tots fóssim una mica més conscients i sensibles amb la nostra pròpia història i el nostre passat.
"Tal com vaig dir en el comentari del 27 de maig, en l'aniversari de l'última fornada, avui amb la publicació d'aquest vídeo de l'obrador del pare tal com va quedar l'últim dia que va treballar al torn i que segueix igual al dia d'avui, acabo una etapa de divulgació de com era i què fèiem a la Terrisseria Grané de Sant Feliu de Llobregat. Baix Llobregat.
El 3 de setembre del 2019 quan vareig començar a publicar una fotografia diària de la Terrisseria, pensava que ajudaria a la conservació de la memòria històrica d'un ofici tradicional de la nostra ciutat.
Avui més de tres anys més tard i més de mil fotografies publicades, acabo, amb la convicció que en realitat el que he fet, ha estat només, donar a conèixer un patrimoni sentimental de la família Grané.
