L'escala

 

La casa taller d'en Joan Salvadó i Voltas

Darrere les grans portes de fusta que separen la nostra realitat de la dels nostres avantpassats, hi ha indrets que haurien de ser gairebé sagrats i no pas oblidats. Un d'aquests va ser -sí, malauradament parlo en passat- el taller de Joan Salvadó i Voltas (Vila-seca, Tarragonès, 2 de juliol de 1890 - 1976 †), l'escultor vila-secà que va col·laborar estretament amb Antoni Gaudí en les obres de la Sagrada Família, en el disseny i confecció de no poques escultures del temple que van desaparèixer durant la Guerra Civil.

Més enllà de la seva col·laboració amb Gaudí, Joan Salvadó i Voltas era un artista capaç de donar vida al marbre, a la pedra i fins i tot a l'ivori, i es va acabar convertint en un magnífic restaurador. El que quedava del seu taller i el seu domicili, situat al carrer de Santa Bàrbara de Vila-seca, va romandre tancat i abandonat al llarg de molts anys, en silenci.

Avui, aquest edifici s’ha convertit en una casa de veïns moderna, on només la façana ens recorda el que un dia va ser el taller d'un artista col·laborador d'Antoni Gaudí, restaurador de les escultures del Baptisteri de la catedral de Tarragona i mestre especialitzat en art gòtic.

Aquesta situació, com ja us podeu imaginar, no és un cas aïllat, sinó un reflex d'una tendència alarmant: la manca de protecció i preservació del nostre patrimoni històric, de la nostra memòria. Mentre que en altres països, edificis amb una importància similar o fins i tot menor es converteixen en museus i centres culturals, aquí sovint s'abandonen a la seva sort, propiciant-ne la desaparició en el més absolut silenci mediàtic, o es destinen a usos completament aliens al seu valor original, com passa sovint amb els cinemes de poble, reconvertits en la seva majoria en supermercats.

La pèrdua del taller de Joan Salvadó i Voltas és més que una simple transformació d'un espai físic; és una amputació de la nostra memòria col·lectiva, una pèrdua irreparable que ens empobreix culturalment i ens fa perdre cada dia una mica de la nostra identitat, esborrant el rastre d'allò que vam ser i d'on venim. És urgent que les institucions i la societat en general prenguin consciència de la importància de preservar aquesta mena de patrimoni, només així podrem assegurar que la riquesa del nostre passat no es perdi en la foscor de l'oblit. Malauradament, tenim molts exemples de desídia institucional -qui no ha seguit el cas de la Casa Vallmanya a Alcarràs i les mentides de l'administració al més alt nivell en aquest afer?-

En honor a Joan Salvadó i Voltas, i a tants altres artistes i artesans que han enriquit la nostra història i la nostra cultura, és moment de prendre accions per protegir i valorar allò que ens fa ser el que som avui. No permetem que el silenci i la ruïna siguin els únics testimonis del nostre llegat cultural.

La vidriera que donava accés al taller, avui desapareguda

Vista general del taller

Les filtracions d'aigua van rebentar els forjats

El taller, amb una llum fantàstica, amb la forja en primer terme

Vista de la forja des de la planta altell del taller

Fotografia familiar trobada a l'interior de la casa

La desapareguda porta de la casa, amb les inicials de l'escultor, JSV

 

L'aniversari de la Julita

Avui la Julita hauria fet vuitanta-nou anys. Ella ja no podrà celebrar-ho, almenys no aquí entre nosaltres, però en el nostre record i en la nostra memòria, i tant que ho farà. 

I també els 90 i els 91, i cada any en què els qui encara no fa un mes ens hem quedat orfes de la seva presència siguem capaços de recordar-la. De la mateixa manera que el meu avi Joan n’hauria celebrat 103 o el nostre primer petit n'hauria fet 12 aquest any. Diuen que ningú mor del tot mentre hi hagi algú que el recordi, així que aquí estarem, Julita, recordant-te i celebrant-ho mentre siguem capaços de mantenir el cap clar.

La Julita, a més de ser fins fa ben poc la Cardona més longeva de tots els que quedem en vida -Julita Ribot Cardona, d'aquí el parentiu- va ser una de les meves principals fonts de memòria familiar. Mentre la salut la va respectar, vam parlar i ens vam trobar tot el que vam poder: no va dubtar a apuntar-se la primera a la reunió familiar dels descendents d'aquells germans Cardona Baldrich que va tenir lloc el 2017 al poble on tot va començar, El Pont d'Armentera (aquí l'article que ens van dedicar a la revista genealògica "Tataranietos" parlant sobre aquesta reunió), on va poder visitar l'antiga fàbrica i se li van entelar els ulls, emocionada.

La Julita, emocionada a la porta del que havia
sigut la fàbrica de teixits dels seus avantpassats

Un any abans, el 2016, ens va acompanyar -a primera fila, com havia de ser- a la presentació del llibre "La indústria llanera al Pont d'Armentera" de l'Àngels Boada, un llibre basat en gran manera en la documentació trobada al forat de l'escala durant unes obres a la que havia sigut la casa familiar dels Cardona Baldrich, i es va emportar a casa un exemplar signat per l'autora tota orgullosa del que havien fet els seus avantpassats.

El dia de la presentació del llibre a l'antiga fàbrica,
amb l'autora i el seu cosí Santiago

Vam esmorzar junts un parell o tres de vegades els últims anys i ens vam enviar fotos i anècdotes de tot el que jo anava descobrint i de tot el que ella anava recordant. Jo sempre l'apretava. "Julita, no saps qui era aquest senyor que surt en aquesta imatge? No et sona? Estàs segura que no tens cap altra foto a casa? Ja ho has mirat bé?" i ella sempre responia amb paciència i bonhomia. Sovint em deia "Jaume, jo només vull saber les coses boniques que descobreixis dels nostres avantpassats. Si trobes alguna cosa lletja, no cal que me l'expliquis" i trobo que no hi ha una frase més representativa del que era ella: va decidir passar per la vida mirant només el costat bonic de tot plegat, i tal com estan les coses al nostre voltant, em sembla una decisió del tot sensata per qui no vol acabar tocat del bolet amb el bombardeig de males notícies en el que vivim immersos.

Una mostra de la nombrosa documentació
que es va trobar a "Cal Patró"

Però el record més potent que guardaré de la Julita i pel que li estaré sempre agraït va ser quan vaig compartir amb ella el meu anhel de posar-li cara al seu besavi -el meu rebesavi- Jaume Cardona Baldrich. Hi va haver un moment en el transcurs de la meva investigació familiar en què posar-li cara al Jaume es va convertir en una obsessió. Ella, sempre disposada a ajudar, em deia que li sabia greu però que no tenia cap imatge d'ell -lògic: era un senyor que havia viscut del 1828 al 1894, la gent no anava fent-se selfies cada cinc minuts com ara- però, així i tot, jo sempre que tenia oportunitat insistia i ella, afable com la que més, mai tenia un no per resposta, sempre em deia que ho tornaria a mirar. I jo, conscient que era una causa perduda, li agraïa sense esperar cap resultat.

Però un bon dia em va escriure molt animada. Tenia una sorpresa per mi -i quina sorpresa!- Pensant, pensant, la Julita s'havia recordat que, quan ella i el seu germà eren petits, al passadís de casa hi tenien penjats dos retrats que a la canalla de casa els atemorien. La seva mare, cansada de sentir-los, va decidir un bon dia fer desaparèixer aquells dos retrats, però va tenir la magnífica idea de no llençar-los a la brossa, sinó que els va retallar i els va amagar on va poder. I on amagues un retrat de dimensions considerables? Doncs en algun objecte que també tingui unes dimensions generoses: en el cas del retrat de l'avi, al fons d'un mirall. I allí havia estat el Jaume els últims setanta anys, de cara a la paret a la part posterior d’un mirall a casa de la Julita, veient la vida passar. I gràcies a la seva memòria i a no donar-se mai per vençuda, vam poder alliberar-lo momentàniament del seu captiveri per poder posar-li cara al seu besavi, al meu rebesavi, al senyor del mirall.

I això sempre li agrairé perquè va ser un regal per a tota la vida.

Allà on siguis, que tinguis un feliç aniversari, Julita.

El mirall on estava amagat el retrat

El retrat, amb la forma del mirall

La casa de les columnes

Una magnífica casa senyorial, antiga residència d'una família acomodada i prominent, il·lustra la decadència d'un estil de vida que es va anar apagant a mesura que els temps canviaven.

Herències inassequibles, hereus vinguts a menys, i un patrimoni dispers i esmicolat entre multitud de descendents són elements comuns en molts dels abandonaments que documento, i aquest cas no n'és l'excepció.

A l'altre costat del problema, les administracions, com voltors, esperen impassibles que la casa caigui per acabar adquirint un apetitós solar al centre de la població. Un tros de pastís massa temptador per deixar-lo perdre, que farà que ningú mogui un dit per evitar-ne la pèrdua patrimonial i històrica. Ben aviat, un gran cartell anunciant pisos nous de trinca a preus desorbitats ocuparà l'espai que ara, amb prou feines i en un equilibri precari, ocupa la sala amb el piano.

Mentre arriba aquest dia, els pillatges són constants: desapareixen incessantment els pocs objectes de valor que encara es poden aprofitar. En aquesta casa, fins i tot ha desaparegut un enorme llit de fusta delicadament tornejada que ningú sap per on l'han pogut treure.

El final de la història per a tots aquests objectes sol estar en una aplicació de venda, compartint espai amb la roba del nen que s'ha quedat petita o la consola de jocs que ja no fem servir perquè ha quedat obsoleta.

Tot plegat, una història que em resulta tristament familiar.

 

L'antic cinema d'una colònia industrial catalana

L'any 1890, un destacat empresari català va adquirir uns terrenys per construir una fàbrica de filatures. La construcció va començar el 1894 i la fàbrica va entrar en funcionament el 1897. Entre aquesta data i el 1922 es va desenvolupar la colònia, amb la construcció d'habitatges, equipaments i serveis per als treballadors.

La colònia va experimentar un creixement notable fins a la dècada dels anys seixanta del segle XX, quan els inicis de la crisi del tèxtil van portar a un estancament.

Fins aleshores, aquesta colònia havia gaudit d'una rica vida cultural: el 1948 s'hi va constituir un Esbart Dansaire i es van començar a representar els Pastorets. El 1963 es va crear la coral de la colònia.

La crisi es va agreujar i, l'any 1983, la que en altres temps havia estat el motor econòmic de la comarca, ja només donava feina a unes 150 persones. La fàbrica va tancar definitivament el 1993, i amb el tancament va arribar el silenci i també el final de tantes tardes de cinema.