La Mussara

La Mussara, un dels despoblats més emblemàtics de Catalunya, sempre val la pena visitar-la. I si, a més, tens la fortuna de portar la càmera a sobre en un dia de boira com el que em vaig trobar ja fa uns quants anys, l’experiència es transforma. L’atmosfera espessa i silenciosa t’envolta i et submergeix de ple en els misteris i llegendes que s’han teixit al voltant d’aquest indret.

 

La vella farmàcia rural

Ens situem en aquell espai indeterminat de la geografia espanyola que abraça tants pobles i disseminats de l’interior. Indrets al que saps  que has arribat perquè, només baixar del cotxe —aquest cop amb l’amic Jordi—, totes les mirades dels vilatans, més aviat acostumats a veure com la gent passa de llarg del seu poble, es claven en aquests forasters d'aspecte estrany -roba fosca, motxilles, trípodes fotogràfics- que han decidit aturar-s’hi.

Aquest és l’últim abandonament documentat fins al moment d’escriure aquestes línies. Era febrer de 2025. Des de l’agost de 2024 no havia fotografiat res, però la insistència del Jordi —coneixedor de la meva manca de motivació i a qui agraeixo enormement la seva trucada i la seva proposta— va aconseguir treure’m de casa i tornar-me a portar a la carretera, a la recerca de nous indrets i noves aventures.

Com ja sabeu, sempre sóc força hermètic a l’hora de donar pistes sobre els llocs que visito: intento preservar-ne la integritat. Pot semblar una paradoxa voler mantenir l’abandonament d’un espai que cau a trossos, però no és del temps ni de la decadència que el volem protegir, sinó de la mà vandàlica i destructiva de l’home. És per això que no publicaré imatges de l’exterior d’aquest indret, encara que ajudarien a entendre com d’estrafolari va ser accedir-hi. Només us diré que ho vam aconseguir entrant per un forat al terra de la cuina. I no va ser fàcil ni tranquil·litzador sentir cruixir el terra sota els nostres peus mentre arribàvem a la part de la casa on estava la farmàcia.

Un cop a dins, ja ho veieu: una antiga farmàcia rural, decadent, però que encara conservava —per sort— molts dels elements que la fan inconfusible. Sé que fins no fa gaire, reposant al terra d'aquesta sala principal, encara hi havia el rètol exterior amb la paraula Farmacia, amb aquelles lletres antigues tan característiques dels anys setanta del segle passat. Malauradament, vam arribar tard i ja no el vam trobar, però almenys vam poder gaudir del lloc sense pintades ni destrosses, cosa cada cop menys habitual.

Al darrere de la zona pública de la farmàcia, com calia esperar, hi havia la rebotiga: uns mobles meravellosos, dignes de ser preservats, amb prestatgeries i armaris buits, però sorprenentment ben conservats, tenint en compte els anys d'abandonament i l'alt nivell d'humitat que hi havia.

A l’altra banda, el despatx. També buit, però amb uns mobles tant o més espectaculars, i, sorprenentment, amb tots els vidres encara intactes.

Investigant una mica la història i els motius de l’abandonament, ens trobem un relat que ens resulta familiar d'altres indrets amb  un final semblant: una família on els fills, cercant potser una vida millor lluny del poble, decideixen buscar fortuna a la ciutat, fins i tot a altres països. I la casa, i el negoci familiar, un cop desaparegut el pare, resten en silenci, congelats en el temps. Fins avui.

Va sent hora de dir adéu...

Avui, dia de Sant Joan, he decidit fer foc nou i posar punt final a la meva presència a les xarxes socials vinculades al projecte de La Makineta del Temps. Tanco tots els perfils, excepte aquest bloc, que continuaré alimentant de tant en tant i que es mantindrà com la finestra oberta al que encara pugui venir —si ve alguna cosa—, i la meva pàgina web, www.jaumecardona.com

Per als qui em seguiu de fa temps, sabreu que aquesta és una decisió madurada, llargament rumiada. No és fruit d’una envestida puntual ni d’un rampell. No tinc res, en essència, en contra de les xarxes socials. De fet, el projecte va néixer i créixer gràcies a elles, especialment a Twitter, on, en ple confinament, vaig començar a compartir aquell arxiu fins aleshores desconegut que dormia als discos durs. Ho vaig fer per distreure’m, però també per acompanyar. Perquè en aquells mesos incerts, la necessitat de connectar amb l’exterior es va fer imperiosa, i les xarxes van esdevenir, per a molts, l’única finestra oberta al món.

Però tot canvia. Els temps no són aquells, ni tampoc nosaltres. Ni les xarxes. Els espais que havien estat de descoberta i complicitat sovint s’han anat tornant competitius, polèmics, fins i tot tòxics. Ens hem acostumat a opinar de tot i de tothom, sense mesura ni empatia, com si el fet de tenir veu fos sinònim de tenir raó. Tots ens hem convertit en jutges de vides alienes, oblidant-nos de preguntar-nos, abans de llençar la pedra: “I jo, què faria?” o “Com reaccionaria si em passés a mi?”

Fa un temps, en algun lloc, vaig llegir una metàfora que em ronda de tant en tant: quan puges a un turó, t’exposes que et vegi tothom. I, amb tota humilitat us dic, que en aquest projecte he tingut sovint aquesta sensació, tant en públic com en privat. He rebut reconeixements que m’han enorgullit, sí, però també judicis, silencis i el buit de persones, col·lectius i institucions que han pesat.

Potser n’esperava massa de tot plegat, perquè, quan vaig començar a donar a conèixer aquesta temàtica, érem ben pocs els que en parlàvem, i l'acollida va ser tant brutal com inesperada. Per sort, més de deu anys després d'aquells inicis, avui tenim un bon grapat d'influenciadors, fotògrafs i periodistes que han pujat a l'onada del despoblament, l'abandonament i la conservació del patrimoni, que tantíssima falta ens fa avui dia.

Els que tinc més a prop saben que fa vora un any que no toco la càmera de fotos per documentar abandonaments. He arribat al punt de sentir-me fastiguejat. Les causes són múltiples, i no pretenc fer aquí un llistat de greuges —perquè, de segur, jo també he fallat a algú en algun moment en aquest periple de viatges, matinades i expedicions a llocs remots—. No vull marxar fent retrets. Possiblement, aquells que en algun moment m'han promès coses al llarg d'aquest temps i, a l'hora de la veritat, s'han posat de perfil se sentin interpel·lats en aquest escrit. O potser no. Ja no espero res de ningú. I per això plego. He fet aquest camí sol i sol és com marxo.

A tots aquells que us dediqueu a l'art, a la fotografia, a divulgar, i especialment als que ho feu sense esperar res a canvi, teniu i tindreu sempre el meu respecte i la meva admiració. Jo ja no puc més. I a tots aquells que m'heu seguit, que en algun moment heu clicat el cor o el "m'agrada", fent-me arribar que el que feia tenia sentit, agraïment infinit, ara i sempre: si no fos per vosaltres, aquesta decisió tan difícil de prendre hauria arribat molt, moltíssim abans.

Ara necessito recuperar les ganes de fer fotografia. La que sigui. No necessàriament abandonaments. I fer-la per mi, no pels altres ni per l'algoritme, ni per aconseguir l'aprovació de les xarxes o de determinades persones a qui, secretament, admiro. Necessito, també, deixar de sentir-me un simple caixer automàtic de fotografies impactants a canvi d'un copet a l'esquena, que també ha estat una sensació que m'ha acompanyat permanentment aquests últims anys i fins avui mateix.

Queden al disc dur uns quants centenars d'imatges que, potser, mai veuran la llum. Qui sap, potser algun dia m'autoregalaré el llibre que no ha pogut ser —i que tantes vegades m'han promès— i el degustaré lentament, a casa, amb els meus, recordant aquells caps de setmana en què, d'una tirada, em feia més de mil quilòmetres en solitari per fotografiar un piano boterut en algun château francès.

Ens retrobarem aquí, en aquest espai que encara sento com si fos casa meva. Potser de tant en tant. Potser només quan tingui alguna cosa per dir.

Fins aleshores, gràcies. De veritat.

Jaume Cardona Casanova

La Makineta del Temps

La casa taller d'en Joan Salvadó i Voltas

Darrere les grans portes de fusta que separen la nostra realitat de la dels nostres avantpassats, hi ha indrets que haurien de ser gairebé sagrats i no pas oblidats. Un d'aquests va ser -sí, malauradament parlo en passat- el taller de Joan Salvadó i Voltas (Vila-seca, Tarragonès, 2 de juliol de 1890 - 1976 †), l'escultor vila-secà que va col·laborar estretament amb Antoni Gaudí en les obres de la Sagrada Família, en el disseny i confecció de no poques escultures del temple que van desaparèixer durant la Guerra Civil.

Més enllà de la seva col·laboració amb Gaudí, Joan Salvadó i Voltas era un artista capaç de donar vida al marbre, a la pedra i fins i tot a l'ivori, i es va acabar convertint en un magnífic restaurador. El que quedava del seu taller i el seu domicili, situat al carrer de Santa Bàrbara de Vila-seca, va romandre tancat i abandonat al llarg de molts anys, en silenci.

Avui, aquest edifici s’ha convertit en una casa de veïns moderna, on només la façana ens recorda el que un dia va ser el taller d'un artista col·laborador d'Antoni Gaudí, restaurador de les escultures del Baptisteri de la catedral de Tarragona i mestre especialitzat en art gòtic.

Aquesta situació, com ja us podeu imaginar, no és un cas aïllat, sinó un reflex d'una tendència alarmant: la manca de protecció i preservació del nostre patrimoni històric, de la nostra memòria. Mentre que en altres països, edificis amb una importància similar o fins i tot menor es converteixen en museus i centres culturals, aquí sovint s'abandonen a la seva sort, propiciant-ne la desaparició en el més absolut silenci mediàtic, o es destinen a usos completament aliens al seu valor original, com passa sovint amb els cinemes de poble, reconvertits en la seva majoria en supermercats.

La pèrdua del taller de Joan Salvadó i Voltas és més que una simple transformació d'un espai físic; és una amputació de la nostra memòria col·lectiva, una pèrdua irreparable que ens empobreix culturalment i ens fa perdre cada dia una mica de la nostra identitat, esborrant el rastre d'allò que vam ser i d'on venim. És urgent que les institucions i la societat en general prenguin consciència de la importància de preservar aquesta mena de patrimoni, només així podrem assegurar que la riquesa del nostre passat no es perdi en la foscor de l'oblit. Malauradament, tenim molts exemples de desídia institucional -qui no ha seguit el cas de la Casa Vallmanya a Alcarràs i les mentides de l'administració al més alt nivell en aquest afer?-

En honor a Joan Salvadó i Voltas, i a tants altres artistes i artesans que han enriquit la nostra història i la nostra cultura, és moment de prendre accions per protegir i valorar allò que ens fa ser el que som avui. No permetem que el silenci i la ruïna siguin els únics testimonis del nostre llegat cultural.

La vidriera que donava accés al taller, avui desapareguda

Vista general del taller

Les filtracions d'aigua van rebentar els forjats

El taller, amb una llum fantàstica, amb la forja en primer terme

Vista de la forja des de la planta altell del taller

Fotografia familiar trobada a l'interior de la casa

La desapareguda porta de la casa, amb les inicials de l'escultor, JSV

 

L'aniversari de la Julita

Avui la Julita hauria fet vuitanta-nou anys. Ella ja no podrà celebrar-ho, almenys no aquí entre nosaltres, però en el nostre record i en la nostra memòria, i tant que ho farà. 

I també els 90 i els 91, i cada any en què els qui encara no fa un mes ens hem quedat orfes de la seva presència siguem capaços de recordar-la. De la mateixa manera que el meu avi Joan n’hauria celebrat 103 o el nostre primer petit n'hauria fet 12 aquest any. Diuen que ningú mor del tot mentre hi hagi algú que el recordi, així que aquí estarem, Julita, recordant-te i celebrant-ho mentre siguem capaços de mantenir el cap clar.

La Julita, a més de ser fins fa ben poc la Cardona més longeva de tots els que quedem en vida -Julita Ribot Cardona, d'aquí el parentiu- va ser una de les meves principals fonts de memòria familiar. Mentre la salut la va respectar, vam parlar i ens vam trobar tot el que vam poder: no va dubtar a apuntar-se la primera a la reunió familiar dels descendents d'aquells germans Cardona Baldrich que va tenir lloc el 2017 al poble on tot va començar, El Pont d'Armentera (aquí l'article que ens van dedicar a la revista genealògica "Tataranietos" parlant sobre aquesta reunió), on va poder visitar l'antiga fàbrica i se li van entelar els ulls, emocionada.

La Julita, emocionada a la porta del que havia
sigut la fàbrica de teixits dels seus avantpassats

Un any abans, el 2016, ens va acompanyar -a primera fila, com havia de ser- a la presentació del llibre "La indústria llanera al Pont d'Armentera" de l'Àngels Boada, un llibre basat en gran manera en la documentació trobada al forat de l'escala durant unes obres a la que havia sigut la casa familiar dels Cardona Baldrich, i es va emportar a casa un exemplar signat per l'autora tota orgullosa del que havien fet els seus avantpassats.

El dia de la presentació del llibre a l'antiga fàbrica,
amb l'autora i el seu cosí Santiago

Vam esmorzar junts un parell o tres de vegades els últims anys i ens vam enviar fotos i anècdotes de tot el que jo anava descobrint i de tot el que ella anava recordant. Jo sempre l'apretava. "Julita, no saps qui era aquest senyor que surt en aquesta imatge? No et sona? Estàs segura que no tens cap altra foto a casa? Ja ho has mirat bé?" i ella sempre responia amb paciència i bonhomia. Sovint em deia "Jaume, jo només vull saber les coses boniques que descobreixis dels nostres avantpassats. Si trobes alguna cosa lletja, no cal que me l'expliquis" i trobo que no hi ha una frase més representativa del que era ella: va decidir passar per la vida mirant només el costat bonic de tot plegat, i tal com estan les coses al nostre voltant, em sembla una decisió del tot sensata per qui no vol acabar tocat del bolet amb el bombardeig de males notícies en el que vivim immersos.

Una mostra de la nombrosa documentació
que es va trobar a "Cal Patró"

Però el record més potent que guardaré de la Julita i pel que li estaré sempre agraït va ser quan vaig compartir amb ella el meu anhel de posar-li cara al seu besavi -el meu rebesavi- Jaume Cardona Baldrich. Hi va haver un moment en el transcurs de la meva investigació familiar en què posar-li cara al Jaume es va convertir en una obsessió. Ella, sempre disposada a ajudar, em deia que li sabia greu però que no tenia cap imatge d'ell -lògic: era un senyor que havia viscut del 1828 al 1894, la gent no anava fent-se selfies cada cinc minuts com ara- però, així i tot, jo sempre que tenia oportunitat insistia i ella, afable com la que més, mai tenia un no per resposta, sempre em deia que ho tornaria a mirar. I jo, conscient que era una causa perduda, li agraïa sense esperar cap resultat.

Però un bon dia em va escriure molt animada. Tenia una sorpresa per mi -i quina sorpresa!- Pensant, pensant, la Julita s'havia recordat que, quan ella i el seu germà eren petits, al passadís de casa hi tenien penjats dos retrats que a la canalla de casa els atemorien. La seva mare, cansada de sentir-los, va decidir un bon dia fer desaparèixer aquells dos retrats, però va tenir la magnífica idea de no llençar-los a la brossa, sinó que els va retallar i els va amagar on va poder. I on amagues un retrat de dimensions considerables? Doncs en algun objecte que també tingui unes dimensions generoses: en el cas del retrat de l'avi, al fons d'un mirall. I allí havia estat el Jaume els últims setanta anys, de cara a la paret a la part posterior d’un mirall a casa de la Julita, veient la vida passar. I gràcies a la seva memòria i a no donar-se mai per vençuda, vam poder alliberar-lo momentàniament del seu captiveri per poder posar-li cara al seu besavi, al meu rebesavi, al senyor del mirall.

I això sempre li agrairé perquè va ser un regal per a tota la vida.

Allà on siguis, que tinguis un feliç aniversari, Julita.

El mirall on estava amagat el retrat

El retrat, amb la forma del mirall