Gràcies, moltes gràcies al Josep, al Sr. Domènec i senyora.
El Sr. Domènec gira la clau de la persiana metàl·lica, lentament. Jo, quasi sense poder dissimular, sento que em fallaran les cames si aquest instant d'espera no s'acaba ben aviat. Quantes vegades dec haver passat per davant d'aquest cine preguntant-me com fer-ho per poder accedir-hi?
Acompanyat per un regidor, anem del Cafè a casa del Sr. Domènec, però no estic de sort i no el trobem. El regidor, però, no es dona per vençut i em porta davant el Josep Forn a qui li trasllado les meves intencions. Em mira de fit a fit. No sé si em pren per torrat, per friki o per ves a saber què. El cas és que connectem i em promet que, passats uns dies, podrem visitar el cine. El Sr. Josep no està passant per un bon moment personal i és per aquest motiu que li agraeixo especialment no haver-me engegat a fer punyetes quan, de tant en tant, li trucava per mirar de quadrar amb ell la visita. Gràcies, Josep, de tot cor.
La meva insistència, però, no dona els fruits esperats i suposo que el Josep, que té assumptes molt més importants que atendre que el meu, em posa en contacte directament amb el Sr. Domènec qui m'atén tan amablement i amb tanta celeritat que per un moment penso que se m'està traient de sobre: quedem per aquell mateix dia, a l'hora de dinar.
I dit i fet. Arribo amb temps, amb molt de temps. Els nervis em consumeixen.
Quan, per fi, arriba l'hora (jo fa una hora que faig guàrdia davant la porta del cine) puntualment arriben des del cap d'amunt del carrer el Sr. Domènec i la seva senyora. Presentacions de rigor. Unes claus a la mà a les que no puc treure els ulls de sobre. Acaricio la càmera mentre espero que la persiana quedi alliberada de la seva tanca. Ajudo al Sr. Domènec, persiana amunt i...
