L'antic casal republicà - Puigverd d'Agramunt

Corria el 1939 quan el casal republicà de Puigverd d'Agramunt, una de les dues societats del poble —l'altre, a escassos cent metres, el local dels “de dretes”— va ser confiscat per la dictadura franquista i arrendat aquell mateix any a algú que en garantís el perfecte funcionament sota els preceptes de la dictadura.

Van passar els anys i el 1957 el règim va decidir desprendre's de l'immoble, oportunitat que va aprofitar el Sr. Grau per a adquirir-lo per 4.001 pessetes de l’època. Des d'aquell moment, no va haver-hi concert de festa major o esdeveniment important del poble que no tingués com a protagonista l'antic casal republicà —el Cafè, com el coneixien i encara el coneixen els veïns—.

A la mateixa porta de l'edifici ens espera i ens atén, molt amablement, l'alcalde Joan Eroles, qui de seguida passa de la formalitat inicial a compartir amb mi records propis d'infància i joventut. El Joan, amb 70 anys cronològics, però amb una vitalitat i un aspecte més propis d'un vailet, m'explica com a la primera planta del cafè, una sala que no arriba als 50 metres quadrats, s'hi reunien una dotzena de músics en dates assenyalades i el públic, totalment entregat, picava amb els peus el terra de fusta fent ressonar tot l'edifici com un enorme timbal de Festa Major.

Els temps d’orquestres i festa major, però, van passar i el cafè va quedar-se definitivament en silenci a la dècada dels noranta del segle passat, mentre encara n'eren amos els descendents del Sr. Grau. L'últim propietari, el Sr. Mariano Grau, abans de morir fa tot just un parell d'anys, va prendre una decisió: volia tornar al poble allò que un dia la dictadura els va prendre, i va optar per fer donació de l'edifici que un dia va ser la seu del casal republicà a l’ajuntament, al poble.

Avui, hem aconseguit tornar a obrir les portes per copsar-ne l'estat actual mentre el municipi decideix quin us li dona a l'equipament. L'antic casal s'haurà de reconvertir, i serà el que el poble vulgui, com sempre hauria hagut de ser. Els records, però, de nits de festa major, de balls, de festejos, de partides de dòmino o de cartes, tot això ja ningú els ho prendrà als veïns de Puigverd d'Agramunt.

Casa Sugranyes - Montblanc

Vaig assabentar-me de la situació de Casa Sugranyes de casualitat, com gairebé sempre en aquests casos, i a través de les xarxes socials em vaig posar a estirar el fil. A mesura que llegia, no em podia creure el que anava descobrint: un casalot de finals del segle XIX, amb una història de la qual se’n faria una sèrie a Netflix si en lloc d’estar a Montblanc estigués a Massachusetts, condemnat a la demolició.

Sí, tal qual: a la demolició.

I com podia ser això? Una casa que no amenaça ruïna, amb una presència exterior imponent, com pot estar condemnada a desaparèixer?

Deixant de banda els detalls escabrosos de les relacions personals trencades, traïdories i jugades vàries més pròpies de bandes criminals rivals que de l’alta política, la realitat és que hi ha una família lligada a aquesta casa. I mai millor dit: lligats. De peus i mans. Ni poden fer obres necessàries per al correcte manteniment, ni molt menys de reforma o adequació. Tampoc poden vendre, ni poden contractar cap subministrament bàsic. I per a acabar-ho d'adobar, amb un expedient d’expropiació a sobre la taula perquè, segons el consistori, aquesta casa no té cap tipus d'interès ni històric, ni arquitectònic ni qualsevol altre més enllà del component sentimental que la propietària té envers Casa Sugranyes.

En definitiva, que estan atrapats.

La Marta, l’actual propietària, és descendent directa dels Sugranyes que a finals del S.XIX van aixecar un petit imperi de la indústria de l’alcohol a Montblanc. La casa no era seva, la va adquirir fa un temps animada, entre d’altres, per aquells que avui li neguen el dret a mantenir la propietat, els que, cínicament, els contesten a les instàncies que ella presenta demanant una resposta amb base jurídica del perquè la casa s’ha d’expropiar que l’únic motiu pel qual la casa segueix en peu és perquè la Marta hi té un lligam sentimental. Una propietària que està disposada fins i tot a cedir-la a l’ajuntament perquè se li doni l’ús que el consistori consideri més adequat per evitar que Casa Sugranyes sigui devorada per les excavadores.

De debò que no hi ha ningú a l’ajuntament que hi vegi el potencial d’un edifici d’aquesta mida, amb una estructura sòlida, rodejat de places d’aparcament, a tocar de les muralles? O potser és precisament aquest el problema, que està massa a prop de les muralles?

Qualsevol que tingui un mínim de nocions jurídiques sap que la resposta de l'administració davant un fet tan greu com és que et vulguin expropiar una propietat, davant d’una qüestió fonamentada jurídicament no es pot contestar com si estiguéssim a casa de la padrina, amb sabatilles de felpa, i menjant galetes de canyella. Si l’expropiació té base jurídica, la resposta ha de ser fonamentada sobre la base de la normativa municipal. Contestar que això són obsessions sentimentalistes de la propietària i que el que passa és que està enamorada d’aquesta propietat, a part que no són formes, ratlla el ridícul i hauria de fer replantejar els montblanquins en mans de qui deixen el destí del patrimoni del seu municipi.

No sorprèn que sigui aquest mateix consistori el que té un dels teatres més bonics de Catalunya deixant-lo ensorrar, i tot i que és de titularitat privada, des de l’ajuntament hi ha interès 0 a buscar solucions per a donar-li una segona vida al Teatre Principal. O l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, un lloc que hauria sigut propici per a habitatges socials en aquests difícils temps que corren, va ser devorada ràpidament per les excavadores. Montblanc és molt més que muralla. Té un patrimoni extens que des de fa anys s’intenta fer desaparèixer amb l'única finalitat, sembla, d’acabar convertint la Vila Ducal en un parc temàtic de l’edat mitjana.

De debò és això el que vol la gent de Montblanc?

Com localitzar i entrar als llocs abandonats

Una de les preguntes recurrents que em feu arribar a través de les xarxes socials és «Jaume, com ho fas per trobar i entrar en aquests llocs que publiques?»

Entenc que, vist des de fora, aquesta és una qüestió que genera força curiositat quan no estranyesa, així que miraré d’aportar una mica de llum a tot plegat. En el fons, el més complicat és començar, donar el primer pas i trobar allò que et funciona per a poder aconseguir el teu objectiu: trobar llocs susceptibles d’estar abandonats. Un cop interioritzat un mètode de treball eficaç, és com tot, es converteix en una tasca gairebé mecànica.

Em permetreu que primer abordi la part que tracta de com accedir, que potser és la part més òbvia. El tema de la localització és més complex i en parlarem més endavant.

Hi ha dues maneres d’accedir a un lloc abandonat: amb permís o sense. La diferència és abismal entre fer-ho d'una manera o d'altre, i fins i tot en el cas d'accedir amb autorització el panorama també canvia radicalment si l'interlocutor és un particular o una administració. Si el que ens ha de donar permís és un particular, normalment les coses flueixen. Els expliques el que fas i l'interès que tens en fotografiar "tal qual" la seva propietat: 

- «Nen, t'ho netejaré tot abans que vinguis, que està tot molt deixat! 

- NOOO!! No tregui les teranyines, si us plau!». 

Es necessiten grans dosis d’empatia, d’escolta activa i comprensió sense perdre de vista l’objectiu: aconseguir el permís.

Un cop superada l'estranyesa inicial, el propietari particular no acostuma a posar problemes.

La cosa canvia radicalment quan l’autorització te l'ha de donar l'administració, l'església o qualsevol ens que no sigui una persona física. I té la seva lògica: primer de tot, tenen pànic a que prenguis mal a la seva propietat. En segon terme, els estàs demanant permís per fer fotos d'un espai degradat, que pertany a una administració que, normalment, rep diners públics per, entre altres coses, mantenir en bon estat l'edifici en qüestió. I tu els demanes que et deixin entrar, que hi vols fer fotos i que, ves a saber, potser les publicaràs i així tothom descobrirà com està de brut i deixat aquell edifici que ara mateix, ben tancat, no fa nosa ni soroll ni els resta vots.

Òbviament, no els fa cap gràcia.

I com a exemple clar i nítid: la Tabacalera. Però n'hi ha més, molts més. A Tarragona, la resposta també va ser que no amb el preventori de la Savinosa o la Ciutat Residencial, per citar només un parell dels molts exemples que podriem dir, ja que la llista de llocs gestionats per administracions en què la resposta ha sigut negativa al·legant pressumptes motius de seguretat és llarga, molt llarga, amb alguna feliç excepció com l’autorització concedida per fotografiar la ja desapareguda caserna de la Guàrdia Civil del carrer López Peláez de Tarragona.

Així doncs, són comptades les ocasions en què l'administració m'ha obert les portes d'un immoble que depengui d'ells per a documentar-lo. Això no vol dir que dintre d'aquestes institucions no hi hagi qui, a títol personal, intenta donar-te un cop de mà. 

En definitiva, si la visita és amb autorització, no hi ha pèrdua, s’entra per la porta: el propietari t'obre, t'acompanya i t'explica.

Solen ser visites enriquidores perquè coneixes de primera mà la història del lloc i les circumstàncies del seu abandonament. En contrapartida, has d’estar pel que fas, només tens una oportunitat de fer les fotos, de fer-les ben fetes, i mantenir una conversa amigable i distesa amb el propietari de vegades entra en conflicte amb el fet d’aconseguir l’estat de concentració necessari per a poder controlar com i què estàs fotografiant.

Però, i quan no existeix aquest permís perquè no ets capaç d'identificar a qui demanar-lo?

Aquest és un dels escenaris que fan que aquesta afició sigui altament addictiva. La resposta és que entres per on pots, si és que pots. Aquesta afirmació és molt àmplia, i només hi ha un límit autoimposat: no trencar res, no forçar la propietat. Tot i que hem de tenir clar que no estem violentant un domicili, ja que l’immoble no constitueix la residència habitual de ningú, no deixa de ser una propietat privada que té un amo, encara que se li estigui ensorrant.

És seva, i té tot el dret a mantenir-la tancada.

Per tant, aquí entra en joc el principi de prudència, i és que MAI s’ha de perdre de vista la possibilitat que t’enxampin. Aquell propietari que fa trenta anys que no apareix per allí és possible que, recorrent a la Llei de Murphy, s’hi presenti just el dia i l'hora en que tu ets a dintre. I ja t’avanço que el que vindrà després no serà divertit. Si això passa, no has de tenir res a amagar o ja has begut oli: no violentar el lloc és bàsic per no tenir problemes en cas que acabis "entrevistant-te" amb el propietari o amb l’autoritat.

I si et preguntes si m'han enxampat alguna vegada, la resposta és sí, tres o quatre, i sempre sense conseqüències gràcies al fet que no només semblava innocent sinó que també ho era. Em consta que alguns dels agents que m'han estat esperant a la sortida ara són seguidors de “La Makineta del Temps”

Arribat a aquest punt, suposo que us pregunteu «I què fas, Jaume, arribes allí i sempre trobes un lloc per on entrar?»

La resposta és no. De fet, no és infreqüent que el que havia de ser un dia d'exploració intens es converteixi en un romiatge per llocs mig en runes on no pots accedir. Podríem dir que aquesta és una afició on et gastes bastants quartos en combustible fent kilòmetres que sovint resulten infructuosos. Per entrar sense permís et pot tocar escalar, saltar, reptar per terra o travessar un camp d'ortigues. Per això, tot i que no cal tenir una condició física excepcional (diguem que jo no soc el que entendriem per un atleta...) sí que és necessari tenir un mínim d’habilitats motores i estar disposat a embrutar-se de valent.

En conclusió, el procés d'accés a un lloc abandonat comporta un seguiment que pot ser més o menys llarg. En alguns casos, anys. Vas passant, vas veient si tot està igual, si al llarg d'aquest temps s'ha tornat a habitar el lloc, si hi han iniciat obres de rehabilitació, i també, clar, si durant aquest temps algú ha intentat entrar (no, no em refereixo a fotògrafs). Que jo no violenti la propietat com a principi inexcusable no vol dir que tothom tingui aquesta premissa. I no perdem de vista els amics de les coses alienes, que tan sovint fan la feina bruta i sempre, sempre, s’assabenten dels llocs susceptibles d’estar abandonats molt abans que jo.

Un cop aclarit el com accedir, anem a la segona part del tinglado que seria el com trobar-los, que és la part més complicada i a l'hora important de tot plegat.

Quan vaig començar amb aquesta estranya afició cap allà el 2013, la meva primera via per localitzar llocs era agafant el cotxe i fent kilòmetres. Estic segur que tu que estàs llegint això, podries dir-me un parell o tres de llocs que coneixes que estan abandonats o fa un grapat d'anys que estan en desús i que els coneixes perquè els veus cada dia des del cotxe anant a treballar o quan fas escapadetes de cap de setmana: aquesta és la primera font d'indrets quan un comença. Els dos o tres primers anys me'n vaig fer un tip de recórrer masies enrunades plenes de porqueria, però era el que trobava anant per carreteres de segona per tot el territori.

Arriba un moment, però, que ja en tens prou de masies i pretens anar més enllà. I aquí és on entra en joc internet: a la xarxa hi és tot, sols cal saber on i com buscar, però aquesta no és una tasca fàcil ni que s'aprengui d'un dia per l'altre. Com en totes les coses que requereixen de certa tècnica, cal practicar, equivocar-se, tenir paciència, aprendre dels errors i anar perfeccionant el mètode: ja no ens val el que trobem, cal anar a buscar el que volem.

Els recursos, com dic, són pràcticament infinits si saps on buscar, però per anar obrint boca us diré que hi ha força blocs i pàgines dedicades, per exemple, al romànic, al patrimoni arquitectònic o a les construccions catalanes tradicionals. També portals immobiliaris on, de vegades, s'anuncien propietats curioses o, directament, totalment abandonades -les herències de famílies ben estants, són tot sovint caramels enverinats pels hereus que no poden assumir-ne el cost de manteniment i, anys després, les posen en venda en un estat de total degradació-

En tots els casos, és obligatori ser imaginatiu, fixar-se un objectiu i anar per ell sense defallir: algunes de les imatges que podeu veure al web són el fruit de moltes hores, dies, setmanes i en algunes ocasions, mesos d'investigació i recerca. I anar passant, anar controlant si és possible accedir-hi o no.

Una segona font per obtenir possibles ubicacions vàlides seria una eina que ens permet "volar" com les aus per sobre dels terrats i detectar forats a les teulades, senyal inequívoca de falta de manteniment -i, per tant, molt possiblement una manca prolongada de presència humana-.

Endevineu quina?

Efectivament: Google Maps. 

Amb aquesta aplicació de Google podem sobrevolar indrets que d'altra manera ens seria impossible, donant-nos l'opció de poder mapejar grans extensions de terreny en pocs minuts. Només cal tenir bona vista i paciència. 

I què hauríem de buscar? Hi ha forat a la teulada? Hi ha una casa al mig del camp o a la muntanya i no hi ha roderes de cotxe i el camí està esborrat? La casa està pràcticament amagada per la vegetació? Tot això serien indicis que no podem passar per alt.

Una tercera via, que dependrà molt del vostre caràcter i les vostres habilitats socials, són els contactes: amics, família, professionals relacionats amb el món de la construcció, de les arts o de les humanitats que de tant en tant poden aportar-nos pistes o, directament, el telèfon d'algú que té un immoble curiós al qual val la pena fer-li unes fotos abans no s'ensorri.

Podeu estar ben segurs que hi ha d'altres mètodes per localitzar aquestes càpsules del temps, però ja estaria explicant massa i sempre cal deixar marge per a la imaginació i el misteri, oi? ;)

L'església blanca - Catalunya

No és habitual trobar-se llocs així, en aquest magnífic estat de conservació.

Tot i que no era la primera vegada que hi accedia —va haver-hi una primera incursió el 2016, quan encara hi havia vigilància— aquest cop les sensacions no tenien res a veure amb les de la primera ocasió. El fet de poder dedicar temps a fer les fotos amb calma, a visualitzar tots els detalls i a submergir-me de debò en el lloc i en l’ambient, fa que les coses es gaudeixin d’una manera diferent; tot és molt més intens i no t’has de limitar sols a prendre les imatges i sortir corrents com és usual.



Per sort, el fet que aquest indret hagi estat protegit i vigilat fins fa ben poc ha fet que aquesta església s’hagi mantingut així, de la forma que veieu, pràcticament inalterada des que fa més de cent anys, i a iniciativa d’un particular, es va encarregar la seva construcció. El temple, però, no té culte des de finals dels anys setanta del segle passat.
Després, però, quan un deixa enrere el lloc on acaba d’accedir, puja al cotxe i fa el viatge de tornada a casa, pensant, es planteja la pregunta «I a partir d’ara, què?»



Soc ben conscient que, de la mateixa manera que un pot accedir a un lloc com aquest a fer-hi fotos, qualsevol altre amb intencions ben diferents també ho pot fer. I això em preocupa, i, si m’ho permeteu, em sorprèn la manca de sensibilitat generalitzada de les institucions que han de vetllar pel nostre patrimoni arquitectònic, per la nostra memòria col·lectiva.
Els que em seguiu a les xarxes sabeu que no dono mai ni el nom ni la ubicació exacta del lloc que publico, precisament per dificultar-ne la localització i, potser ingènuament, contribuir així a la preservació del lloc. No només això, en aquest cas concret, a més, l’administració de qui depèn aquest bé ha estat advertida que l’accés és obert i que tot aquest patrimoni és accessible a qualsevol que pugui localitzar el lloc i arribar-s’hi amb intencions més o menys perverses.



De fet, posteriorment a la meva visita, han circulat per les xarxes imatges d’alguns personatges mantenint, diguem, actituds poc respectuoses amb el lloc i que, especialment als creients, no els semblarien adequades. A mi, que de fe vaig més aviat just, no m’ho van semblar.



Avui dia, lamentablement, i gairebé dos mesos després de fer aquest advertiment que us deia a l’administració responsable, el lloc continua obert i accessible. Ningú no ha fet res per preservar ni el lloc ni el seu contingut. I jo, per més que sempre em trobo en la mateixa situació, continuo sense entendre-ho.

El Gran Teatre - Montblanc

Era l'última funció, però gairebé ningú no ho sabia. Abrics, barrets i joies, senyores ben mudades del bracet de senyors d’aspecte greu, amb bigoti, cigars de l’Havana i sabates llustroses. Ambient de gala al hall del Gran Teatre. Entre aquests pocs que n’estaven al corrent hi havia la gran Annita Schwigg, la que havia estat estrella rutilant de la dansa clàssica internacional, la gran diva del ballet mundial, aquella dona menuda i estilitzada a qui envejaven les dones i desitjaven els homes, que aquella nit posava punt final a la seva fulgurant carrera.

El que gairebé ningú no sabia, dèiem, era que, juntament amb la Schwigg, aquella vetllada seria també l'última del Gran Teatre, senyorial, centenari, que durant dècades havia entretingut les nits de la sovint frívola burgesia de la comarca, acostumada a les “varietés” i a les comèdies de temàtica indiana. Aquella sala, amb el terra de fusta que cruixia sota les soles de les cares sabates de les forces vives del poble, el que feia olor de tapisseria neta i a zotal, tancaria les portes aquella mateixa nit per no tornar a obrir mai més.

Un lacònic cartell de “tancat per reformes” penjat a perpetuïtat a la porta principal. Cap més explicació. Els assistents, mentrestant, aliens a tot el que estava per venir, aguantaven la respiració davant la imminent aparició en escena de la Schwigg.

Llums apagats. Silenci a la sala. Lentament, el teló que s’obre i a l’escenari, il·luminada i arraulida sobre el terra de fusta, la gran Annita, disposada a fer embogir els presents amb la seva última representació del Llac dels Cignes. Els presents entregats. Aplaudiments. Fins i tot algun crit. I més d’una llàgrima al llarg de la funció, com si inconscientment algunes ànimes sensibles sabessin sense adonar-se que aquella era l'última funció que s’hi representava.

Avui, d’aquella nit només hi resta el cartell de “tancat per reformes”, esgrogueït i polsegós. Han passat massa anys. Ja no hi ha aplaudiments. Ni crits. Ni tampoc les senyores encotillades ni els senyors amb barrets d’altres èpoques. I les comèdies sobre indians han passat de moda. Però el Gran Teatre segueix en peu, ferm, però buit i silenciós. Només, si pareu molt bé l’orella, podreu escoltar els compassos inicials del Llac dels Cignes mentre la gran Annita fa puntes sobre la tarima de l’escenari del Gran Teatre.

Cal Notari - Catalunya

La història de Cal Notari és una de tantes que podem trobar a la Catalunya interior: una casa antiga, més o menys prominent, ubicada al carrer Major d’una població petita, agrícola, amb la seva església i el seu forn de pa de pagès -"el millor pa de pagès de Catalunya" diuen, "fet al forn de llenya a la manera tradicional"- En les últimes dècades, com tantes altres poblacions similars, aquesta també ha perdut habitants en favor de la capital de comarca. En un moment donat, el jovent ha considerat que aquí ja no hi ha futur i marxen, perseguint el somni de mileurista a la jungla que per molts d’ells acabarà convertint-se la ciutat, lluny del lloc que els va veure créixer, lluny de les nits d’estiu a la fresca, de padrines explicant històries o de l’hivern vora la llar de foc. Els anys de "Pantalons curts i els genolls pelats" que cantaven tan encertadament Els Pets, quedaran enrere, quedaran al poble.

Tot plegat quedarà tan enrere que arribarà el dia que només en recordaran el que va ser aquesta vida, la seva vida, gràcies a les fotos esgrogueïdes que romandran a aquell àlbum amb l’etiqueta “Fotos del poble - Any 85” que obriran cada dos Nadals per recordar aquella existència pintoresca que un dia també van tenir, com si veiessin a una revista la vida d’uns perfectes desconeguts amb els quals no tenen ja res en comú, ni molt menys la seva manera de viure. Però la casa del poble, la casa familiar, seguirà allí, esperant, buida de vida i plena de coses, de records, d’història. De la seva pròpia història.

Vista general de la cuina

Detall de diferents estris al seu lloc, tal com els van deixar l'últim dia

I així passarà la vida, de 8 a 15 a una sucursal de La Caixa, la nostra, la de tots, venent assegurances i cassoles a canvi de mil i pocs euros al mes més objectius. Cobrant rebuts a padrines com la que va ser la seva, la del poble, però només els dimecres de 9 a 11, “que tenim molta feina fent treballar els seus dinerets, senyora Maria. Si vol, quan torni d’esmorzar, l’ajudo a fer-ho pel caixer si no tinc cap visita”. Amb vestit i corbata, això sí. Venent l’ànima al diable si convé per arribar als objectius, i la decència si cal per assolir el somni d’arribar a director de sucursal.

Si l’àvia els veiés.

Que n’estaria d’orgullosa.

I la vida passa a la ciutat, entre balanços, objectius i vicis inconfessables que al poble no tenien, aquest jovent a qui un dia els pares, amb esforç, van enviar a la universitat perquè tinguessin una carrera i un futur millor lluny de la vida dura del camp però, sobretot, perquè es convertissin en millors persones, van fent carrera a La Caixa -que ara en diuen Caixabank perquè es veu que lo de les caixes no va funcionar perquè vam viure tots per sobre de les nostres possibilitats. I és per això que tots hi hem hagut de posar calés per rescatar-les, però ha dit el señor ministre que no ens costarà un euro tot plegat, així que no patiu que ens ho tornaran tot per dedicar-ho, per exemple, a educació i sanitat-.

Però la casa del poble, la familiar, seguirà allí, esperant, buida de vida i plena de coses, de records, d’història. De la teva pròpia història. La casa del poble, la dels estius, la de la bassa, la que tantes vegades heu comentat tot sopant què fer-ne. N’ets conscient que pel tipus de vida que portes ser de poble no fa per tu, si pots ho amagues quan estàs amb d’altres que no ho són. És divertit quan a la Tele 3, que també és la nostra com la Caixa, fan el Foraster i se'n foten dels que, aquests sí, són i se senten de poble; però quan estàs entre els col·legues de feina, sobretot amb els de la central, fas esforços perquè no se’t noti massa d'on vens.

El que se t’escapa és que entre ells, quan tu no hi ets, es refereixen a tu com “el de poble”. I sempre ho seràs, encara que tu hagis renunciat a ser-ho i te n'avergonyeixis fins i tot una mica.

I un dia decideixes que com que a la casa dels avis ja no hi aneu i fa més nosa que servei i quin mal de cap tindreu si un dia s’ensorra i t'esbotza l'Audi, la poseu a la venda. I com que allò és una cosa que t’ha vingut d’herència i ben bé ja ni saps on para i anar fins allí dalt a ensenyar-la és una tocada de pebrots considerable, que tu tens coses més importants a fer que treballes per La Caixa -que ara és Caixabank i encara és la nostra però menys des de que va marxar a València-, la poses a un preu ben alt perquè escolta, tu no tens pressa i a baixar sempre s'és a temps i no vols regalar-la. I a més, un contacte que tens molt amunt a Servihabitat t’ha dit que ara amb això de la pandèmia la gent marxa esfereïda a viure als pobles i que potser ve un hippie d’aquests que ha fet quartos amb una "punt com" a posar-hi una casa de retir espiritual per poder connectar amb Shiva, o un rus que ves a saber d’on ha tret els calés i l’arregla i fa un hotel de luxe i te la compra pagant el que no està escrit perquè com que és rus va implícit que sigui mafiós i no sap que fer-ne dels calés, i amb el que en treguis te’n compres una altra a Vaquèira o a Queralbs, perquè tots sabem que hi ha pobles i pobles.

Però la casa familiar seguirà allí, esperant, buida de vida i plena de coses, de records, d’història. De la teva pròpia història. I mentre la casa dels avis s’ensorra juntament amb tot el que tu mateix havies sigut i ja no vols ser mai més, ni tan sols has tingut la decència ni la dignitat d’honorar els teus avantpassats retirant les fotos, les cartes que el padrí li enviava a la padrina quan la festejava, o la roba que encara penja als armaris de l’habitació on va morir l'àvia agafant-te la mà mentre et deia que t’estimava.

Que n’estaria d’orgullosa l’àvia.

Ja ho pots ben dir.