Avui, dia de Sant Joan, he decidit fer foc nou i posar punt final a la meva presència a les xarxes socials vinculades al projecte de La Makineta del Temps. Tanco tots els perfils, excepte aquest bloc, que continuaré alimentant de tant en tant i que es mantindrà com la finestra oberta al que encara pugui venir —si ve alguna cosa—, i la meva pàgina web, www.jaumecardona.com
Per als qui em seguiu de fa temps, sabreu que aquesta és una decisió madurada, llargament rumiada. No és fruit d’una envestida puntual ni d’un rampell. No tinc res, en essència, en contra de les xarxes socials. De fet, el projecte va néixer i créixer gràcies a elles, especialment a Twitter, on, en ple confinament, vaig començar a compartir aquell arxiu fins aleshores desconegut que dormia als discos durs. Ho vaig fer per distreure’m, però també per acompanyar. Perquè en aquells mesos incerts, la necessitat de connectar amb l’exterior es va fer imperiosa, i les xarxes van esdevenir, per a molts, l’única finestra oberta al món.
Però tot canvia. Els temps no són aquells, ni tampoc nosaltres. Ni les xarxes. Els espais que havien estat de descoberta i complicitat sovint s’han anat tornant competitius, polèmics, fins i tot tòxics. Ens hem acostumat a opinar de tot i de tothom, sense mesura ni empatia, com si el fet de tenir veu fos sinònim de tenir raó. Tots ens hem convertit en jutges de vides alienes, oblidant-nos de preguntar-nos, abans de llençar la pedra: “I jo, què faria?” o “Com reaccionaria si em passés a mi?”
Fa un temps, en algun lloc, vaig llegir una metàfora que em ronda de tant en tant: quan puges a un turó, t’exposes que et vegi tothom. I, amb tota humilitat us dic, que en aquest projecte he tingut sovint aquesta sensació, tant en públic com en privat. He rebut reconeixements que m’han enorgullit, sí, però també judicis, silencis i el buit de persones, col·lectius i institucions que han pesat.
Potser n’esperava massa de tot plegat, perquè, quan vaig començar a donar a conèixer aquesta temàtica, érem ben pocs els que en parlàvem, i l'acollida va ser tant brutal com inesperada. Per sort, més de deu anys després d'aquells inicis, avui tenim un bon grapat d'influenciadors, fotògrafs i periodistes que han pujat a l'onada del despoblament, l'abandonament i la conservació del patrimoni, que tantíssima falta ens fa avui dia.
Els que tinc més a prop saben que fa vora un any que no toco la càmera de fotos per documentar abandonaments. He arribat al punt de sentir-me fastiguejat. Les causes són múltiples, i no pretenc fer aquí un llistat de greuges —perquè, de segur, jo també he fallat a algú en algun moment en aquest periple de viatges, matinades i expedicions a llocs remots—. No vull marxar fent retrets. Possiblement, aquells que en algun moment m'han promès coses al llarg d'aquest temps i, a l'hora de la veritat, s'han posat de perfil se sentin interpel·lats en aquest escrit. O potser no. Ja no espero res de ningú. I per això plego. He fet aquest camí sol i sol és com marxo.
A tots aquells que us dediqueu a l'art, a la fotografia, a divulgar, i especialment als que ho feu sense esperar res a canvi, teniu i tindreu sempre el meu respecte i la meva admiració. Jo ja no puc més. I a tots aquells que m'heu seguit, que en algun moment heu clicat el cor o el "m'agrada", fent-me arribar que el que feia tenia sentit, agraïment infinit, ara i sempre: si no fos per vosaltres, aquesta decisió tan difícil de prendre hauria arribat molt, moltíssim abans.
Ara necessito recuperar les ganes de fer fotografia. La que sigui. No necessàriament abandonaments. I fer-la per mi, no pels altres ni per l'algoritme, ni per aconseguir l'aprovació de les xarxes o de determinades persones a qui, secretament, admiro. Necessito, també, deixar de sentir-me un simple caixer automàtic de fotografies impactants a canvi d'un copet a l'esquena, que també ha estat una sensació que m'ha acompanyat permanentment aquests últims anys i fins avui mateix.
Queden al disc dur uns quants centenars d'imatges que, potser, mai veuran la llum. Qui sap, potser algun dia m'autoregalaré el llibre que no ha pogut ser —i que tantes vegades m'han promès— i el degustaré lentament, a casa, amb els meus, recordant aquells caps de setmana en què, d'una tirada, em feia més de mil quilòmetres en solitari per fotografiar un piano boterut en algun château francès.
Ens retrobarem aquí, en aquest espai que encara sento com si fos casa meva. Potser de tant en tant. Potser només quan tingui alguna cosa per dir.
Fins aleshores, gràcies. De veritat.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
