L'aniversari de la Julita

Avui la Julita hauria fet vuitanta-nou anys. Ella ja no podrà celebrar-ho, almenys no aquí entre nosaltres, però en el nostre record i en la nostra memòria, i tant que ho farà. 

I també els 90 i els 91, i cada any en què els qui encara no fa un mes ens hem quedat orfes de la seva presència siguem capaços de recordar-la. De la mateixa manera que el meu avi Joan n’hauria celebrat 103 o el nostre primer petit n'hauria fet 12 aquest any. Diuen que ningú mor del tot mentre hi hagi algú que el recordi, així que aquí estarem, Julita, recordant-te i celebrant-ho mentre siguem capaços de mantenir el cap clar.

La Julita, a més de ser fins fa ben poc la Cardona més longeva de tots els que quedem en vida -Julita Ribot Cardona, d'aquí el parentiu- va ser una de les meves principals fonts de memòria familiar. Mentre la salut la va respectar, vam parlar i ens vam trobar tot el que vam poder: no va dubtar a apuntar-se la primera a la reunió familiar dels descendents d'aquells germans Cardona Baldrich que va tenir lloc el 2017 al poble on tot va començar, El Pont d'Armentera (aquí l'article que ens van dedicar a la revista genealògica "Tataranietos" parlant sobre aquesta reunió), on va poder visitar l'antiga fàbrica i se li van entelar els ulls, emocionada.

La Julita, emocionada a la porta del que havia
sigut la fàbrica de teixits dels seus avantpassats

Un any abans, el 2016, ens va acompanyar -a primera fila, com havia de ser- a la presentació del llibre "La indústria llanera al Pont d'Armentera" de l'Àngels Boada, un llibre basat en gran manera en la documentació trobada al forat de l'escala durant unes obres a la que havia sigut la casa familiar dels Cardona Baldrich, i es va emportar a casa un exemplar signat per l'autora tota orgullosa del que havien fet els seus avantpassats.

El dia de la presentació del llibre a l'antiga fàbrica,
amb l'autora i el seu cosí Santiago

Vam esmorzar junts un parell o tres de vegades els últims anys i ens vam enviar fotos i anècdotes de tot el que jo anava descobrint i de tot el que ella anava recordant. Jo sempre l'apretava. "Julita, no saps qui era aquest senyor que surt en aquesta imatge? No et sona? Estàs segura que no tens cap altra foto a casa? Ja ho has mirat bé?" i ella sempre responia amb paciència i bonhomia. Sovint em deia "Jaume, jo només vull saber les coses boniques que descobreixis dels nostres avantpassats. Si trobes alguna cosa lletja, no cal que me l'expliquis" i trobo que no hi ha una frase més representativa del que era ella: va decidir passar per la vida mirant només el costat bonic de tot plegat, i tal com estan les coses al nostre voltant, em sembla una decisió del tot sensata per qui no vol acabar tocat del bolet amb el bombardeig de males notícies en el que vivim immersos.

Una mostra de la nombrosa documentació
que es va trobar a "Cal Patró"

Però el record més potent que guardaré de la Julita i pel que li estaré sempre agraït va ser quan vaig compartir amb ella el meu anhel de posar-li cara al seu besavi -el meu rebesavi- Jaume Cardona Baldrich. Hi va haver un moment en el transcurs de la meva investigació familiar en què posar-li cara al Jaume es va convertir en una obsessió. Ella, sempre disposada a ajudar, em deia que li sabia greu però que no tenia cap imatge d'ell -lògic: era un senyor que havia viscut del 1828 al 1894, la gent no anava fent-se selfies cada cinc minuts com ara- però, així i tot, jo sempre que tenia oportunitat insistia i ella, afable com la que més, mai tenia un no per resposta, sempre em deia que ho tornaria a mirar. I jo, conscient que era una causa perduda, li agraïa sense esperar cap resultat.

Però un bon dia em va escriure molt animada. Tenia una sorpresa per mi -i quina sorpresa!- Pensant, pensant, la Julita s'havia recordat que, quan ella i el seu germà eren petits, al passadís de casa hi tenien penjats dos retrats que a la canalla de casa els atemorien. La seva mare, cansada de sentir-los, va decidir un bon dia fer desaparèixer aquells dos retrats, però va tenir la magnífica idea de no llençar-los a la brossa, sinó que els va retallar i els va amagar on va poder. I on amagues un retrat de dimensions considerables? Doncs en algun objecte que també tingui unes dimensions generoses: en el cas del retrat de l'avi, al fons d'un mirall. I allí havia estat el Jaume els últims setanta anys, de cara a la paret a la part posterior d’un mirall a casa de la Julita, veient la vida passar. I gràcies a la seva memòria i a no donar-se mai per vençuda, vam poder alliberar-lo momentàniament del seu captiveri per poder posar-li cara al seu besavi, al meu rebesavi, al senyor del mirall.

I això sempre li agrairé perquè va ser un regal per a tota la vida.

Allà on siguis, que tinguis un feliç aniversari, Julita.

El mirall on estava amagat el retrat

El retrat, amb la forma del mirall

La casa de les columnes

Una magnífica casa senyorial, antiga residència d'una família acomodada i prominent, il·lustra la decadència d'un estil de vida que es va anar apagant a mesura que els temps canviaven.

Herències inassequibles, hereus vinguts a menys, i un patrimoni dispers i esmicolat entre multitud de descendents són elements comuns en molts dels abandonaments que documento, i aquest cas no n'és l'excepció.

A l'altre costat del problema, les administracions, com voltors, esperen impassibles que la casa caigui per acabar adquirint un apetitós solar al centre de la població. Un tros de pastís massa temptador per deixar-lo perdre, que farà que ningú mogui un dit per evitar-ne la pèrdua patrimonial i històrica. Ben aviat, un gran cartell anunciant pisos nous de trinca a preus desorbitats ocuparà l'espai que ara, amb prou feines i en un equilibri precari, ocupa la sala amb el piano.

Mentre arriba aquest dia, els pillatges són constants: desapareixen incessantment els pocs objectes de valor que encara es poden aprofitar. En aquesta casa, fins i tot ha desaparegut un enorme llit de fusta delicadament tornejada que ningú sap per on l'han pogut treure.

El final de la història per a tots aquests objectes sol estar en una aplicació de venda, compartint espai amb la roba del nen que s'ha quedat petita o la consola de jocs que ja no fem servir perquè ha quedat obsoleta.

Tot plegat, una història que em resulta tristament familiar.

 

L'antic cinema d'una colònia industrial catalana

L'any 1890, un destacat empresari català va adquirir uns terrenys per construir una fàbrica de filatures. La construcció va començar el 1894 i la fàbrica va entrar en funcionament el 1897. Entre aquesta data i el 1922 es va desenvolupar la colònia, amb la construcció d'habitatges, equipaments i serveis per als treballadors.

La colònia va experimentar un creixement notable fins a la dècada dels anys seixanta del segle XX, quan els inicis de la crisi del tèxtil van portar a un estancament.

Fins aleshores, aquesta colònia havia gaudit d'una rica vida cultural: el 1948 s'hi va constituir un Esbart Dansaire i es van començar a representar els Pastorets. El 1963 es va crear la coral de la colònia.

La crisi es va agreujar i, l'any 1983, la que en altres temps havia estat el motor econòmic de la comarca, ja només donava feina a unes 150 persones. La fàbrica va tancar definitivament el 1993, i amb el tancament va arribar el silenci i també el final de tantes tardes de cinema.

 

El Banc d'Espanya de Tarragona

Entre el 17 de maig i el 16 de juny de 2024, amb motiu de l'exposició "Zoocosis" d'Estela de Castro, el Banc d'Espanya de Tarragona va tornar a obrir les portes de manera excepcional, vint anys després del seu tancament definitiu.

Per als que hem passat milers de vegades davant seu, somiant amb l'interior i desitjant trobar la manera d'entrar-hi sense aconseguir-ho, va ser una oportunitat única i potser irrepetible de veure'n l'interior.

La visita, però, estava limitada als espais del vestíbul principal i un parell de sales adjacents, que eren les zones que ocupava l'exposició. Em vaig quedar amb les ganes de pujar al pis superior, però donades les circumstàncies, ben bé més val això que res.

Aquí teniu el resultat d'aquesta petita excursió per l'interior d'un dels edificis més emblemàtics de Tarragona.

El Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya. Una mica d'història.

L'arribada del ferrocarril a Valls el 1883 va representar un avantatge significatiu per a tot l'Alt Camp i les seves indústries, ja que podien utilitzar aquest mitjà de transport per moure les seves mercaderies. Abans d'això, l'ús de carros i tartanes era l'única opció disponible.

Un dels seus itineraris seguia el camí de ferradura cap al Pla de Cabra i el Pont d'Armentera, amb destinació a Igualada. Es va projectar una línia de ferrocarril transversal que connectava Tarragona i Roses, passant per Valls, Igualada, Manresa, Vic i Figueres, amb una extensió total de 258 quilòmetres.

 

Recorregut previst del “Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña” segons el projecte de 1883

Aquesta ruta enllaçava més de tres-cents pobles i es creuava amb més d'una trentena de carreteres, així com amb diverses línies de ferrocarril ja existents. La finalitat d'aquest projecte era facilitar l'exportació dels productes de la indústria catalana als mercats nacionals i internacionals, especialment a aquelles localitats on es disposava d'energia a baix cost, com ara fusta o aigua.

En aquest sentit, i, a iniciativa del govern central, es van subscriure accions per compensar els possibles expropiats. L’acta de constitució de la societat promotora i explotadora de la companyia, així com els seus estatuts, accionistes inicials i consell d’administració encara es pot consultar a la “Gaceta de Madrid” del 3 d’agost de 1883, a la pàgina 13: https://www.boe.es/gazeta/dias/1883/08/03/pdfs/GMD-1883-215.pdf

 

Portada de la “Gaceta de Madrid” on es fa anunci oficial del projecte

 

Acció emesa pel govern espanyol per sufragar les obres del ferrocarril transversal

Però tornem a l’inici: sembla que va ser el desembre de 1882 quan l'enginyer Josep Campderà i Parés va presentar públicament el projecte del Ferrocarril Transversal. El 8 de desembre, tota la premsa tarragonina va difondre una circular signada per 84 entitats i persones representatives de diversos sectors ciutadans convocant una reunió, el resultat de la qual no va ser molt encoratjador.

La reunió es va celebrar el dia 10. L'Ajuntament de Valls, però, va excusar la seva assistència a causa del curt termini de convocatòria, el dia 8. Malgrat això, Josep Campderà no es va espantar i va iniciar la promoció del projecte. Sense dubte, ell va ser l'ànima d'aquesta iniciativa. Potser per això, l'abril de 1884, li va ser concedida, pel rei, la "encomienda de número de Isabel la Católica"

 

Accionistes de “La Compañía del Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña” (CFTPC) 

Així doncs, el 9 d'agost de 1883 a les 4 de la tarda, van començar a Vila-rodona les obres del Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya. Es van iniciar en un terreny de Maria Guardià Vidal amb uns simbòlics cops de pic i, tot seguit, una brigada de treballadors va començar les feines, disparant un seguit de barrinades.

Durant l'acte, hi va actuar una orquestra de Sant Sadurní, que probablement havia d'amenitzar la festa major (10 d'agost, Sant Llorenç) i els Xiquets de Valls. El projecte era liderat pel mateix enginyer Josep Campderà i Parés, qui va assistir a l'acte d'inici de les obres amb altres personalitats polítiques o lligades al projecte. L'elecció de Vila-rodona com a punt de partida de les obres sembla que va ser deguda a la gratitud del consell d'administració de la companyia del ferrocarril per les facilitats donades per l'Ajuntament de Vila-rodona en l'adquisició dels terrenys.

El propòsit inicial era enllestir primer el tram entre Tarragona i el Pont d'Armentera, i a les obres hi van arribar a treballar un centenar de peons. Almenys durant un any es va treballar intensament en les obres als termes municipals de Vila-rodona, Aiguamúrcia i el Pont d'Armentera. Durant aquest temps, al llarg del trajecte, es van materialitzar desmunts, terraplens i embornals.

Moltes de les obres realitzades han romàs gairebé intactes al llarg de més d'un segle, gràcies només a l'acció del temps. Tanmateix, en les darreres dècades, per manca de protecció i a causa d'explanacions de terres agrícoles, una bona part d'elles s'han anat destruint.

 

Carta de Josep Campderà al director del Centre de Lectura de Reus, demanant publicitat sobre el 
“Ferrocarril Transversal del Principado de Cataluña”

   

 

Diferents vestigis de les obres al terme municipal de Vila-rodona. – Font: Arxiu Santesmases-Rabadà

A partir de 1885, però, les coses es van anar complicant, i un accident laboral amb la mort d'un treballador no hi va ajudar. El desembre de 1886, el marquès de Montoliu prengué el comandament de la direcció general de la companyia i va decidir redefinir l'estratègia. Del projecte inicial ambiciós de travessar Catalunya de punta a punta amb dos ramals complementaris, es va passar a presentar a la capital de l'Alt Camp un pla de treball per completar el tram entre Tarragona i Valls en el mínim temps possible. Així, el Ferrocarril Transversal de Catalunya va transformar-se en un modest carrilet.

 Sota la batuta del marquès de Montoliu, el projecte entre Tarragona i Valls semblava encaminar-se cap a una direcció prometedora. El marquès destacava per la seva personalitat, posició social, prestigi i influència. Aprofitant aquests atributs, va mobilitzar els seus contactes per explorar la possibilitat d'obtenir finançament a canvi de participació en el projecte. Com a argument de persuasió, destacava que l'Ajuntament de Tarragona ja havia subscrit títols per valor de 70.000 pessetes, i que s'esperaven subvencions de la Diputació, l'Ajuntament de Valls i bancs locals de les dues localitats.

Plànol de les restes de les obres localitzades als termes de Vila-rodona, Aiguamúrcia i El Pont d’Armentera, tal com es conservaven l’any 1989

L'agost de 1887, tot semblava a punt per reprendre les obres. Segons informava el "Diario de Tarragona", només restava recaptar el 25% del capital subscrit per disposar del finançament necessari.

A finals de gener de 1888, es va anunciar que les obres es reprendrien al març i que ben aviat el tram estaria operatiu. De fet, el 19 de gener es va formalitzar el contracte per a la construcció del tram amb l'empresari Ernest Bergue, que també es faria càrrec del subministrament del material fix i mòbil.

Ernest Bergue es presentava com una elecció segura, ja que el seu pare havia construït el primer ferrocarril de la península, de Barcelona a Mataró, i els seus germans havien estat responsables de la construcció del ferrocarril de Barcelona a Martorell, a més de realitzar diversos ponts metàl·lics arreu de la península.

Arribat el març, el "Diario de Tarragona" informava que la proposta de construcció presentada per Bergue havia estat aprovada, i només esperava l'atorgament de l'escriptura notarial, prevista per aquella mateixa setmana, per començar immediatament les obres. A principis d'abril, els mitjans de comunicació indicaven que les obres començarien després de Setmana Santa, no només de Tarragona a Valls, sinó també a tota la línia fins a Roses. A Tarragona, ja hi havia l'enginyer Agustí Sandoval i el contractista Celestí Goé, acompanyats d'una brigada d'obrers.

El 19 d'abril, Bergue es va reunir amb l'alcalde de Tarragona per comunicar-li que les obres començarien a principis de maig i que en vuit mesos el tren circularia des de Tarragona fins a Valls.

I efectivament, el 4 de maig van iniciar-se les obres a Tarragona. Tota la plana major de la Companyia del Ferrocarril Transversal, a més d'enginyers i contractistes, van recórrer tot el futur trajecte fins al límit del terme municipal de Tarragona. El dilluns següent, es van posar en marxa les obres de desmunt en el lloc anomenat "Tetuan". A finals de juny, més de sis-cents treballadors ja estaven ocupats en el trajecte de Tarragona a Valls.

Com era habitual en aquests casos, després d'una gran onada d'optimisme, va arribar el silenci. I aquesta vegada, res no va trencar aquest mutisme, fins que el 29 de novembre de 1890, més de dos anys després de l'aturada dels treballs, va dimitir el consell d'Administració i es va nomenar una comissió liquidadora.

Bibliografia:

• Festacatalunya.cat
• Projectes de ferrocarrils frustrats. El Transversal del Principat de Catalunya i el Ferrocarril Tarragona-Valls-Cervera-Ponts" - Josep Santesmases Ollé
• Els ferrocarrils inexistents (II): el ferrocarril de Tarragona a Valls
• Arxiu del Centre de Lectura de Reus